Odet, vampiressa i princesa de la nit (IV)

4ª part:

I van passar les nits i van passar els dies, fins que Odet ja estava farta d'alimentar-se de la sang d'animals. A part també de nodrir-se de la sang del seu senyor, que era la que la feia més bella. Tan bella es va tornar que fins i tot feien mals els ulls quan la miraven. I farta de estar tancada...
-Melina, estic ja cansada de estar aquí recluida, per què no puc sortir a donar un tomb?
-Princesa meva -va interrompre Eros- jo ja crec que estàs preparada per passejar a la llum de la Lluna. Anem!
Agafada del bracet d'Eros, caminava pels carrers. Veia els carrers amb uns altres ulls. Uns ulls cercadors de víctimes. De totes maneres semblava que els carrers haguessin canviat. S'havien fet més estrets, obscurts, tètrics, gòtics i místics.
De cop notaren una presencia darrere seu. Unes ombres inquietes es mobien amunt i aball dels carrerons. Sobtadament tot es torna silenci, però un silenci incòmode. D'una cantonada sortí un home alt, ferm i ben plantat, però amb una caputxa a la cara, perquè aquesta no se li veiés.
Sense donar temps a una reacció, va anar correns cap a Eros i li va clavar una estaca en mig del pit, enmig del cor. Eros caigué al terra aferrant-se al vestit d'Odet. El vestit quedà esquinçat per la part dels pits de la princesa. Ella de seguida es va tapar, va caure de genolls al terra i va començar a plorar sobre el cos inerta del seu estimat.
L'home ja havia marxat feia estona i Odet notava com se li perdien l'energia i les forces per moments. En uns instants el sòl es convertí en un bassal de sang i llàgrimes. Odet es desmallà sobre el cos immòbil d'Eros.
[...]
Passaren els anys. Les generacions. I Odet, és clar, era immortal. Cada nit de Lluna plena anava al descampat on va coneixer a Melina, de la qual per cert, no sabia res des de ... des de la nit on veiè el seu Déu morir; o això ella creia.