el premi

Res del que havia viscut els últims vint anys era comparable al que va passar aquell dia. I res del que viuria en els vint anys següents, tampoc.

Promet, ben cert que promet, però el silenci de la pluja l’allunya del text. S’aixeca, descorre la cortina i mira al cel. Plou. No sent la fressa dels cotxes, dels infants saltant els bassals, de les dones que corren amb els paraigües oberts. Recula i torna, sempre torna. Amb el dit índex s’apuja les ulleres, seu i segueix.

En Tom es va despertar pensant que somiava, però el molest brunzit vibrant sobre la tauleta de nit, impertinent, li va fer veure que no.
— Mani’m —va escoltar atentament— Baixo —va dir. I va tornar a jeure. Finalment, es va aixecar, es va vestir, es va rentar i va sortir. No s’acostumaria mai a aquelles trucades de matinada. El cotxe, moll, com tot el carrer, s’arrambava a la vorera del davant.
—Què tenim? —va dir.
—Una dona, no més de trenta anys —respongué la seva companya. Allargant-li un got de plàstic. Va engegar el motor i un feix de llum blava va il·luminar el carrer i la pluja.

El brunzit l’obliga a aixecar-se, deixar el manuscrit sobre la tauleta.
—Mani’m —escolta distretament —No, no vinc. No, avui tampoc, tinc feina— diu. I s’ensaca els pantalons del pijama, fa fred, pensa, i torna a seure.

En Tom s’imaginava la morta nua, lligada de mans i nua. Quan van arribar la dona estava vestida. Morta si, però vestida i sense lligar. A baix, l’agent que custodiava el portal els hi havia dit: —al segon pis— i ells havien pujat sense pressa, no calia córrer. L’únic que el neguitejava, encara que no gaire, era la son i la migranya que li fuetejaven el cap, malgrat el cafè que s’havia pres al cotxe, encara se sentia emboirat.
—Mort natural? —demanà cobrint-se la boca i el nas. Darrera seu, el rostre de la inspectora es va contraure. I una glopada de fel li pujava pel coll fins a estavellar-se contra la llengua.
—No ho sé, fa molts dies que és morta —digué el forense que ajupit continuava inspeccionant amb deteniment el cos. Extreia amb precisió quirúrgica, petites larves blanques d’entre els plecs de la roba, que incrustada al cos, semblava pèl d’animal. Es feia difícil per a en Tom saber on acabava el pijama de floretes, ara quasi desaparegut, i on començava el greix saponificat. La dona, asseguda al sofà, amb les ulleres mig penjant d’on se suposava que hi havia tingut el nas, s’intuïa grassa i semblava de cera. El forense va fer un senyal als tècnics de l’ambulància que entraven per la porta arrossegant una llitera. —Podeu carregar-la.
Entre els dos, van agafar amb extrema delicadesa la dona per sota els genolls i les aixelles. Un derrotat exèrcit de mosques mortes va caure a terra quan els tècnics van moure-la. Ningú no va dir res. Malgrat la professionalitat, mitja cama es va desprendre, l’home més vell, i també més alt, la va collir i sense pressa va intentar deixar-la sobre llitera —ara desplegada— va empènyer suaument el cos —que no es va moure— i finalment, veient la inutilitat de l’acció, optà per deixar la cama sobre l’abdomen inflat de la dona. En Tom es va quedar entabanat mirant la petjada fosca que el cadàver havia deixat sobre el sofà.

Els núvols cada vegada més densos la obliguen a aixecar-se de nou. Prem l’esgrogueït interruptor i segueix.

Al tanatori en Tom i la seva companya esperaven asseguts, en un llarg banc, al passadís. Dins la sala d’autòpsies el forense continuava inspeccionant la dona, ara ja si, nua.
—Triga molt, no?
—Triga el que ha de trigar. O vols que cinc minuts ho tingui enllestit?
—Tornes a tenir migranya?
—Si —va respondre esquerp en Tom.
La noia va abaixar la mirada conscient que la retirada era la millor defensa quan al seu company la migranya li oprimia el cervell.
—Tinc coses a fer, vaig fins a comissaria —va anunciar la inspectora—vens?
—No — En Tom sabia que la inspectora s’aturaria al bar de la cantonada abans d’arribar a la comissaria, que es demanaria un cafè, que se’l prendria d’un glop, sol, sense sucre i que després, com si fos un antull d’aquell matí, demanaria una copeta de bayli’s, un dia és un dia, afegiria, però en demanaria una altra i una altra. L’endemà hi tornaria, cada dia hi tornaria, fins que, el cambrer, en un excés d’amabilitat, li plantaria directament la copa i el cafè sobre la barra. Aleshores no tronaria mai més al bar de la cantonada. Al bar si, però al de la cantonada no, mai mes.

Des d’on seu pot veure la vitrina. Mira com es recolza a la paret del fons del menjador, s’aixeca feixuga. Dibuixa un parell de cercles amb el cap, forçant el rabassut coll, li fa mal, massa estona asseguda i massa quilos, també. Arrossega els peus, després davant la vitrina obre la porta, agafa el licor i se serveix. El dens líquid regalima pel coll de l’ampolla i s’aboca a la copa desprenent una intensa olor d’alcohol. Somriu de passada, olora l’aire i beu. Deixa de somriure, es grata l’èczema vermell i enrabiat que li guarneix l’escot, desplega la punta superior esquerra de la pàgina vint-i-sis i segueix.

—Tom, entra —Digué el forense des de dins.
Va entrar. La sala estava embolcallada d’una boirina invisible, però densa. L’olor seguia repugnant-li tant com el primer dia. Malgrat que darrerament havia començat a sentir notes florals, i lleus pinzellades de gelat de vainilla —Té —Va dir allargant-li una mascareta quirúrgica. En Tom la va refusar.
El forense no es va entretenir:
—Es va matar—va dir ras i curt.
—Suïcidi, doncs?.
—Si —va dir aixecant els ulls— un llarg i lent suïcidi, aquesta dona era alcohòlica — va sentenciar tornant a abaixar-los.

La dona, respira profundament i una ganyota se li dibuixa als llavis, tanca el manuscrit amb el dit índex entre les pàgines. Aixeca els ulls, s’incorpora, amb la mà que li queda lliure agafa la copa i s’aboca les darreres gotes coll avall. Deixa el manuscrit sobre la taula, Aquest no. Agafa un altre feix de papers i llegeix: Res del que havia viscut els últims vint anys era comparable al que va passar aquell dia.