Onze anys d'espera... Tampoc és tant!

Un relat de: Tirabuixons...

Qui ho hauria dit mai. Semblava que aquell moment l'hagués esperat amb la certesa de que realment succeiria. Havien passat, ni més ni menys que onze llargs anys i per fi es retrobaven. Tota història té un principi i un final, menys aquesta; havia estat quelcom inacabat per tots dos. Ens posem en situació? Dos joves de la comarca d'Osona que com qualsevol altre parella comencen una d'aquelles relacions que no té massa seguretat ni garanties. Ja se sap, a aquestes edats on l'acné juvenil fa capgirar qualsevol instant de la vida, no es pot donar res per segur. Ells ho creien tenir tot segur, però evidentment el temps els hi va treure la raó.
Un dia, molt proper a la revetlla de Sant Joan, ell va decidir que tots els projectes i il·lusions que havien dipositat en aquells dies de festeig, havien de donar-se per finalitzats. Ara fa fins i tot una mica de gràcia recordar les llàgrimes de desesperació d'ella en escoltar com la persona per qui hagués donat tot el què la seva joventut i innocència li hagués permès, veia com fugia, com si d'un animal salvatge que li priven de la seva llibertat es tractés. La llunyania ja les té aquestes coses, fa que el dolor prengui un caire fins i tot humorístic. Per ell va començar una vida nova, entrades i sortides sense cap mena de sentit. Amiguismes totalment falsos que van fer que obviés el sentit de totes aquelles paraules que havia deixat anar, pensant potser pobre infeliç, que ningú les escoltaria. Per ella va ser diferent. Aquí, just en aquest precís moment va començar un bagatge d'anys per intentar recuperar ni que fossin només unes hores de tot allò. La incomprensió és quelcom horrorós, és un sentiment tant letal que es podria comparar a aquelles drogues dures, que fan que el teu cos deixi de ser això, teu. Et fa entrar en un estat indescriptible de terror i tots els teus actes deixen de tenir coherència. L'adolescència ja ho comporta per ella mateixa això de no ser gaire cabal a l'hora d'actuar, però quan hi afegim a aquesta etapa decisiva de les nostres vides, la por i la desesperació, llavors ja no hi ha massa cosa a fer, més que esperar que algun àngel misericordiós i compassiu ens acompanyi en tot allò que fem.
Fos com fos, la vida els va separar. Moltes foren les persones amb qui ella es rodejà, "persones" que sovint portaven un títol al front que hi deia amb majúscules i negreta: no sóc de fiar. Potser no ho eren, però ella buscava i buscava. Volia intentar trobar allò que li havien robat de sobte, sense cap motiu aparent. Però no trobava absolutament res comparable a allò. Li havien deixat tocar el cel amb la punteta dels dits però de cop i volta li van treure. Com aquell petit infant que desitja aquella joguina que sap que li aportarà ben estar i alegria, però que de cop i volta, apareix un desaprensiu i li arrenca de les mans tots els objectius del moment, quedant-se la pobra criatura indefens en un món sense la seva "joguina".
Van arribar els pitjors moments, on ella mateixa es feia la culpable de les seves desgràcies, res tenia sentit perquè ella mateixa ni tant sols li volia trobar. Van arribar moments de soledat. El seu món pràcticament es va reduir a unes fulles on hi reflectia tot allò que pensava. Mentre deixava volar els seus cabells, asseguda en qualsevol platja propera, perdia la mirada en l'horitzó intentant buscar un perquè o si més no, recordar aquell rostre que l'havia portat a creure que ja mai més podria ser estimada per ningú, i que a la vegada, ella seria incapaç de poder tornar a sentir, quelcom el què fos que portava dintre seu.
Any rera any, la vida anava canviant; envoltada de gent sempre s'havia preguntat què seria de la vida d'aquell jove que va marcar-li la vida en molts aspectes. Va "refer" la seva vida, com a mínim ho va intentar. I és clar, es va trobar tota mena de personatges que potser només un d'ells va ser digne d'admiració. Algú que per un temps li va tornar les ganes de riure, de dur a terme projectes. Tant sols es tractava de fer veure que ell era qui sempre havia volgut, fent un esforç fins i tot podia sovint canviar-li el rostre, així feia per uns instants el seu somni realitat. Però és clar.... hi faltava massa coses perquè això durés per la resta dels dies dels dos. Durant els anys que van estar junts, no van ser poques les vegades que ella el recordava, que anava a aquella petita habitació on s'hi trobaven un munt de records i ella, en silenci per no crear sospites, plorava mentre prenia entre els seus dits aquella ínfima medalleta que li va ser tornada com a mostra de que mai més tindrien res que els unís. Cada cop que la tenia a les mans, pel cos li recorria una fredor que l'omplia del mateix rovell que caracteritzava les lletres que hi havia gravades i deien: "30 d'Abril de 1994". Semblava que s'aturés el temps; es podia quedar llargues estones dins d'aquell món, ara irreal, que tantes vegades havia somniat.
Com és aquella frase....??? El temps ho cura tot? Mentida! No cura, ens torna freds i impassibles davant fets que es produeixen per manca de sentiments. Hi ha ments retorçades i cruels que se'n alegren de ser les causants de desgràcies. No era el cas d'ella.
Però qui negarà que el pas dels anys ajuda a superar els trencaments del cor? Això li va passar, va acceptar que la vida no es tria, senzillament et toca viure un munt de coses, on finalment la única solució que va trobar, fou la d'acceptar tot tal i com vingués, no hi veia cap altra sortida.
Així que de mica en mica va començar a recuperar el somriure, i els seus ulls verds tornaven a tenir aquella expressió que ja feia tants anys li havia estat robada per causes injustes. Semblava que la seva vida, després de molts plors deixats anar a diverses platges, després d'haver buscat la felicitat fingida en braços mentiders i traïdors, després d'haver-se intentat convertir en una dona com cal... Ja tot prenia un altre color. Els matins van deixar de ser tortures, de nou es convertien en un sol naixent on n'estava convençuda cada dia que el veiés l'aportaria quelcom fantàstic.
Onze anys són molts anys veritat? I a més si han estat viscuts com si cada dia fos l'últim d'un malson imposat que només busca el desaparèixer de la resta del món per poder viure en un lloc propi on ningú més que ella i la seva soledat hi tingués cabuda.

Sonà el telèfon. Havia passat tant de temps que ni el va reconèixer, amb la de temps que havia desitjat aquell moment, i ni tant sols es va imaginar que aquella veu, que s'entrebancava a cada lletra. Ets tu? Però com...??? i com saps el meu telèfon??? De cop i volta tot es va girar de nou. Aquella veu era la seva, no era un somni, era ell que volia recuperar quelcom que mai vam donar per acabat.
A vegades val la pena esperar, no vol pas dir que tant de temps hagi servit per alguna cosa, segueixen sense tenir cap garantia, això el temps no ho canvia; però ara han crescut i molt possiblement els dos s'han convertit en éssers responsables, que volen recuperar aquella part de joventut que van dipositar dins d'una caixa, i que onze anys després, s'han agafat de la mà per anar a buscar aquesta capseta on hi guarden tot allò que volen per la resta de la seva vida. Podríem dir que això és una història d'amor o desamor? Doncs segurament les dues opcions serien vàlides. Ara ja la fredor de la medalla és un bri d'aire quan estan junts, ja que l'escalfor que recorre cada part del seu cos és brutal, i aquell trosset de plata antic, els dona un toc de frescor que els torna a reviure moments, mai ni tant sols imaginats per cap dels dos.
L'amor, l'espera, la paciència, segurament són veritat aquelles frases que et diu la gent quan et veuen a punt de caure d'un precipici i deixen anar: "tranquil·la, el què tingui que ser serà" En aquells moments desitjaries esclafar-los contra el terra per deixar d'escoltar paraules absurdes que no t'interessa ni vols escoltar, però potser tenien raó.
Us agrada el nom d'Arlette? Els dos pensem que és molt maco oi que si?


Comentaris

  • auf dem Weg | 25-08-2007 | Valoració: 9

    Que maco... Que romàntic!

    M'ha emocionat aquesta història! Realment transmets moltes sensacions quan escrius...!

    Tants anys esperant i finalment acaba bé! I tant que acaba bé... segons s'entén, ja hi ha plans de futur i tot... Arlette! =)

    Et seguiré llegint...!

  • onze anys no ho se pero vuit si![Ofensiu]
    Ainoa | 09-08-2005

    Vuit anys són els que vam haver d'esperar la meva parella i jo per estar junts, exactament igual al que expliques, un amor d 'estiu sense gaires garanties, plors, desesperació, i hiverns d'esperar fins que cada estiu tornava l'amor. i anys llunyans un de l'altre.. aqeust mes farà un any que estem plegats desde que ens vam retrovar, i llegir el teu relat m'ha fet recordar uns anys dolços i amargs, que pe rmoltes llàgrimes no canviaria per res del món.

    Petons i gràcies

  • Diria[Ofensiu]
    iong txon | 16-02-2005

    "massa bonic per ser veritat". Però, per què no pot haver-li passat a algú? És una cosa possible. Això sí, jo diria que onze anys, es fan llargs d'esperar...

  • A prop...[Ofensiu]
    BlauFosc | 16-02-2005

    M'hi sento molt a prop d'aquest text. En moltes coses el podria haver escrit jo. M'hi identifico plenament... excepte amb el tros final, es clar. Fets així no passen ni cada dia, ni a tothom.

    Però les sensacions, els sentiments... sí que els conec.

    Felicitats Tirabuixons... espero llegir-te sovint.

  • N'hi haurà més?[Ofensiu]
    Tarareja | 16-02-2005 | Valoració: 9

    Una vivència amb final feliç essent també començament. Comproves el punt positiu dins el negatiu i a l'inversa... per mi és la valoració madura d'una mirada enrrera i la il.lusió per tirar endavant.
    Crec que és un text que transmet positivitat que m'ha tingut pendent del "què passarà" perquè es deixava intuir que la cosa no podia quedar així, tantdebò a la vida real es tingués aquesta seguretat.
    Penso que tens un estil tendre, que embolcalla i esclafa el lector, esperaré un altre relat...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tirabuixons...

Tirabuixons...

3 Relats

13 Comentaris

5686 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Feia calor i era Mercat del Ram, cap a quarts de dues del migdia vaig decidir sortir d'allà on mai hagués volgut que em treguessin. Ara d'això, aquest març, ja en farà 28 anys. Vigatana de naixement i Barcelonina d'adopció, he viscut diverses situacions que m'han portat a tornar a la comarca. En breu tornaré a ser Osonenca. Reparteixo el meu temps a la oficina, i buscant alternatives a la vida diaria...