No sé no ser.

Com puc seguir tan enganxà a la mateixa merda de sempre? Com puc estar tant cega? Com puc esperar algo de tu? Com puc tindre l'esperança de que encara quede la mínima posibilitat de que algo faja que entre tu i jo torne a passar alguna cosa? Com puc pensar que degut als 5 mesos que has estat ausent ara tornaríes de repent, com puc sentir les mateixes papallones de fa quasi dos anys? Com s'obliden els sentiments? Algu m'ho pot dir? Mira, la veritat que no ho entenc, m'amague entre somriures, com si el fet de somriure donàra a entendre que eres feliç, que res et pot llevar eixe somriure de la cara, que de totes les persones de la terra ningú podrà mai llevar-te eixe somriure. Bé, això no és del tot cert, ara mateixa tinc un inmens somriure en la cara, però em muic de ganes de posar-me a plorar per qualsevol cosa, pel fet de que mai més et tindre, o potser plore perque té tingut massa cops.