Per què no sóc capaç de dir-te el que sento?

Un relat de: butterfly19

M'agradaria dir-te que per mi ja no ets el mateix d'abans, que quan et veig tinc ganes d'agafar-te de la mà i portar-te lluny, molt lluny d'aquí. Que cada vegada que em mires als ulls em perdo en la blavor de la teva mirada i que quan em toques per casualitat la vermellor s'apodera de les meves galtes enceses. No sé que és el que sento per tu, simplement sé que per mi ja no ets el mateix d'abans.

Quan fa que ens coneixem? Gairebé dos anys. Dos anys en que hem compartit secrets, rialles, retrets, nits de festa, cançons inoblidables... i tot allò que entra en la definició d'amistat.

El dia que vam quedar amb la Carla (una amiga comuna dels dos), recordo que tu em vas passar a buscar a casa, vas picar la porta, et vaig obrir i vas pujar les escales que porten a les habitacions. No vas entrar a la meva, i no perquè no volguessis, sinó perquè ets massa respectuós i no sabies si comptaves amb la meva aprovació. Jo et vaig negar l'entrada (perquè la tenia molt desordenada i no volia que t'emportessis aquesta imatge de mi) així que em vas insistir dues vegades més i finalment, vas acceptar la teva derrota davant la meva tossuderia.

Tota l'estona intentava que em veiessis de lluny perquè no t'adonessis de que m'havia sortit un gra molt lleig a sobre de l'ull. Però després d'agafar quatre coses i tancar la porta per dirigir-nos al lloc on havíem quedat amb la nostra amiga, jo et vaig dir amb veu de nena: "mira quin gra que m'ha sortit aquí! Me'n vaig un moment a casa i me'l maquillo, que no vull que la Carla em vegi així!" Aleshores tu em vas saber guanyar el cor amb aquestes paraules: "ja te l'he vist quan he arribat, però quasi no es veu! No necessites maquillatge, de debó."

Em vas saber convèncer (que no és fàcil), tranquil·litzar (feia tant que no veia la Carla que estava espantada) i encaramel·lar amb la seguretat que transmet la teva mirada, malgrat que per dins estiguis ple de pors.
Quan vam acabar, jo em disposava a tornar a peu cap a casa, però tu em vas veure i no vas poder evitar dir-me: "On vas?! Et porto cap a casa?" Quan em vas deixar davant de la porta, et vaig fer un petó a la galta (fet que tu no t'esperaves, ja que mai te'n faig normalment), vaig agafar les meves coses, et vaig dir adéu sense mirar-te i vaig sortir del cotxe. Alguna cosa en mi havia canviat en aquell precís instant. No sé si ho vas saber veure. El que si sé és que et vas quedar uns minuts paralitzat després del meu tímid petó.

Després d'això vam continuar com si res, reunint-nos quan quedàvem tota la penya... jo recordava aquell dia com una anècdota personal, només podia saber el que JO havia sentit. Els dies van anar passant i va arribar l'aniversari d'un amic, així que una quants de la colla vam anar a comprar el regal d'en Pere. Mentre miràvem que li podíem comprar en una botiga de roba, jo vaig suggerir una classe de samarreta que sabia que a en Pere li agradava i vaig dir: "Aquesta samarreta li agrada, perquè li he vist en alguna ocasió i li queda molt bé." Aleshores tu vas dir: "Jo també en tinc una i són molt còmodes..." Jo vaig insistir de nou: "Bé, jo a tu no t'he l'he vist, però a en Pere li quedaria molt bé!"

Quan vaig convèncer a tot el grup i estàvem triant el color, te'm vas quedar mirant fixament i em vas dir: "Ah, que sàpigues que sí que me l'has vist, el dia que et vaig anar a veure a la feina aquest estiu en portava una!"

Em vaig quedar flipada: u, perquè jo no li havia donat gaire importància a aquella conversa, dos, perquè t'enrecordaves de com t'havies vestit el dia que m'havies vingut a veure, que la veritat sigui dita, et vaig trobar tan guapo aquell dia... tenies una pinta de guiri, això sí, un guiri català!

Retornant a la pregunta inicial, crec que ni jo mateixa sé el que sento per tu, i espero no saber-ho, perquè que passaria amb el que tenim avui dia, trencaríem l'amistat? A més seria tan difícil arribar fins a tu, que ja em desisteixo abans de fer-ho. No vull cagar-la un cop més, no siusplau.

Ets el meu amic i haig d'aprendre a mirar-te només així, com abans. Sense buscar significats allà on no n'hi ha, sense esperar que passi el que no passarà, sense fer-me més mal.

Em rendeixo, malgrat que el meu cor no hi estigui d'acord...

Comentaris

  • Haruka | 03-09-2006 | Valoració: 10

    De vegades no cal tener tanta por.

  • m'agrada[Ofensiu]
    basko | 11-05-2006

    akest text m'ha agradat n seriu, xk aixo ami tb m'ha pasat uns kuans kops i s mol dificil trubar una solucio acertada la veritat! felicitats

    B@SKO!

  • Gràcies a les dues!!![Ofensiu]
    butterfly19 | 07-05-2006

    Gràcies Yuna per comentar els meus relats. Valoro molt la teva opinió de debó, perquè sempre dius les coses tal com són, de manera clara i sense floritures.
    Gràcies Ona33, quan vulguis estic disposada a llegir els teus relats!! XD.
    Una abraçada a les dues.

  • Ona33 | 07-05-2006 | Valoració: 9

    a més a més em recordava una situacio mol familiar!!

    un dia d'aquests ja penjare jo algun relat i m dius k t sembla! :P

  • mol be mol be[Ofensiu]
    Ona33 | 07-05-2006

    Eiis!!
    m'ha encantat aquest relat! És una situació en que tots/es i hem estat alguna vegada, i que vulguis o no, per més ""toca cullons"" que sigui, ens agrada per la seva intriga. Per què... pots realmen arriba a endevina el que pensa l'altre persona d tu?

    enhorabona xl text!

  • Un relat [Ofensiu]
    Yuna | 06-05-2006

    vertiginós i d'una gran ansietat … val la pena renunciar , rendir-te… ?? Complicada solució la dels sentiments!!

    M'ha agradat, si mes no, la decisió es tota teva !!

    Enhorabona

    Yuna

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: