Parelles

Una parella es trasllada, i s'introdueix en l'increible món del conviure. Ara ja no es trobar el moment per veure's, ara és incondicionalment viure junts.
Al principi, tot és perfecte. És la recerca continua de l'altre individu, de l'escalfor de la seva pell, travessant la porta inexistent de l'espai vital.
El temps passa, els carinyos ja no es troben per casualitat, es busquen entre conversa i conversa, entre programa i programa. Els pèls de la banyera es comencen a fer visibles i les proves dactilars, que acusen al culpable apareixen per tot arreu.
Un està cansat, l'altre es fot i si l'un descansa, l'altre s'empipa.
No hi ha remei, l'home és un ésser que tan sols està preparat per viure sol. Perquè només és capaç de veure com a normals els seus problemes i les seves neures.
La brutícia, com l'amor, és de significat poc clar, és patrimoni de cadascú, els bruts es molesten de la netedat continua, i els nets no poden entendre la brutícia com a "modus vivendi", ja sigui per un error casual, però ningú és posa d'acord.
Les persones no sabem apartar-nos del nostre món, del món que creiem perfecte, i d'allà no ens treu ni déu, a no ser que sigui déu el centre del teu món,és clar.
La mà de la parella s'enganya, ja no és amiga, i els seus crits d'auxili es repeteixen i se't fan poc importants.
En el fons tots som egoistes, volem que l'altre faci el que nosaltres volem, en el moment que més desitgem, i a vegades, quasi sempre, sense dir-ho en veu alta. I com és que l'altre no hi ha caigut?, i ja la tenim!!!
La complicació t'atrau, t'entrega,t'incomoda i al final en passes completament.
La parella, ja passat un temps, fa l'amor per oblidar els defectes, no per transmetre l'afecte.
La longevitat matrimonial o parellal tant sols depen de saber relativitzar-ho tot i no pensar massa, simplement deixar-se portar.
-vull que tot segueixi coma ara, preciositat!
-preciosa, t'has deixat la llet a fora la nevera i s'ha fet malbé.
-Vés a comprar llet, totila!, ja l'has tornat a pifiar.
Siguem sincers, l'amor no pot canviar a un despistat o a un brut. L'amor et fa veure més clarament els teus defectes i a entendre'ls menys que mai, perquè senzillament, tu sempre has viscut amb els teus defectes, però ja els tens assimilats i no et molesten. Però quant el del costat te'ls fa veure tant clarament, la teva seguretat es converteix en dubte.
La babeta del primer dia,(que tant li va agradar),li fa fàstic, la sopa ja és massa espessa i ara, quant cagues fas pudor a merda i no aflors, que extrany...
Però desenganyem-nos, totes les parelles fem igual,TOTES!, o sigui que o bé fots la cua entre cames i afluixes una mica o fots la cua entre les cames d'algú altre i tot s'acaba. Perquè la brutícia, els pèls i la llet són perdonables, però a part de perfecte, i això ja és més complicat, has de ser fidel.
Tot i així, el millor és jugar al joc i entendre que tots busquem compartir la vida amb algú, es instint animal,no pas racional, d'això n'estic segur.