Odi

5-4-00

Un nou dia em saludava per la finestra en forma de sol brillant i lluent, un sol que, a pesar de tot, no em llevà la son. Em vaig vestir a trompades contra la paret i em vaig fer el pèl sense saber si el que tenia a les mans era una raspall de pèl o de dents. En baixar les escales per anar a la cuina vaig intentar agafar-me dels barrots, però era a l'altra punta i me la vaig fotre contra el terra. Un dia esplèndid que cal aprofitar, fills meus, dirà mon pare quan Mariana i jo arribem a la cuina. Em vaig alçar i per poc no caic regolant el que queda d'escales. El meu cos s'acostuma a tantes trompades de bon matí, així que no em queixe i intente arribar amb vida a la cuina per recargar energies amb un bon got de llet. De repent mire el rellotge i pegue un crit ofegat: les vuit i mitja, i és dissabte! Però algú s'ha llevat, perquè totes les finestres estan descorregudes i hi ha un got de llet a la cuina. Deu haver sigut Mariana, perquè ella i jo som les úniques que bevem llet de bon matí. Però...Perquè m'ha obert ella la finestra de la meua habitació per despertar-me? Sempre em desperta ma mare o mon pare. És estrany, però m'és ben igual, ja estic llevada? Doncs ja estic llevada i prou. Estava jo bevent-me el got de llet quan ma mare, amb la seua cara adormissada típica de quan es lleva preguntà:
-Què fas tan d'hora? I per què t'has begut dos gots de llet?
-Un se l'ha begut Mariana i l'altre jo, mare. - vaig contestar-li.
-Mariana encara és al llit, és impossible que s'hagi begut un got de llet. - contestà ma mare obrint la nevera, de la qual es sorprengué al veure que no quedava res - Irene, t'has passat. Vam anar passat ahir de compres i ja t'ho has menjat tot.
-Quan m'he alçat un got de llet ja estava buit en la taula i la nevera jo no l'he ni oberta! - vaig contestar-li a crits.
-A ta mare no la cridis! Castigada a l'habitació! I no comptes amb menjar-te els flams que tenia amagats per tu.

Em deixa sense flams? Si jo no he fet res! Quan enganxi a Mariana sabrà qui és Irene Llopis Martí. Segur que sabia que la mare guardava flams per a mi i ha fet tot aquest teatre i s'ha gitat.

Vaig córrer desbocada, amb una ràbia incontenible cap a l'habitació de Mariana per ensenyar-li el què sóc capaç de fer, però, què, algú...AAAHHHH!!!

10-3-04

Vaig anar a veure com estava i en obrir la porta de l'habitació quasi se'm para el cor: estava desperta! Tenia la cara pàl·lida i ballava per l'habitació com una boja. En veure'm, em va preguntar:
-Que faig ací? Qui és vostè?
-Estàs en un hospital. T'has fet un tall profund al cap i t'has desmaiat.
-Sort. I quan de temps duc desmaiada? Unes poques hores?
-Gairebé quatre anys. Vas entrar en coma profund, però no irreversible. Jo sóc Natàlia López Borràs, la teua infermera.

En dir-li açò, de poc no es desmaia. Les llàgrimes li saltaren dels ulls i es desplomà contra el llit.
-I els meus pares? I Mariana, la meua germana? - em pogué dir entre plors.
-És una història molt trista. La vols saber? - vaig dir-li asseient-me al seu costat.
-Són morts? - em preguntà amb uns ulls com demanant que digués que no.
-Sí. - vaig contestar-li amb una serietat que em sortí del cor.
-Però...Com? Perquè? CONTESTA!!! - em digué a crits agafant-me del braç.
-No vulguis descarregar la teua ràbia contra mi. Saps molt bé que no tinc la culpa del que ha passat. Et contaré la història. Quan entrares en coma ton pare i ta mare es divorciaren per un seguit de discussions i la teua germana agafà una forta depressió per el teu estat de coma, la separació dels pares i el suïcidi d'una amiga seua.
-Una amiga de Mariana es suïcidà? - em preguntà ella un poc més cal-mada.
-Sí. El cas és que a la teua germana la ficaren en psicòlegs i als pocs dies es trobà morta amb un punyal clavat a l'esquena a la sala d'estar de ta casa. Encara no es sap qui és l'autora, perquè és impossible que ella s'hagi suïcidat. Cap persona és pot clavar un punyal a l'esquena.
-Com saps que l'assassina és una dona? - em preguntà amb les mans quasi sagnant per la força amb la que les apretava.
-Les poques proves que s'han descobert així ho indiquen. Continue. Ton pare, encara no recuperat pel teu estat de coma, va rebre la notícia com l'excusa definitiva per marxar d'aquest món. Un accident de cotxe i mort. Perdona'm per ser tan franca. Totes les proves indiquen que ton pare es suïcidà. Ta mare està en parador desconegut des del suïcidi de ton pare. Un altre apunt: ton pare, ta mare i la teua germana començaren a tenir al·lucinacions i deien que un somnàmbul vagava per casa fent vida normal. Prenent-se un got de llet, com tot el món i coses d'eixes. I també diuen que els feia la vida impossible. De fet, diuen que entrares en coma perquè el somnàmbul t'impulsà per a que et pegares amb el cap amb la punta d'un quadre. Al dia següent el quadre...no res.
-Ma casa l'han venut o encara és meua? - em preguntà.
-Encara és teua, però et recomano que no hi vagis, diuen que el somnàmbul encara vaga per casa fent vida normal, com si hi visqués.
-No m'ho puc creure, no puc creure'm el que m'està passant. Si em pareix ahir quan anava a l'institut tranquil·lament. I ara què? Si han passat gairebé quatre anys vol dir que tinc ja disset anys. - tot seguit pegà un crit tan fort que fins i tot un metge s'acostà, preguntà que passava i se n'anà.

Que mal ho deu estar passant, la pobra Irene. Li vaig dir que em retirava a un altra pacient i que aprofitara per reflexionar. S'havia adormit amb tretze anys i s'havia despertat amb disset. Deu ser un cop molt dur.

Era de nit, serien les deu i quart, a l'hospital es respirava un aire més tranquil que de dia, però hi havia gran tràfec de personal. Vaig decidir de guaitar per l'habitació d'Irene per veure com es trobava, però en obrir la porta ho vaig veure tot buit. Havia...Havia marxat!!!

6-2-05

Les llàgrimes em salten dels ulls cada cop que ho pense, però no puc quedar-me amb els braços plegats veient com la mort de la meua família queda en va. Els meus pares no es van suïcidar, la meua germana no es va suïcidar. Ningú en la meua família es suïcidà. Tots foren assassinats cruelment. I jo vaig estar en coma durant gairebé quatre anys per culpa de la mateixa persona que assassinà els meus pares i ma germana. Em dirigiré a l'hospital Lluïs Alcanyís per comunicar-li el meu descobriment a Natàlia, la infermera que amb tant d'amor em cuidà. Tenia que ser ella la primera en saber-ho. Vaig arribar cap a les deu menys vint-i-cinc del matí i vaig preguntar per ella. Em digueren que tenia el dia lliure i em donaren l'adreça de sa casa. Em vaig dirigir a sa casa amb un somriure d'orella a orella. Vaig arribar a sa casa: carrer Sant Caietà número 5 de La llosa De Ranes, un poble proper a Xàtiva, on estava l'hospital. Vaig trucar. Ningú m'obrí. Vaig tornar a trucar i vaig sentir una veu que deia . Natàlia m'obrí i em va fer passar. Se li notava sorpresa per haver-me trobat al cap d'un any i mesos, encara que jo sabia que em reconeixia:
-Una casa molt bonica, Natàlia. Ho sé tot.
-Què saps? - em preguntà amb curiositat.
-Tot, el desastre de la meua família, les maquinacions d'una ment buida que acabarà amb mi. Però comencem pel principi. Fa cosa d'uns cinc anys i mig, abans que entrés en coma, la germana bessona de ma mare, Irina, va desaparèixer i no es tornà a trobar mai més. Doncs resulta que no desaparegué Irina, sinó que desaparegué ma mare.
-Açò que dius no té cap fonament, Irene. I com és que, fins al dia que entrares en coma, ta mare estava en casa? - em preguntà asseient-se a una cadira plena de pols.
-Perquè la persona que continuà fent de ma mare fins al dia que vaig entrar en coma era la germana bessona de ma mare. Vaig perdre a ma mare molt abans de donar-me compte que l'havia perduda.

Aquestes últimes declaracions meues li van impactar fortament:
-M'ho estàs dient de veritat?
-Sí, Natàlia, i tinc proves. Continuem. El cas és que Irina s'estimava molt a mon pare i estava preparant una venjança terrible contra ma mare per haver-li llevat la persona que més s'estimava al món. Ho sé per unes fotos que vaig trobar a les golfes de quan ma tia Irina i el pare sortien junts. La primera part de la seua venjança ja s'havia executat: matar a ma mare i fer ella la vida de la seua germana bessona, que implicaria estar enamorada amb el pare, i això era per a la meua tia el tresor més gran del món. A ma mare la deixà en el lloc més inversemblant: el pou del poble. Ja no tenia aigua, i ningú es fixaria, perquè era molt fondo i no es podria veure. És veritat que des d'eixe moment jo notava a ma mare estranya, però s'assemblava tant a la mare de veritat que no vaig posar dubte en què era ella. El cas era la segona part del pla, la més cruel: que jo i Mariana morirem. Per això va començar a fer-nos creure que teníem al·lucinacions, ens volia fer parar boges. Un dia, el gran dia, la tia Irina es va fer passar per ma mare com qualsevol altre dia, però seria diferent: eixe dia tenia que morir jo. Ella descorregué les cortines, va fer com si es begués un got de llet, es menjà tot el que quedava a la nevera i es tornà a gitar. Jo, enlluernada per el sol que feia, em vaig alçar, vaig pegar-me quatre trompades i vaig arribar a la cuina. Vaig pensar-me que Mariana ja s'havia alçat i s'havia pres el got de llet i jo vaig fer el mateix. Va entrar la meua fictícia mare i començà a renegar-me sabent que jo aniria corrents cap a l'habitació de Mariana. Jo vaig picar a l'ham i, quan me'n vaig anar corrent escales amunt, ella em seguí i tirà de l'alfombra, l'alfombra de les escales. Jo me'n vaig anar de cap contra el quadre i ¡PAM!, inconscient. Mon pare, que era a la cuina, sentí els plors de la meua "mare" i s'assomà per veure que passava. Ma mare fictícia li digué que jo m'havia esvarat per culpa de l'alfombra i que me n'havia anat de cap. Tot mentida, una mentida grandiosament ben feta. Després tot va eixir com una rosa: a Mariana li a
gafà depressió i ma tia aprofità per matar-la i que paregués un suïcidi. Però no ho va fer bé, perquè un ganivet a l'esquena no es pot interpretar com un suïcidi. Però com ningú sospitava d'ella, encara va poder eixir bé. Després mon pare li demanà el divorci i li agafà un trauma, tal trauma que es decidí suïcidar. Això no li va sortir bé, mira tu. Quan anaven mon pare i ella per la carretera, mon pare frenà en un semàfor, però ella, poc a poc, apretà l'accelerador i ¡PAM!, un altre mort. Ella no es morí, per desgràcia.
>>Ma tia, la persona que m'amargà la vida, havia estudiat infermeria i decidí refer la seua vida, tornar a treballar com una persona honrada. L'acceptaren al Lluïs Alcanyís.
-La conec? - em preguntà Natàlia amb uns ulls com taronges.
-Supose que la coneixeràs. El cas és que allí estava ingressada jo, amb un coma no molt greu. Els metges em diagnosticaren un coma que al mes, com a màxim, desapareixeria. Allí es on ella reapareix, més cabrejada que mai, la meua tia. Cada dia m'aplicava anestesia, cada dia, per a que no em despertés. Sabotejà els informes dels metges i al final tots es van creure que tenia un coma gairebé irreversible. Al cap de gairebé quatre anys, ¡SORPRESA!, no calculà el temps i em vaig despertar. No podia aplicar-me l'anestesia una vegada desperta, bé, podia, però en el seu pla gairebé quatre anys ja estaven bé. Em contà la meua terrible història, però de ben principi no me la vaig creure. Vaig fugir atormentada i he tornat ací per a què sàpigues que ho sé tot. Saps quin nom nou es posà ma tia Irina? Natàlia, Natàlia López Borràs.

La cara de Natàlia canvià, es mostrà molt més tranquil·la i digué:
-D'on treus les proves, de baix els coixins?
-Un últim apunt, i el què m'ha servit per saber que eres tu. No vas fer gaire bona mudança, eh? Et posares a viure a la casa on abans vivia jo i la meua família. I tu, es clar.
-I que penses fer? - em preguntà escèptica - Potser ja hi ha uns quants policies a la porta d'aquesta casa esperant per a detenir-me.
-No hi ha ningú, a la porta. I d'ací deu segons no hi haurà ningú en aquesta casa.
-Que has fet? No hauràs posat cap bomba, veritat? - el seu rostre ja s'esdevenia pànic.
-Tranquil·la, no és res, si a una bomba casera se li pot dir res. Açò és teu - vaig ensenyar-li una foto de mon pare i ella junts.
-Torna-m‘ho! És meu! - em digué abalançant-se a mi.

Abans que em toqués la vaig partir per la meitat i vaig pegar amb celo una foto de ma mare i li la vaig ensenyar:
-Aquesta és la veritat, mon pare i ma mare, no mon pare i tu.
-No! Ton pare em volia a mi! - em digué patèticament ficant-se a plorar.
-Quin melodrama més patètic, tieta. Encara vols que vaja a consolar-te, després del que m'has fet?

La ràbia m'envaïa cèl·lula a cèl·lula el cos, cada partícula del meu ser desitjava que tot acabés. Em vaig enrecordar d'una cosa: la bomba! Hauria d'haver explotat fa estona. Ara com acabaria amb ella per a que no m'acusaren? Només sé que tenia que morir, encara que jo morís amb ella. Es ficava a plorar com si res, després d'haver-me estirpat la meua família. Era asquerosament il·lògic el que feia.
-Ara plores, imbècila de merda, després del que m'has fet plores! - vaig començar a pegar-li patades a totes les parts del cos, volent matar-la.
-Deixa'm en pau, ves-te'n! - em deia sagnant.

No m'havia donat compte del que feia, però resultava divertit veure com sagnava, com anava morint-se. És això que es diu venjança, crec. La venjança, sí, la venjança. Plorava i plorava i jo li anava pegant, quin gust! S'ho mereixia, per haver-me fet el que m'ha fet. Sí, s'ho mereixia...

<>