Per la Mariona Florez - de Bellaguarda

Un relat de: PERIS

Estic tan confós que no sé per on començar, així que començaré pel principi:

Vaig néixer un 23 de novembre, concretament a les 6 del dematí, a fora tronava, potser és per això, que tot i no veure-hi vaig néixer amb els ulls ben oberts... ( potser que no expliqui de tan enrere)... quan tenia 5 anys quasi sense adonar-me'n vaig fer el meu primer joc de paraules, i es que em va deixar desconcertat trobar-me un imperdible, ma mare diu que sempre recordarà la meva cara de decepció al trobar-me un imperdible, que jo em creia imperdible..........?????.... bé no m'entretinc més... volia fer temps per no haver-te d'explicar el que m'ha passat, però clar, el temps el poso jo... així que aniré per feina...

Després de dinar, i com sempre faig abans d'agafar el camió, he anat a preparar el meu viatge: agafar papers, una miqueta d'aigua, l'ordenador, les quatre cosses d'última hora i pixar; aquest detall últim és molt important; dir que tot i que no sóc un virtuós de la bufeta, normalment puc aguantar un bon temps sense orinar... ja ho tenia tot preparat, i sense estar preparat pel que em passaria, he engegat el camió i m'he disposat a fer el trajecte que tenia per endavant: primer als Torms i després ja cap a Sant Pere; el viatge tenia per mi un interès especial, doncs volia situar Bellaguarda, que tot i que sabia que queia a prop de la meva ruta, no sabia on.

A la plaça de Bot, a part de la paradeta dels nois ( CIEP Sant Josep ) venent rosses i llibres, hi havia un enrenou diferent, i es que hi havia com uns hippies a cavall... sí el que sents... estaven a la plaça apostats, suposo que per a fer descansar les bèsties, també duien un carro amb una pancarta al darrera, que m'ha fet una gracia especial, hi posava " DESCUBRE LA LENTITUD", mentre retallava quilometres al trajecte m'imaginava trobar-me a aquest curiós grup en mig de la carretera, fent-me anar a pas de burra, segur que no m'hagués fet tanta gracia... el camí continuava, ja havien passat vora de 60 minuts i un dolor conegut en el meu ventre (ganes de pixar) , començava a demanar una paradeta, tanmateix ja estava molt a prop dels Torms i no volia parar , així que cantant una cançoneta que feia poc se'm havia acudit (Com un pèsol, una oliva, .... et sona) vaig intentar ensordir el soroll del baix ventre. Estava clar que els meus esforços fracassarien, doncs el dolor amplificat demanava un riuet, cosa que no estava disposat, volia arribar i pixar en un WC, no per rés, però per la carretera que anava tampoc hi havia llocs on parar... el dolor era insuportable, i començava a vacil·lar, les paraules de la radio es feien indesxifrables, la imatge de la carretera borrosa i el tacte del volant era imperceptible, havia de parar... quan creia que anava a morir... he vist un creuament de vies on el camió podia parar, i hi he parat, deixant el camió encès he sortit disparat, però de sobte, i ja amb la Romy al aire ( es com li dic al meu membre viril), el dolor ha desaparegut alhora que els meus sentits recuperaven la seva eficàcia...

Recuperats els meus sentits, m'he situat, i al anar a mirar el cartell del creuament, m'ha sorprès agradablement veure que era el creuament de " Bellaguarda ", moment que he tornat a perdre el control de la situació, doncs una veu em deia:

-Ei tu !

He mirat, per tot arreu però estava sol, però aquella veu insistia:

-Que no em veus? Aquí sota !!

Sense mirar, he volgut fugir, doncs em pensava que m'estava tornant boig... al intentar-ho, com si algú em fes la traveta, he caigut al terra; gracies a aquesta perspectiva l'he vist a ella... a penes aixecava un pam del terra, però la seva altura no era inconvenient per a que mostres una actitud segura...

-Què passa?, que no has vist mai una flor parlar?
-Home la veritat és que no... així en català... potser en anglès...
-Que te'n rius de mi?
-No pas, però crec que no és molt normal trobar una flor... que parli...
-A no? ... i si et dic que per aquí a prop neixen flors, en forma de persona?
-Doncs et diré que són persones...
-Com em tornis a intentar prendre els pètals... et desarrelo...
-Ui sí quina por...
-La llavor que et va parir !!!
-....

Total, estava jo discutint amb una floreta fins que s'ha dignat a dir qui era...

-Prou mamífer descarat !, potser t'hauries de preguntar què hi faig jo aquí parlant amb tu....
-Home sí... Vull dir Flor...
-Doncs mira resulta que coneixes una cosina meva...
-A sí? i també es una Flor?
-Bé, ells es fan dir Florez...

De cop, els planetes s'han alineat... i tot quadrava a la perfecció.

-No t'estaràs referint a la Mariona ?
-Doncs clar que si! Tot i que li hauries de dir Iona...
-Si sí... la Iona... i doncs que vols ?
-Doncs, la vull veure... que fa molt que no la veig... encara la recordo quan era un cigronet...
-....

.....

Total, que me l'he endut, i ara està aquí amb mi, fent-la petar... que si avui era Sant Jordi, que si ella hagués volgut ser una rosa; és molt divertida, i té moltes ganes de coneixe't...

En fi, el pròxim cop que en veiem te la duré, i així coneixeràs als teus cosins... si que t'ho tenies amagat que eres una floreta, a mi ja m'ho va semblar... però no t'hagués costat re confessar-m'ho....

Comentaris

  • Caram[Ofensiu]
    març | 01-06-2008

    M'has sorprès...

    Molt bé, molt bé!

    Apa, una abraçada!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: