Perdó

Encara que no dius que sigui autobiogràfic, crec que ho és, per la intensitat del poema, el sentiment de culpa, molt viscut.
Espero que et perdones, ja que veig que fa temps que el vas escriure.

Una abraçada

Je, je, doncs em vaig a ficar en dos problemes. Primer comentar a la gran Gatafòrum. El segon, comentar poesia (i diràs: A aquest tio li agraden els
problemes o està com una cabra, doncs serà a tot que si...)

I es que hi ha alguna cosa que sorpren en els teus poemes. la profunditat que arriben a tenir, amb la senzillesa en que estan escrits.

És sorprenent, i un gran exemple que per crear alguna cosa bona no hi ha que adornar amb grans filigranes. Sols hi ha que sentir.

Impresionant sensibilitat i capacitat per expresarla. Que com diu una amiga meva "en el Romancero Gitano s'expressa tot deu, el que és difícil és fer-ho
així"

Quan les paraules serveixen per ferir de mort, i quan les paraules serveixen per això: per dir-li a algú "ho sento, m'he passat", i llavors, és quan es produeix aquella meravella que a mi, particularment, em trenca el cor, però no de tristesa, sinó d'alegria, de reconeixement d'aquest fet sublim del qual només en podem gaudir els esser humans: demanar perdó i fer-ho amb tanta generositat com tu, davant de tothom, per ser llegit i sentit per tots els ulls i orelles que vulguin llegir-ho i sentir-ho...

"...
I jo ho sóc tot: culpa i culpable.
I tu ets més: amor innegable.
Esborrem les lletres del malentès!"

Aquest poema teu té tots els números per semblar una disculpa de debò, vull dir, que no me la imagino inventada per a l'ocasió. Així que només puc, indirectament, felicitar aquest/a C.V. per tenir algú com tu al seu costat.

PS.1 Fes-me el favor de rellegir-te el comentari de "quetzcoalt".... ja saps perquè t'ho dic, oi?

PS.2 gràcies pel teu darrer comentari. És tot un honor pensar que una escriptora com tu (perdó, se m'ha escapat, i jo no volia, eh? t'ho juro!) té ganes de conèixer-me.

Una adaçarba (llàstima que no hi ha accents, perquè també els posaria a la inversa, no ho dubtis!)

el sentiment de culpa, quan sents que potser has tret les coses de mare i has ferit punyentment a algú i neix el penediment dins teu, et sols sentir menyspreable i esquifit com una engruna i voldries que tots els mots que has dit se'ls endugués el vent. Per això trobo admirable el teu sistema de demanar perdó: amb un poema. I a més amb un poema que es desfulla com una flor de sentiments, amb pètals d'estimació sincera. Aplaudeixo el teu art Llibre. M'han fascinat especialment aquests versos:
"En crear els mots que sagetaren/sense pietat el cor tendre, emboirat/ignorava la immensa sagnia/que s'obriria amb la crua ferida..."
Realment preciosos i evocadors del penediment.
Una abraçada!

Llibre,

Un sonet precios on expliques una petita vivencia que necessites resoldre perque se't cruspeix el sentiment de culpa.

Al primer paragraf, en present, exposes l'estat de la questio dels teus sentiments, que justifiques explicant la situacio en un segon quartet i al primer tercet en passat, i finalment al darrer tercet tornes al present per dir-nos i dir-li que acceptes tota la culpa i demanes la redempcio amb un pacte que us inclogui a tots dos.

M'agrada l'introduccio, pero sobretot els dos tercets. Son brutals.

Demanar perdo sempre es sa, i mes amb paraules tan i tan sinceres i belles. Esborreu les del malentes, pero no aquestes!!

Hi ha una cosa que no acabo d'entendre, i es aixo de que no et consideris bona poetessa... Aixo jo no t'ho perdonaria, i menys amb poemes com aquests. Per si et serveix per sortir del dubte, deixo aqui aquest comentari, d'entre molts que et penso fer, poetessa!

Felicitats, esta molt ben treballat.
Una abraçadassa i gracies, tant per llegir com per escriure!!

m

"Els mots són meitat de qui parla i meitat de qui escolta". Això va dir-ho Montaigne.
La màgia de les paraules.
També les seves limitacions, perquè no sempre saben fer arribar a qui escolta allò que qui parla ha volgut dir.
Estic segur que ara sí, C.V. t'ha entès i t'ha perdonat.

Una abraçada

quina manera de demanar perdó més sincera!
Ens equivoquem molts cops, les paraules que són el nostre gran mitjà d'expressió se'ns escapen punyents i afilades; gairebé sense adonar-nos-en ja han encertat al bell mig del cor.
Fem mal i això dol immensament, el cap repica aquells mots com una campana, preguntant-se el perquè. Només cal reconèixer que ens hem equivocat i fer-ho comprendre.
Aquest és un perdó al descobert, que trenca tot orgull i fuig del teu cor, buscant ésser escoltat.

Una abraçada i fins la propera!

Molt bonic el poema.
Vaig coneixer temps enrera una noia que es cognomenava com tu/vosté GALI.Habitava amb els seus pares al carrer de Llenguadoc a Barcelon i era mestra d'escola. Perdoneu si el comentari no ve a compte.

Sentir-se així provoca un inmens dolor, encara que a vegades som massa cruels amb nosaltres mateixos i ens jutjem durament.

Boniques paraules per demanar disculpes

en què Perdó és el mot que l'encapçala destil·la una tristor i un penediment que haurà d'entendre aquell/a a qui vagi dirigit.

Paraules que foren bales d'humor eren, de ben segur, dites amb ironia que si han l'han ferit podrà quedat rescabalat/da a partir de
tu ets el meu amor innegable/esborrem les lletres del malentès

Has fet d'una estructura clàssica del poema, gairebé una pregària pel to.

Molts petons.

Si algú es va sentir ferit per tu, i li escrius aquest poema, t'haurà perdonat abans d'acabar-lo de llegir. Sempre fem coses que no hauríem de fer, és llei de vida, només ens queda aprendre dels errors.
Et volia agrair les paruales del fòrum. Les he llegit avui i, com que allò córre tant, ja s'ha quedat massa lluny per contestar-t'hi.
Un petó.

Glòria