Literatur pour the rates

A l'arribar, la foscor invadix fins als més privats amagatalls de l'ànima. Més enllà, on arriba la misèria humana però no la misericòrdia divina es troben elles, les rates. Se les pot sentir, allà, més enllà de la foscor, rosegant, rosegant les magdalenes que vaig portar aquest matí. Die Dunkelheit. Miséricorde humaine.

-Els vaig portar el seu menjar! I ara d'una en una vagen fent fila que no vull tumults.

De tots els racons, de totes les foscors, comencen a sorgir les meues germanes les rates. Escarotades. Cegades. Vénen a la rebre l'aliment: molles de pa mig torrat. Em rodegen per a complimentar-me. M'acaricien. Trauen les seues llengüetes buscant el pa. Die Oblate. "Xiquetes, no es revolucionen que hi ha per a totes!" -dic en esta llengua fotuda, amb la fe del carboner, esperant que m'entenguen-. Totes van arribant a mi. Boten de emoció. Se'm pugen a traïció. Carmencita, la més atrevida fins i tot em llepa el coll. Per a ella sempre reserve més. I és que ella és especial. Quan vaig sentir els seus laments i vaig deixar aquella caixa de galletes per primera vegada va ser ella qui la va devorar. Al matí següent quasi no quedava res. Va poder rosegar, rosegar, degustar aquell menjar. Inclús va començar a pensar la necessitat d'assaborir les fotografies, les estampes de sants i la llima espremuda que havia deixat en el seu interior.

-Carmencita, vosté se'm cuida que no m'agradaria haver de portar-la al veterinari.

Em va despedir llepant-me amb la seua tendra llengüeta humida. Que perquè li parle de vosté de Carmencita? Per què no deuria? Cal cuidar la rata i respectar-la com la nostra germana que és. Qui collons va dir que el gos és el millor amic de l'home? Certament aquest malparit no coneixia les rates, sinó, com s'haguera atrevit a dir aquesta caracollonada? Per cert, caracollons és paraula literària, que m'ho va dir el meu amic Marcel.