Ouija a ritme de Camarón

Un relat de: Francisco Villena

En un moment d'extrema lucidesa, Luque agafa dues fulles i les unix amb zel. Comença a omplir lletres prop del cantell, de la A a la Z. En la vora inferior escriu deu nombres, del zero al nou. Al centre situa un cercle i, als seus costats, escriu SÍ i NO. S'alça i amb veu solemne diu: ‘Bé, tractarem d'invocar a Lennon, Marx, Neruda, Eduardo Canut y Cantinflas'. Els tres el mirem com qui mira un estrany predicador en televisió a punt del coma etílic. Aprofitant la incipient foscor, Luque posa un parell de ciris en la taula pròxima al sofà. Deixa encens de mirra a cremar. La improvisada taula d'ouija queda en el sòl, en el centre del saló. Va per un got a la cuina. Ja plou.
L'ambient esdevé sobtadament transcendental. Quan Luque torna, col·loca el got en el centre de la taula. Tots ens asseiem i posem el dit índex en contacte amb el més enllà. Luque ens dóna instruccions molt lentament.

-‘Mireu els ciris, la seua llum serà la nostra guia. Tanqueu els ulls. Inhaleu l'encens. Fixeu-vos en la vostra respiració. No se sent res més. Existeix una gran tranquilitat'.

Després d'uns minuts de preparació, Luque obri els ulls i pregunta: ‘Esperits, si esteu ací, mostreu-se'. Però no res succeïx. Comença a sentir-se la pluja ací, fora cada vegada més forta. Ens vam mirar. ‘Concentrem-nos un altre cop'. L'aigua esvara pels fulles dels arbres. El meu coll humiteja. Puc sentir-ho. Sent com el líquid cristal·lí em porta a la meua terra. Percep la platja de Mataleñas, els Monegros, Engolasters… La meua mirada de marbre presagia quedar-se encallada en la nit. Eixos moments es convertixen en tensa calma. Aigua. Potser el més enllà estiga saturat de preguntes i miracles. És evident que el més ençà es troba col·lapsat d'alcaloides.

-‘Esperits, per favor, si esteu ací, aneu al sí'.

Sobtadament, Bacus ens ajuda perquè el got comença a moure's amb molta força. Es dirigix al sí. ‘¿Vols parlar amb nosaltres?'. Sí. ‘¿Tens cap cosa a dir-nos?'. Sí. Com et dius? Donen. 'Amb qui vols parlar?' El got es va a l'esse. Saun engul saliva. L'energia es mou ràpidament sobre la superfície. Estàs malalt -diu-. Moriràs. Saun somriu i pregunta quan. Ja. Una gota de suor esvara pel seu pols. ‘Bueno, -inquirix Luque-, ¿puguem preguntar?' El got es desplaça fins al sí. Llavors em fregue les mans. Arriba el moment de transcendir la realitat i arribar al coneixement universal… m'agradaria preguntar que com li va la vida, però… em limite a preguntar com està el tràfic de pasteres en el sud de la Península. No hi ha resposta.

Alan pren ara la iniciativa, i pregunta pel seu amor oblidat. L'esperit pareix haver-se escapat del got. Les coses no funcionen. Luque, després de donar-se un glop de mezcal, pregunta si hi ha vist La Pasionaria per enllà. Uns instants després el got comença a moure's molt lentament. Per a sorpresa de tots, l'energia diu que sí, que s'ha fet nóvia de José el Canario. Resulta que es passen el dia fumant porros, ballant amb La Faraona i Manolo Caracol a ritme de Camarón, i discutint amb Feuerbach sobre les seues onze tesis. No podem més que riure. Saun i Alan han estudiat història i saben perfectament de què va tot açò.

Després Saun pren la iniciativa. Vol saber si Belfast deixarà de ser el Berlín irlandés. L'IRA ha posat una altra bomba i es troba molt intranquil. Busquen la independència de la corona britànica. En fi. Els nacionalismes es van inventar en el segle XIX. No sé quanta sang val la maleïda independència. Ni sé de què pretenen ser independents. No hi ha banderes per què valga la pena morir. Al cap i a la fi som els de baix, ja ho va dir Mariano Azuela. Un cosí de Saun va ser pres l'estiu passat en les desfilades a Drumcree. Li van confiscar algunes armes i està esperant judici. Les desfilades es convertixen en el pretext ideal per a sumir a tot l'Ulster en el caos. El cosí de Saun pertany al LVF, la Força de Voluntaris Leialistes, un dels principals grups armats de l'unionisme. Van amenaçar d'utilitzar la força a fi d'aconseguir que l'orde d'Orange desfilara a Portadown per la ruta tradicional. Des de llavors han tornat els enfrontaments. Oblide preguntar per Euskadi perquè no hi ha resposta.

Comentaris

  • sincerament[Ofensiu]
    neret | 16-01-2005

    no he acabat d'entrar-hi... no sé si per manca d'atenció, perquè utilitzes moltes referències que em queden molt lluny, o pel ritme, o perquè els personatges estan molt difuminats, com a resultat de l'atmosfera que vols crear. L'únic que he entés han sigut la història de la Passionària que té la seva gràcia i la d'irlanda del nord, que ens deixa amb un final molt abrupte... no ho sé, m'he quedat una mica fred.

    Apa, ànims! Et seguiré llegint i prometo posar-hi més atenció!

l´Autor

Francisco Villena

4 Relats

10 Comentaris

5082 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
Vaig nàixer al cor del cor dels Pirineus i des que puc recordar sempre he viscut a la frontera. Neus, aigua, muntanyes, vida: era tot el que hi havia per horitzó. No molt més tard vam anar al sud. Majestuosa Lucentum i la seua serra. Es podia veure al matí la Mediterrània daurada donant-nos el bon dia. Literatura i vida van ser des de llavors la mateixa fal·làcia, el mateix enervant, el mateix alcaloide. Així fins a arribar fins a les entranyes de la bèstia. Desprès de la caixa de galetes arriba la literatur pour the rates. If you were in my guarachas, parcero.