Patètic o bonic que pot arribar a ser l'amor

Jo, sempre il·lusa, em desvisc per parlar amb ell, per escoltar un cop més aquella melodia que sempre m'ha fet congelar, i anhelant que deixi anar una rialla, per ell sense importància, per a mi la cançó anomenada la més bonica del món.
Les meves paraules floten tan sols per ser el centre d'atenció d'uns ulls mai vists, dos sols, arena que algú ha procurat ajuntar delicadament per formar una mirada, que sense més, et fan sentir algú afortunat, que ell no ho fa expressament, però al veure't reflectida en aquella viva imatge de dunes d'un desert calorós, et fa bategar el cor més que mai.
Jo, sempre pendent, miro el cel per demanar que faci vent, que s'enrabiï amb els seus cabells, que el despentini, que mostri la seva cara, sempre pura, sempre innocent, sempre tan atractiu...
Vent si et plau, emporta't el seu vestit, fes que altre cop sense voler marqui el cos que tan de cops he somiat tocar, cos atlètic que sempre ha tingut, desig de qualsevol altre noi poc afortunat.
Jo, sempre en món silenciós, l'he estimat, he volat en horari nocturn tenint el seu posat al meu cap, jo li toco el dit petit, ell em mira, jo el miro, i sense cap més compliment, em besa per fer-me volar cada cop més lluny.
Sempre imaginant boniques històries...i en canvi...

Ell, sempre indiferent, no troba mai la paraula exacte per dir-me, calla, assenteix, somriu... Absent i covard, potser tímid, no ho vull arribar a pensar...
El seu minúscul relat l'evapora tan ràpid que llavors tan sols li queda mirar, això sí... Observant darrere uns cabells, pentinats endavant, el seu petit amagatall per no ser descobert mai, i curiosament si et creus amb la seva preciosa mirada, tanca els ulls per no donar importància el que tu estàs presidint en aquell moment: la vermellor que poc a poc va desenvolupant a les seves galtes, que poques vegades ha deixat besar.
Ell, sempre indecís, tartamudeja quan estem a un pam, ric d'ell per acomodar-lo al meu olor, m'empenta amistosament per demostrar que no li ha agradat i porucament fa un pas enrere per tornar al seu estat normal.
Llavors mira el riu, tranquil, serè, germoniós, tot allò que ell sempre ha desitjat ser, i furiosament l'amenaça amb una pedra, que sempre acaba llençant, i el marca amb una filera de punts.
Ell, sempre en món propi, no ha volgut fer mai l'últim pas, no sé mai si m'ha estimat i em fa sentir realment estúpida, mai saber triar el bon camí, mai encertar el que haig de dir, mai veure si el que estic fen està bé...
Per alguns us semblarà una bonica història d'amor, per altres patètic, però el que realment és veritat, és que mitja vida ens portem observant, i ara amb 16 anys, ell dos més, tot segueix igual.