Pelopolla

Un relat de: tapisser
Qui s’ha criat al barri, deixant-se pelleringues dels genolls pels seus carrers i voltant amb la colla de trinxeraires que en aquells temps formàvem, no pot dir que no coneixia l’Emili Bragulat.
Actor de gairebé totes les històries fosques glossades a les botigues del barri sobre vandalisme i abusos de força (bullying com es diu ara) l’Emili es va anar transformant, des dels nostres ulls, en un element més del mobiliari urbà, amb qui la resta de canalla s’hi relacionava amb un respecte especial que només podia fer sentir la por, una por semblant amb què tractàvem el banc de barrons de fusta de davant de l’escola, el qual, vigilat a totes hores pel senyor Lluís (el bidell del centre) solament es podia fer servir per a seure i no com cap nau espacial, ni cap goleta pirata, ni cap fort de soldats que ens amagués dels apatxes com a la resta de seients dels carrers i places, sota la penyora d’un castic important amb el qual érem amenaçats els alumnes.
Era corpulent, més alt que la majoria, però els fets que veritablement el feien diferent de la resta de brètols que l’acompanyàvem eren el sadisme amb què feia totes les coses i aquell cabell estrany...
El gaudi de veure la sang brollant d’un nas acabat de colpejar, les ales desmembrades a qualsevol insecte, els timbres trucats en pisos de gent molt gran, dels quals l’Emili era sabedor del sobreesforç físic que representava aixecar-se per anar a obrir la porta... tot això explica el sadisme a què em referia.
Pel que fa al cabell, era rinxolat, d’un rinxol petit, molt petit, com el que creix, quan també la resta del nostre cos ho fa, a la zona superior de l’aparell sexual, en el pubis. Això li donava un aspecte de seriositat casposa i el va motiuejar també amb el mal nom de “pelopolla”, amb el qual ens referíem a ell, evidentment, quan no ens sentia.
Va passar una llarga campanya en què no vàrem saber res d'ell.
Ens varen arribar informacions del nostre grup de trinxeraires espies en el sentit que, a causa de no sé quina cosa relacionada amb paradisos fiscals i diners que administrava el seu pare, varen haver de posar una distància considerable entre ells, com a família, i els administrats, per mor de no sé ben bé quines raons de salut i d’integritat física.
Nosaltres entre tant no el vàrem enyorar gota. Seguíem amb els jocs de canalla, potser cal dir que amb molta menys violència i molt més divertiment.

Havien florit i caigut moltes vegades les fulles dels plataners del carrer, ningú de nosaltres pensava ja amb genolls pelats, ni en mercromina, ni en bucs pirates. Els que no érem pobres del tot, teníem quatre hormones a les quals calia donar sortida. Uns ho fèiem en forma de grans i purulències vàries, i altres en forma de tocaments i descobriments en el bonic món de la parella.

Un mal dia, una notícia va córrer pel barri com les guilles. L’Emili i llur família tornaven a casa seva! No havia canviat cap cosa de la malifeta que havia fet son pare, però la Llei entenia que hi ha coses que prescriuen i altres no tant, i la que havia fet el seu genitor, la consideraven més com una facècia, feta a uns estalviadors, que una cosa punible. Es veu (almenys així ho va veure el Senyor jutge).
Quan vam veure’l de nou ja no era el pinxo violent i amenaçador, o aparentment no tenia aquest aspecte. Sota del cabell que un dia, una mica llunyà, li va servir com a bateig de malnom, el traïen uns ulls petits que miraven amb rancúnia i ràbia.
El seu pare(l'empresa del qual havia premiat el munt de beneficis que els hi havia donat gràcies als seus jocs obscurs i mancats d’escrúpols amb els diners dels clients) amb una oficina pròpia, des de la qual se li donava màniga ampla per fer el que l’aconsellés el seu criteri.
Una de les primeres mesures que com a director d‘aquesta "xanxulleria econòmica" va prendre, va estar contractar al seu fill Emili, i una de les primeres mesures com a pare va estar creure que, al costat del seu hereu començava a fer falta una pubilla casadora.
Va repassar una i mil vegades el llistat de famílies “vip” que l'empresa li havia facilitat amb la intenció que el senyor Bragulat gestionés llurs estalvis.
Va cridar-li molt i molt l’atenció la immensament acabalada família Roig-Puigpí, propietària en tercera generació de la fàbrica més important del món en el fabricat de mitjons per parells, i recol·lectora dels beneficis que donava una immensa xarxa de botigues situades a les més reconegudes capitals mundials (Roma, París, Madrid, Castellfollit de la Roca…).
En Bragulat pare va apuntar a l’objectiu i va decidir anar a visitar la botiga que tenia la família Roig-Puigpí al Passeig de Gracia de Barcelona, car sabia que la regentava la filla dels Roig-Puigpí, la senyoreta Basilisa Roig-Puigpí i Sànchez. Lletja com l’imaginació del comú de la gent no es podia imaginar (de fet corre la brama, que en més d’un cas els clients l'havien confós amb un expositor del model “ Hace frio, y a mi que? " de molta recapta en temps hivernals).
De la mateixa manera com la gent no podia imaginar tanta lletjor acumulada en una única cara, tampoc podien imaginar tanta fortuna acumulada en una sola hereva.
Amb quatre comissions i quatre accions col·locades en el parquet adient, li va comprar una esposa al seu fill Emili, que el faria, segur, més ric que feliç.
L’Emili començava a excel·lir en el món de les finances i en el de la societat elitista que li havia comprat son pare, tothom que tenia un “capitalet” quiet li demanava de quina manera el podia cansar, i el punyeter ho sabia.
Eren temps de bonança en tots els negocis, inclosos els de pompes funeràries, que es varen enriquir una mica més amb la celebració de la pomposa cerimònia que varen fer a la mort d'en Bragulat pare.
Faltant el buc capdavanter de la flota, semblava que el port es buidaria, però no va estar així, cada dia més volien ensenyar a córrer els seus diners.

Els temps de bonances fan com si viatgessin a les crestes de les onades, venen i van, es presenten i es retiren... Ningú coneix aquest cicle, és com si des de la cresta estant juguessin a desaparèixer quan més hi conta la gent, quant més els cobdícia.
De cop i volta, els clients varen anar marxant, deixant inacabades il·lusions, esperances, cases i vides a mig fer. Uns per desconeixement, altres per avarícia i tots amb l’avantatge del mateix aprenentatge particular. Cadascú vàrem acomiadar com vàrem poder, aquests temps de primaveres amb floracions artificialment allargades.
L’Emili,"en pelopolla" també.
Ja poquíssima gent volia fer córrer els diners. I encara menys persones tenien què fer córrer.
Un matí va arribar a l'oficina i es va trobar tota la façana pintada d'expressions que ell trobava incertes.
“No hay pan para tanto chorizo”
“El govern rescata les entitats i no a les persones”
“Primer menjar, després pagar”

Cada totxo que a les obres deixaven de posar era un cop de cisell que es clavava en el seu record.
Ell no era l'hereu d'una casa rica, ell era un pinxo de barri, un "Pedro Navaja" amateur.
Cada totxo que es deixava de posar era una festa menys a la qual eren convidats. Ell no era ric.
A casa seva havien fet molts diners, el pare estafant, i ell mirant cap a un altre lloc amb aquells ullets que miraven amb rancúnia i ràbia a qui era més poderós que ell.
Passats uns dies ja no va obrir l’oficina i, recordant la seva llunyana infància, es va dedicar a atracar la gent pel carrer, com un "Pedro Navaja" amateur.

Comentaris

  • Castellfollit de la Roca![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 17-03-2016 | Valoració: 10

    Sens dubte una de les ciutats europees més importants i més conegudes! T'he pillat la ironia.
    Ara et toca a tu prendre un seient i escoltar-me:

    A) O bé tens una capacitat extraordinària per a relatar històries ben escrites sobre persones i situacions que has viscut o

    B) Tens una imaginació prodigiosa per a empatollar-te relats que fan les delícies del lector per dos motius:

    1) Perquè saps transmetre'ls amb mestria i "savoir faire".

    2) Perquè empres un llenguatge cult i planer (segons convé a la situació) però amanit i salpebrat amb expressions iròniques i humorístiques que fan que un es llepi els dits.

    M'encanta el teu estil. Em fa riure i somriure. Connecta molt amb el meu
    tarannà i el meu sentit de l'humor. Per la qual cosa et nomeno oficialment el meu metge de capçalera per moments baixos i boires mentals. Estic segura que em faran més efecte els teus relats que un trankimazin.

  • Retrat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 11-02-2016 | Valoració: 10

    Un retrat magnífic, Albert, caracteritzat amb tota mena de detalls que ens fan molt proper el protagonista. M'has fet reviure un altre pinxo que jo tenia a l'escola, tocant els timbres de les torres del carrer Bellesguard, encarnissant-se amb els insectes d'ales grosses com les mantis religioses, clavant l'agulla del compàs als sostenidors de les nenes-noies, etc. I la segona part del relat és un retrat de l'actualitat econòmica. Vaja, que ets un retratista de primera! Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: