No m'oblidaré de viure

I m'he d'enfonsar perquè tu no em vulguis fer surar?
I m'he d'ensorrar perquè tu no em vulguis estimar?
I m'he de passar les nits plorant perquè tu ni hi vulguis ser?

Doncs has de saber que en sóc capaç, que puc perdre'm tota la glòria, que puc enterrar l'alegria i viure en la penombra, però també has de saber que no ho faré, que no val la pena, que no penso acceptar la condemna que m'imposes, i que d'entre les cendres que ha deixat el teu amor fugaç i devastador renaixeré, perquè la vida és molt curta i no tinc ganes de malgastar-la plorant la teva absència, perquè sé que les meves llàgrimes no serviran per donar-te un cor que el vulguis compartir amb mi.
Et vaig regalar la meva vida en una fràgil capça de cartró, i a tu et va faltar temps per deixar-la caure a terra. Et vaig regalar la meva lluna plena, i no vas dubtar a marxar amb ella sota el braç, i em vas deixar el cel desert, un cel de pedra sense estels. Et vaig regalar la brillantor dels meus ulls, i te'n vas anar deixant-los ben apagats.
Però saps? Aviat tornaran a brillar, perquè no permetré que caiguin en l'oblit. I o creguis que em rendiré, no em penso donar per vençuda, perquè no et mereixes ni una sola de les meves llàgrimes.
Per més que em pesi el record de la felicitat al teu costat no l'abandonaré, perquè vull recordar els millors moments, per tornar a viure'ls lluny de tu.
I per més temptador que resulti aquest pou negre desolador no hi cauré, perquè sempre em quedarà algú que m'estimi i que sàpiga guarir-me les ferides que m'ha deixat.
No m'oblidaré de somriure, no m'oblidaré de ser feliç, i no m'oblidaré de viure perquè tu hagis decidit que no tinc cap valor per a tu.