Marinera

Un relat de: mistika

Estic embarcada en el vaixell de la rutina,
navegant per un mar ple de foscor,
i la meva única companyia: la tristor.
Com un vell mariner, que ningú no vol,
Com un nàufrag a la deriva,
Com un vaixell sense timó;
I la meva única companyia: la tristor.
Belles sirenes jo us prego:
canteu la vostra cançó,
perquè em tiri per la borda,
i desempallegar-me de la tristor.
Ofegant-se entre les ones,
el meu cos sense raó,
sentint la veu de les sirenes,
i el seu canti de tristor.
Els teus braços em recullen,
de les aigües emmetzinades de dolor,
i mirant els teus ulls de mar,
Fuig entre la brisa, la tristor.

Comentaris

  • Melcior | 16-06-2007 | Valoració: 10

    veig que tinc dos poemes d' ones que estan relacionats amb l' amor , i dos de mar ,vaixell i
    mariner , qué son també saltinbanquis que fan equilibris en la fina corda de la vida i la mort ,
    naturalment ,son fets casuals.Ben escrit .
    Endavant!

  • el vaixell de la rutina[Ofensiu]
    Avet_blau | 13-04-2007

    el vaixell de la rutina , la nit i la tristor
    ofegada per sentiments amargs
    oblidada de sentiments i esperança.

    tanca el ull i escolta el plany
    com ulisses al seu vaixell;

    deixa que el vent et cimbreixi
    i que les ones et portin
    a una illa deserta,
    on sortira un nou sol,
    que amb calida caricia ,
    t'obrira els ulls a un nou mon,
    marinera.

    Avet_blau

  • Marinera del Titanic[Ofensiu]
    llamp! | 30-03-2007 | Valoració: 8

    Hola mistika, m'agrada la teva poesia, és trista i alhora viva i inteligent. Fas massa ús de la paraula tristor per acavar alguns versos, però potser és perquè s'hi avé posar tristor. En definitiva, si jo fos mariner, m'agradaria ser al Titanic amb una poetessa com tú. Felicitats i endavant!

  • Dona de mars i onades[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-03-2007 | Valoració: 10

    Una paràbola ben portada endavant, cuidant molt els detalls que li ofereixen ambientació: el títol, el vaixell, el mar, las sensació de ser un nàufrag sense control de la situació... però desitjant sentir aquella veu, aquell cant que farà tornar el desig, que impulsarà l'acció, que ocasionarà el canvi... i per fi, arriba el rescat, la salvació, l'acollida en uns braços afectuosos, alegres, companys...
    Mentre, el mar incansable continua acaronant la platja Assedegada... de les seves onades, embullada per la brisa...

    Damunt les ales de les gavines que mai naufraguen, t'envio una abraçada,
    Unaquimera

  • Yuna | 23-03-2007 | Valoració: 10

    Holaaaaaaaaa !!! Quants dies sense saber re de tu !!! M'agrada com has tornat, fugint de la tristor i llençant-te de nou a preciosos escrits com aquest ! Algun cop me assegut davant la mar i m'he sentit així, a la deriva i sense timó, però sempre al final.. tot s'arregla !!

    Mots petons


    Txell

Valoració mitja: 9.5