Perduda

Començava a preocupar-se. Feia estona que buscava amb la mirada i res. Havia recorregut tots els passadissos, esquerra, dreta; nord i sud. Ni rastre. No hi havia manera de trobar-la. Potser li havien pispat? Ja no li quedaven ungles on mossegar el neguit i la ja empipadora desesperació. Feia salat a tot, a la reunió de l'Ampa del cole de la nena, al súper; ous, pa, llet, pasta de sopa, etc...

Quan la va aparcar, a primera hora del matí, en aquell pàrquing de l'estació central d'Amsterdam, mai hauria pensat que es trobaria amb el mateix problema del seu marit. En Marc, sempre que anava a les grans superfícies, es passava més d'un quart d'hora buscant el cotxe. Passava de l'"Ostres, ja comencem" als renecs més clàssics de la gent nascuda als polders.
Al principi, amb gran patiment ja que passaven els deu minuts de la tarja marcada. Més tard, amb l'experiència, el tiquet no passava per la màquina fins que el vehicle no era albirat.
Ella, que tantes vegades l'havia criticat i ara...On recollons estava la maleïda bicicleta!

Deurien ser les set del matí quan la va deixar. Havia pujat al primer tren del matí que passava per Harlem. Aquell estacionament era un desert d'asfalt. Tan sols, lluny, es veia alguna bicicleta atrotinada, amb alguna roda punxada, torçada i trista perquè mai la vindrien a recollir. Lligades en alguns fanals metàl.lics, peces oxidades d'antics bicicles.
Podia escollir a quina barra posar el cadenat. En sortir, amb el tiquet a la mà, ja va començar a entrar gent. En cap moment va pensar en marcar-se un plànol mental d'aquell indret. És més, fins i tot , abans d'entrar a l'edifici de la fira de mostres, on la seva empresa estava muntant un estand, Sophie, va pensar: "Pobreta, què sola s'ha quedat!"

Sola?
A mig matí estava penjat el cartell de complet. Feia temps que la gent havia canviat l'hàbit de deixar el seu mitjà de transport en els equipaments del carrer. Hi va haver una època en la qual les bicis volaven senceres o a peces. Algunes, fins i tot, ( tan sols per anar a fer mal), havien aparegut al fons dels canals. El cas és que el personal havia començat a rascar-se la butxaca per la seguretat del seu vehicle. Aquest era el motiu pel qual el pàrquing central estava ple de gom a gom. Era el lloc escollit per la majoria. Estava en una zona estratègica, a la vora de l'estació de trens i amb una bona xarxa d'autobusos a la porta.
No li quedaven ungles quan va decidir anar a fer un volt. Va trucar una mare del cole i li va explicar que no podia assistir a la reunió. Va trucar el Marc i li ho va explicar. El seu marit va ser molt comprensiu i li va suggerir que anés a prendre un cafè i que ja tornaria un cop estigués més tranquil·la. Sophie no va gosar fer-li la llista de la compra per telèfon. Ja demanarien unes pizzes. Va entrar en una teteria i va demanar un te amb pinyons. Li encantava. Volia relaxar-se, però tan sols va oblidar el tema en el breu instant que va parar atenció al cambrer

- Què hi posem?

Immediatament va prosseguir a buscar-se la pau entre els dits. Què faig? M'espero fins que marxi tothom? Torno a buscar per tots els passadissos?
Em menjo l'orgull femení i demano ajuda al vigilant?
Aquesta darrera opció; descartada. No tenia ganes de llegir en els ulls d'aquell home el terrible esbufec, la traducció del qual era,
"ja em vols posar feina addicional. Dona havies de ser i després dieu que som els homes els despistats! I bé, l'ajudaré perquè la tia té uns bons pits i un culet prou maco."
La solució primera tampoc. Es faria massa tard. Així que després d'escurar el got i empassar-se el darrer pinyó, pagaria i cap a la definitiva. Buscaria un altre cop i la trobaria. Es va donar ànims mentre pagava a la barra.

En entrar al pàrquing, va mirar cap a la garita de vidre i va creure llegir el pensament d'aquell jove indi. La veritat és que el noi de la granota blava no havia parat atenció en ella. Estava més pendent de la possible classificació de l'Àjax de Koeman en la Champions.

Al fons i a la dreta, primer passadís.
Una
a
una.
Aquella! NO. Aquesta se sembla però... tampoc. Ja comencem!
De quina marca era la seva bicicleta? No ho sabia.
De quin color?
Negra? Gris? No sé, fosca. Segur. Groc intens, com la que tenia davant, no ho era pas. Alguna cosa estava clara.
El sol havia marxat i es feia fosc quan va descobrir a l'altre extrem del passadís 3 nord, un home amb barret i gavardina i amb una cara tan o més angoixada que la d'ella. Ell també es va adonar de la seva presència. Quan es van tenir un davant de l'altre, en Patrick va dir,
- Què, la bici no?- amb un to que semblava solidari.
- Sí , és clar- va dir Sophie amb un posat de "sembla evident no?"
- Fa més de mitja hora que busco la meva. No és el primer cop que em passa. Es pot dir que hi visc aquí. Mai me'n recordo de fixar-me en deixar-la. Sóc un cas com un cabàs, com dirien els catalans. (Havia estiuejat a Begur)
- Què?- La Sophie no va entendre això últim
- Res, res. Com és la teva?- En Patrick, tot i el neguit, ja havia fet l'ocurrència del dia. Fer una dita en català, què imbècil- La meva és groga, amb el manillar negre
 N'acabo de veure una així al fons d'aquest carrer. M'hi he fixat perquè tenia un color ben llampant. - va dir Sophie, una mica sorpresa per la coincidència
- Gràcies. Que la trobis aviat! - L'home es va alegrar d'aquella notícia.
- Gràcies- I la Sophie va continuar buscant

Un breu instant després es va girar en sentir un xiulet. Era el Patrick fent el signe d'OK. amb els dits. Ella li va respondre amb el polze aixecat.
Va poder observar la facilitat del personal. Hi arribaven tot tipus d'humans que es dirigien amb pas ferm cap allà on estava el seu vehicle.
Aquelles persones si que eren com cal i no com ella ni.......ni el Patrick. Acabava de sentir els seus radis darrera d'ella.
- Tu m'has ajudat i ara no et puc abandonar. Com és?- En Patrick estava content i semblava tenir una actitud de festeig.
- És fosca, du un cistell davant. És molt normal per això no la trobo.- va apuntar un pèl cansada. Començava a estar amargada de passar tanta estona en aquell indret.
- Tranquil·la. La trobarem! Amb la bici anirem més ràpid. Fosca i normal. D'acord.- Ho va dir força convincent i aixecant els ulls com si acabés d'apuntar-se la descripció al cervell.

La Sophie, en descobrir davant d'ella, una persona que, estranyament, trobava tan propera, es va atrevir a dir-li,
- Escolta, perquè no me la deixes i així aniré més ràpid. En definitiva, és la meva bicicleta i la sabré reconèixer abans que no pas tu.
- Bona idea!- I en Patrick es va arreglar el barret mentre aquella noia començava a pedalejar amunt i avall 3 nord, 4 nord, 5 nord, 6 nord, 1 centre, 2 centre, ...

La va veure perdre´s entre els carrers. De tant en tant, li veia el cap per sobre de rengleres i rengleres infinites de vehicles a tracció animal. Va deixar la maleta a terra. Es va recolzar en el manillar d'una de les bicis que estaven allà alineades, fredes, esperant, i ai caram! No pot ser!, es va adonar que aquella que tenia al costat podia ser, ben bé, la que buscaven.

Al cap d'una estona, la Sophie, va baixar de la bici prestada més empipada que una mona.
- Res, no hi manera de... - no va poder acabar la frase. En Patrick li estava assenyalant, insistentment, el velocípede amb cistella on el xicot havia dipositat el seu barret. Tenia els cabells llargs i llisos.
- No fotis!- entre sorpresa i alegre, va encaixar la mà del seu salvador- La tenia aquí mateix!-
- Tu m'has trobat la meva i jo la teva- Content, còmode, satisfet, desinhibit, un pèl enamoradís va afegir- Estem fets l'un per l'altre. No creus? Per cert, em dic Patrick i el teu nom?
- Eh?... Sophie, Sophie- mentre obria el cadenat amb la clau i no estava gaire atenta del que li deien.
- Sophie, Sophie, Anem a celebrar-ho? Et convido a un te amb pinyons en un local libanès d'aquí a la vora! -No va saber interpretar la mirada de la noia mentre li feia aquella proposició.

A la terrassa d'aquell bar, es van intercanviar, a boli i tovallons de paper, els seus números de telèfon i e-mails. Tots dos sabien que es posarien en contacte i que els seus noms i adreces no podien aparèixer a les seves agendes.