Pensaments.

No sé on soc,
camino sense esma,
em faig el proposit
de posar il.lusió,
de lluitar per trobar el cami.
Tots els dies ho intento,
penso que es pot viure,
com visc .
Sense espera més,
sense cerca rés
sense sommia.
Amor,
sé que es estimar,
fins i tot amb bogería.
Però no sé que es ,
que t'estimin,
que perdin els vents per tu.
I soc una persona estimada,
per els amics,
per la familia.
Però com m'agradaría,
sentir l'enamoramenta compartida,
la complicitat del día a día.
Sento la tristor,
filtrant-se per tots el porus de la pell.
La sodetat que no vull,
per rés.
I tinc por,
d'enfonsarme i no aixecarme,
el temps passa,
i em sento cansada.
Haig de trobar el cami
un cami de serenitat,
que em faci viure,
sense pena,
sense llagrimes,
amb una rialla als llavis,
amb empentes per seguir endavant
que em facin viure
amb l'alegria d'abans.