"No sé si deixaré de fumar" (i II)

He parlat d'experiment. Però de fet no m'havia proposat fer cap prova. Jo mai no m'he dit a mi mateix: Miru, aviam si ets capaç de deixar de fumar, ni molt menys. [Murmuris de perplexitat.] Incapaç. Completament incapaç, els ho asseguro. [Més murmuris, ara més aviat de comprensió.] No, jo anava improvisant. I així, improvisant improvisant, vas fent, com en un experiment sense objectius clars, sense declarar guerres... I un bon dia, com per veure fins a on podria arribar, vaig dir-me: saps què, Miru?, a partir d'ara, al matí, només fumaràs un cigarret cada hora, a les hores en punt -o en el primer moment que podràs a partir de cada hora en punt. Perquè de vegades, segons com, segons amb qui estàs, reunions, etcètera, no pots. Doncs, el primer moment lliure després de cada hora. Això m'ho va dir un dels dos jos, no sé si el bo o el dolent [una veu diu: "El bo, home!"], però jo, aquell dia, els asseguro que l'hauria escanyat, tant si era el bo com si era el dolent. [Murmuris de desaprovació.] Però com que anava fort de voluntat, ja ho he dit, li vaig fer cas. Idiota. [Més murmuris.] I quan arribava l'hora en punt, que semblava que no arribava mai, m'hi llençava amb fruïció, com si fos, com si fos... no ho vull dir, que la meva dona [l'orador assenyala la dona del vestit vermell de la primera fila] diu que no fa per nosaltres, però m'hi llençava amb deliri. I van passar les setmanes i m'hi vaig acabar acostumant. Acostumant... d'aquella manera, de vegades costava més, de vegades menys. La Gena un dia em va dir: vols dir que no en fas un gra massa? Però jo tenia una voluntat de ferro. I la mala llet només va durar uns dies, em va passar de seguida. [Murmuris. Una veu diu: "Doncs a mi em va durar més." Una altra veu afegeix: "Apa, i a mi." Altres veus diuen: "Silenci, sisplau!"]

I així vam arribar, al cap d'uns tres anys de començar l'experiment, que fumava només deu o dotze cigarrets cada dia. [Murmuris d'aprovació.] I llavors vaig dir-me, no sé quins dels dos jos: deu o dotze cigarrets no és gaire, em planto aquí. I m'hi vaig plantar. [Murmuris de desaprovació.]

La plantada en els deu o dotze va durar un any i mig, dinou mesos. Però l'altre jo estava a l'aguait, esperant la seva oportunitat, deixant que em refiés de la seva aparent desaparició, com aquell que diu: surto un moment a l'estanc [rialles i murmuris de desaprovació] -eh que ben trobat?-, i ja l'has vist prou. I el tens a tocar, amb una veïna. [Més rialles.] Deu, onze, dotze cigarrets al dia. I els dies que hi havia programa nocturn, una mica més, un o dos més... fins a tretze cigarrets màxim. [Murmuris.] Tretze, m'encanta. Tretze són tretze, aquest era el meu lema. Deu màxim els dies de cada dia i tretze màxim els dies especials de plans de nit. Aquest va ser el pacte dels dos jos que va durar dinou mesos.

Però saben què vaig començar a fer d'esma, sense proposar-m'ho, al cap de dinou mesos, quan hi havia programa nocturn? Que un dels dos jos -el de la veïna, segur, el que feia veure que no hi era [rialles]- aconseguia que arribés sovint a la nit amb només set o vuit cigarrets fumats, de manera que així tenia peixet per fumar-ne cinc o sis més a la nit, que és quan m'agradava més fumar, a part del primer del dia, que continuava sent el millor de tots. [Murmuris de desaprovació.] Però era una tàctica de doble intenció. Perquè, saben què? Que tot sovint no arribava als tretze. No hi arribava, malgrat el pacte solemne! I saben què més? Que aviat el jo corcó i covard [més murmuris de desaprovació] em va fer creure que era capaç de quedar-me a la ratlla dels deu fins i tot els dies que tenia programa nocturn, a còpia de fumar menys durant el dia. I ho va aconseguir! Deu màxim, cada dia, també quan feia programa de nits. I això aviat va voler dir que amb set o vuit ja tirava la majoria dels dies, perquè eren set o vuit, de fet, els que fumava durant el dia quan preveia una nit més llarga. M'entenen, quin era el meu drama? Costa, Miru, però ja t'hi acostumaràs, em deia el jo aquell, diguem-li jaumet. [Murmuris i alguna rialla.] I així els dies que surtis de nit no serà tan traumàtic. El jo capoll, vull dir el jaumet -perdona'm, Gena-, se n'havia sortit una altra vegada. [Murmuris de desaprovació.]

Però al cap d'un temps, em va tornar a venir al cap -el jaumet dels dallonses..., perdó- la idea aquella de la dependència psicotemporal, i vaig provar -només provar-ho, vaig dir-me- d'eliminar un cigarret directament. [Tímids aplaudiments.] No endarrerir-lo, no, sinó eliminar-lo. I vaig eliminar el primer del dia. [Més aplaudiments.] A l'altre jo, el normal, li va costar dos o tres mesos acostumar-s'hi, un altre cop, però al final ens en vam sortir. I així, el primer cigarret del dia el feia a les 12 del migdia. I ja només en fumava sis o set. Però la meitat de mi se sentia manipulada. Lògic, no? [Murmuris i mirades de perplexitat.]

A casa, amb tot això, no m'havien pressionat gens. Tot era cosa del jaumet aquell. De fet, a casa jo no havia dit res... Bé, a la Gena sí [l'orador assenyala la dona vestida de vermell de la primera fila], perquè ella, com és lògic, va ser la primera que va notar que no fumava a primera hora. "Què et passa, Miru?", em va dir. "Què tens?" I jo: re, re. [Rialles.] I un dia li vaig dir que ara fumava menys, com si fos una constatació, com quan dius que fa sol o que està núvol... o que vas un moment a l'estanc. [Murmuris de desaprovació i alguna riallada.] Però als altres, a la resta de la família, amics, companys de feina, no els havia dit res. Què volien que els digués? Si no havia passat res, no havia fet res! Senzillament, el jaumet m'havia enredat perquè endarrerís el primer cigarret del dia, i després, els altres. Són coses que fan de mal dir, no? Això, com ho expliques? I a més, jo -el jo normal- em convencia que només endarreria els cigarrets! [Murmuris.] I que tot plegat era una mena d'experiment circumstancial, provisional, conjuntural... etcètera. No tenia cap propòsit de mantenir-ho fos com fos! [Més murmuris.] Potser la gent veia que fumava menys sovint, i això també ho devia veure la Gena en la despesa, és clar, perquè amb la Gena sempre hem fet caixa comuna. [L'orador fa l'ullet a la dona de vermell de la primera fila, que es posa tota... roja.]

[L'orador baixa la veu.] Permetin-me una confidència. A casa érem vuit, fa deu anys: la Gena, la meva dona [tothom mira la dona de vermell de la primera fila], amb dues criatures d'una relació anterior d'ella [la dona es torna a enrojolar], una tercera criatura que havíem tingut junts, els pares de la Gena -la casa era d'ells-, la Bet, una germana meva molt especial que sempre ha viscut amb mi -i sort en tinc-, i jo mateix. De fet, em va convèncer la Bet... Una altra vegada els explicaré aquesta història, i sobretot la resistència que vaig haver de vèncer en mi mateix per anar a viure en aquella casa, però la Gena era la dona de la meva vida [tothom torna a mirar la dona de vermell i arriben des del fons quatre aplaudiments], les seves dues filles jo les adorava i ella no volia deixar sols els pares, i sort de la Bet... i ara parlem d'una altra cosa, de fums. [Rialles. L'orador ha dit les últimes paraules amb veu normal. La dona de vermell de la primera fila s'aixeca i se'n va.]

[L'orador torna a parlar amb veu més fluixa.] No creguin que la meva dona se'n va pel que he dit, que ja hi està acostumada, sinó que havíem quedat que marxaria a les 8... abans no tanquin l'estanc. [Murmuris de sorpresa i alguna rialla. Una veu diu: "És un provocador!" I un altre: "No, no veieu que fa broma?" La dona de vermell es gira i fa un gest de complicitat a l'orador, i alhora sacseja la mà dreta com si l'amenacés de clavar-li una surra.]

L'avi, en Narcís, el pare de la Gena, fumava puros, un o dos cada dia, i els altres ja hi estaven acostumats, pots comptar. De manera que quan hi vaig arribar jo els meus fums no els venien d'aquí. Tot i que l'avi sovint em renyava dient-me que no era bo fumar paper, que el tabac no era dolent, però el paper dels cigarrets... [Murmuris de condescendència. Una veu diu: "Aquests vells que repapiegen..."]

De manera que, com deia, a casa no vaig tenir cap pressió per deixar-ho. Ni cap metge em va dir que deixés de fumar, ni jo tampoc m'ho vaig plantejar mai. Encara més: quan anava al metge, sempre fèiem un cigarret tots dos. [Forts murmuris de desaprovació. Una veu del fons crida: "Els metges, sempre els metges!..."] I el mal de coll de fa deu anys? No l'he tornat a tenir, tu. El mal de gola d'un dia de bon matí va provocar una cascada de decisions lliures, que han acabat...

No, no han acabat. Encara fumo un cigarret cada dia, al vespre, quan acabo la feina. [Murmuris de desaprovació.] I el dissabte, o els dies que s'allarga una mica més la nit, potser en faig un o dos més. [Més murmuris de desaprovació.] Podria deixar-ho córrer, és clar, no em costaria gaire. [Murmuris i gestos d'ànim.] Però m'emprenya que m'obliguin a deixar de fumar, em molesta profundament aquesta pressió perquè la gent no fumi, ara que tot és permès! [Forts murmuris i expressions d'incredulitat.] Hi ha moltes coses que a mi em molesten, en l'àmbit de les flaires públiques, i m'aguanto. Per què no podem tolerar una mica més que la gent fumi? [Murmuris molt forts, remor generalitzada. Una veu crida: "Prou!, què s'ha cregut, on es pensa que som?" L'orador ha d'aixecar cada cop més la veu.] Una cosa és avisar dels riscos del tabac, que ja sé que són reals, i una altra voler fer-nos creure que el tabac és la causa de tots els mals! [Gran xivarri. Una part del públic pica de peus.] Si el fum de tabac molesta, que posin extractors als llocs públics, que tots hi sortirem guanyant! [Enmig de la cridòria se sent una veu que diu: "En això té raó...!"] Però que els posin a tot arreu, per exemple al metro, que sempre hi fa una ferum, i no precisament de tabac, que et fa caure de cul! [Continuen les protestes, però també se sent alguna rialla.] Això és com quan els polítics et vole
n fer creure que tots els accidents de trànsit són per culpa dels conductors i de no cordar-se el cinturó de seguretat, com si no se'n produís cap per les condicions de la carretera, per les ratlles sense pintar, per la senyalització deficient... [Una veu crida, enmig dels murmuris generalitzats: "Té raó!" Una altra veu contesta: "Què dius?, si és un pallasso!" Uns quants criden: "Fora, fora!..."]

[L'orador fa una pausa, esperant que s'apaivagui una mica el xivarri.] Fa poc vaig conèixer de primera mà un cas de càncer de pulmó. [S'apaguen de cop les veus del públic.] Aquell home no havia fumat mai, ni havia conviscut amb fumadors, i en canvi tenia els pulmons plens de quitrà. [Tornen els murmuris.] I doncs? La cosa és ben clara: el mal que tenia era de la contaminació, dels fums de la ciutat, de les fàbriques i els cotxes, no del tabac! [Forts murmuris.] Ara, el seu cas -i com el seu n'hi ha milers, uns que fumen i uns altres que no- no apareix a les estadístiques, perquè no interessa! [Els murmuris es transformen en bullícia. L'orador mira d'aprofitar petites escletxes per continuar.] A les estadístiques hi apareixen els fumadors exclusivament "en qualitat de fumadors", no de ciutadans amb altres influències en la seva salut!! [L'orador ha de cridar bastant perquè se'l senti.] Les coses que depenen dels grans empresaris i dels polítics no interessa investigar-les, no fos cas que calgués canviar coses serioses!! [Continua la cridòria.] Als polítics només els interessa culpabilitzar el ciutadà del carrer i tenir-nos ben collats, fer-nos sentir en deute amb ells!! Com si l'erari públic no fos nostre!!! [S'apaivaga força la remor general.] Saben què? He fet números, i jo ja he pagat d'escreix, amb els meus impostos, tots els tractaments que la sanitat pública m'hauria de fer si tingués un càncer de pulmó o qualsevol altra cosa d'aquestes. [Tornen els murmuris.] He pagat els meus eventuals tractaments i els de tres o quatre persones més! [Forta escridassada. Tornen els crits de "Fora, fora!..."]

[L'orador diu les següents paraules alçant molt la veu.] Per tant, aquest últim cigarret no el penso deixar! Deixin-me acabar, si us plau! [Baixen els crits. Continuen els murmuris generalitzats. Una veu diu: "Sí, que acabi ja!"] Jo faré com les criatures! [Torna el silenci, amb un murmuri de fons.] El dia que obliguin a fumar -perquè no ho descartin: un dia poden presentar-nos un estudi d'una multinacional que ha descobert que tal tabac, amb filtres especials i tota la pesca, va tan bé per controlar el colesterol, per potenciar la sexualitat, per prevenir els accidents de trànsit i pots comptar per a què més-, el dia que hi obliguin, llavors jo ho deixaré córrer! [Forts murmuris.] Que els bombin! [Fort xivarri. Crits de "Fora, fora!..."] Vull dir als polítics!! [Continua la cridòria.]

[L'orador diu les següents paraules en veu fluixa, de manera que només se'l sent des de la cabina de transcripció: "Em penso que és millor que no encengui la traca final. Dir ara que l'avi Narcís en realitat és en Narcís Golobart, l'antic amo de Tabacs de les Antilles, i que la Gena és l'hereva universal de l'empresa, potser no seria prudent." Continua el tumultuós rebombori. "Però d'alguna manera hauria de justificar el fet que no m'atreveixi a deixar de fumar, no? Aquesta pobra gent..." L'avalot no remet. "Saps què, Miru?, no t'enredis. Digues ‘Moltes gràcies' o ‘Això és tot' i cap a casa."]

Moltes gràcies!! [Amb un gran terrabastall, la gent es posa dreta, se sent una xiuladissa eixordadora, part del públic treu mocadors i papers blancs dirigits als membres de la presidència de l'Associació, altres n'esbatussen un parell que havien iniciat un tímid aplaudiment. Dos guardes de seguretat s'acosten a la tarima i protegeixen l'orador, que surt enmig de crits de "Fora, fora!" i una pluja de prospectes de l'Associació d'Exfumadors No Em Fumin fets una bola, diaris, trossos de cartró i escopinades múltiples. També un mòbil antic, un cendrer de vidre i un "potito Bledine", que afortunadament no han tocat el blanc. I una servidora no tornarà mai més a fer de transcriptora en aquesta casa de bojos. A més a més, aquí no deixen fumar... Bé, nena, tot això no ho havies d'haver posat... però ja ho treuré a casa quan ho passi a net. De moment, el gustet d'haver fet una transcripció original de debò, amb les meves opinions finals, no me la treu ningú.]