El Codi Da Vinci l'he escrit jo

Un relat de: Francisco Villena

La vida d'un escriptor és tan ocupada i està tan carregada de projectes que tenim que fer vacances cada dues setmanes, sinó es tornem encara més botjos. Així és que vaig anar a Andorra, la terreta on vaig néixer, per a oblidar-me del món i imaginar de nous personatges per a la meva pròxima novel·la que aleshores encara no tenia títol.

El meu agent, Margarito Ledesma, que compartisc amb un escriptor molt reconegut que no mencione per tal de no fer publicitat, em va telefonar. Em comentava que llavors estava fent promoció del meu darrer llibre, La Caja de Galletas, i que havia aconseguit una de les coses que li havia demanat: fer una pàgina web del llibre que encara avui en dia està activa (http://pagina.de/lacajadegalletas) i, per un altre costat, no havia pogut contactar cap editor que vulguera publicar el llibre en català tot i les ajudes de la Generalitat a les editorials que publiquen en català.

Aleshores vaig decidir tornar als meus arrels i deixar de escriure sobre Anglaterra i Espanya i Alemanya i Escòcia i xarrar, dic parlar, únicament del meu país: Andorra, el melic del món, i la seva verge ja que tot de sobte em va donar per creure en la verge, els sants, les parròquies romàniques i, a més a més, en el Opus Dei.

Poc a poc vaig començar a escriure i vaig inventar alguns personatges bastant ràpid al mateix temps que vaig trobar un llibre del que ho vaig plagiar quasi tot de Lewis Perdue. Quan deia Mona Lisa jo escrivia Verge de Meritxell i quan deia Vaticà jo posava Andorra i de tant en tant Escaldes perquè no es notara tant. Finalment, quan feia referències al Tiber jo mencionava el Valira. Així es que en un estiu vaig tindre el que esdeveneria un dels best-sellers més importants dels últims anys.

Se'l vaig enviar al Margarito i no li va agradar. Deia que era massa localista que perquè no canviava alguna cosa per tal de fer-ho més global, aquesta era la seva paraula màgica. Va ser ell el qui va arribar amb la idea de canviar-ho una mica. A mi em feia por perquè em podrien denunciar per plagi si feia els canvis que m'havia aconsellat: Canviar Andorra per Vaticà, la Verge de Meritxell per la Mona Lisa, i el Valira per Tiber. Vaig acceptar perquè el Margarito em va aconseguir un contracte amb Random House. Per últim, em va dir que havia de canviar de nom -perquè no era massa anglo-, El Codi Meritxell, per alguna cosa menys local, és a dir, més sofisticada, però ara mateix no recorde si ho vaig fer perquè el meu advocat m'ha dit que no ho conteste a aquesta pregunta al judici -però això no l'escric, ho penso-.

Comentaris

  • Subtil i enginyos[Ofensiu]
    Papasseig | 02-05-2005 | Valoració: 9

    M'agradat molt aquest relat. Felicitats. Tot i que em sembla que ho podries haver fer encara millor.

  • da vinci[Ofensiu]
    donablanca | 13-04-2005 | Valoració: 10

    ingeniós i subtil.

  • Jaja...[Ofensiu]
    George Brown | 21-03-2005

    Bo, bo, bo... doncs no creguis, que no es deu allunyar molt de la realitat (jeje)
    Com a en Subal, a mi també m'ha fet pensar en aquell llibre ‘Happiness (tm)', que al igual que tu, fa una critica irònica al món editorial.

    una abraçada,
    Jordi.

    PD: ha funcionat... he visitat la pàgina web.

  • fantàstic!![Ofensiu]
    subal | 21-03-2005

    Fantàstic! moltes rialles. Grans veritats. Ironia fina, o sarcasme ferotge.

    Algú que -sembla- coneix el negoci editorial... cal recomanar-li la lectura de Felicitat (marca registrada)?

    Un gran llibre que parla de les grans editorials, i és per pixar-se de riure. Els fets, com els que tu ens narres, no disten gens de ser verídics.!!

    Felicitats!

l´Autor

Francisco Villena

4 Relats

10 Comentaris

5074 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
Vaig nàixer al cor del cor dels Pirineus i des que puc recordar sempre he viscut a la frontera. Neus, aigua, muntanyes, vida: era tot el que hi havia per horitzó. No molt més tard vam anar al sud. Majestuosa Lucentum i la seua serra. Es podia veure al matí la Mediterrània daurada donant-nos el bon dia. Literatura i vida van ser des de llavors la mateixa fal·làcia, el mateix enervant, el mateix alcaloide. Així fins a arribar fins a les entranyes de la bèstia. Desprès de la caixa de galetes arriba la literatur pour the rates. If you were in my guarachas, parcero.