No li diguis a ningú que mai vaig ser feliç

No li diguis a ningú

No li diguis a ningú que mai vaig ser feliç. Vaig passar els meus dies, amb les seves hores i els seus segons, cercant la màgia de la felicitat. En el bosc de la vida, les branques dels arbres barraven el meu camí i les dreceres mai van ser millors.

No li diguis a ningú que em vaig perdre entre els teus somnis, tan absurds algunes vegades, tan lúcids d'altres. M'hagués agradat explorar-los fins a les seves fondàries i romandre en ells amagada en posició fetal, perquè ningú, ni tan sols tu, pogués ferir-me ni deixar empremtes tan punyents com les que porto en el meu cor.

No li diguis a ningú quant vaig arribar a estimar-te durant les nostres tardes de tardor, brunes i decadents, però que ens van donar tanta felicitat i van omplir el nostre cos de plaer i de dolor. El nostre amor ens va allunyar del món extern com si aquest no existís i quan aquest amor nostre va vessar i es va escapolir per les ranures de les rajoles de la nostra habitació, vam haver de sortir al món. I el món ens va bufetejar i ens va recordar que nosaltres l'havíem extingit de les nostres vides.

Ignoro què has fet tu. Jo he estat rondant, esquivant els cops i descobrint coses noves sense tu; algunes, tan amargues com la fel, altres, tan dolces com la mel, però, m'han costat tant d'assaborir sense tu!

Observo fotografies on ens veiem junts, units en un somriure i per un llaç que nua les nostres mans i les nostres ànimes. Érem tan feliços! I ho dic amb orgull a les persones que els hi permeto envair la meva intimitat i que vegin les fotografies de la meva malaurança. Quan, després, em quedo sola, em pregunto a qui pretenc enganyar, si als demés amb mentides de felicitat o a mi mateixa amb veritats d'infelicitat.

No voldria tornar al teu costat, però tampoc m'agrada estar lluny de tu. Vaig descobrir la soledat a prop teu i la vaig retrobar quan em vas abandonar. Encara, que, en realitat, no sé qui va abandonar a qui. Quan vaig començar a sentir la teva indiferència jo ja estava distanciada de la teva vida. La boira es va deixar caure pesada i mandrosa entre nosaltres; quan la vam voler dissipar ja s'havia instal·lat per sempre entre tu i jo.

La nostra filla ja no et recorda. Era massa petita per a pensar i ara és massa gran per a recordar algú que no ha vist mai. Ella és feliç. Quan els seus amics li pregunten pel seu pare, sempre contesta amb un gest d'indiferència, com si la paraula "pare" l'hagués esborrat del seu lèxic. No pot trobar-te a faltar: no es pot enyorar allò que mai s'ha tingut. Sempre ha acceptat de bon grau la companyia dels meus diferents amants, però els ha assimilat a la seva vida com amics, mai com a pares. És com si estigués esperant que compareguessis d'un moment a l'altre i impregnessis la seva vida com si el passat mai hagués existit. Emperò, amb el transcurs del temps la seva desesperació va en augment i el seu cor ja no creu en coses boniques, com si aquestes només fossin productes cinematogràfics o novel·lescs, però aliens a les seves petites realitats. Una nena que no somnia, accedeix al món dels adults precipitadament, amb orgull talòs, entre caigudes brutals i, amb ràbia estúpida, acaba creient que no paga la pena viure. Intento defendre-la de l'abisme que ens separa, perquè m'escolti i senti la meva veu que l'anima perquè no es desmoralitzi, però em dóna l'esquena i no veu el meu plor desesperat, ni jo tampoc veig el seu.

Amb la seva àvia, la teva mare, congenien molt bé. Pot ser, perquè la teva mare també espera, com ella, que irrompis qualsevol dia d'aquests a la seva vida, i només viu per això. Elles dos, plegades, poden passar-se tota una tarda veient fotografies amb la teva imatge, des que vas néixer, fins que te'n vas anar. Les han vist nombroses vegades, es coneixen, fins i tot, l'ordre amb el que aniran sortint cada una d'elles, i cada cop riuen quan et veuen vestit de comunió i s'emocionen davant d'un posat tendre teu. Es poden passar així, hores i hores, la teva mare a la seva butaca preferida, corcada pels esdeveniments, la teva filla, als seus peus, asseguda sobre la gastada catifa que van conèixer els teus petits peus quan vas començar a caminar; de fons, el xiuxiueig de la ràdio que parla i no se sap què diu, però que es troba a faltar si deixa de sonar. Aquestes reunions finalitzen, quan el vell rellotge de paret, que no s'ha aturat mai i que segueix el seu caminar lent, desperta l'atenció dels presents anunciant les nou campanades nocturnes. A aquesta hora, la teva mare s'incorpora molt lentament, recull les fotografies i les reuneix en una caixa de llauna rovellada, la tanca, la guarda a la calaixera del menjador i suaument acomiada a la seva néta amb un petó molt fort, com si s'acomiadés per sempre més, per si un cas la mort l'agafa desprevinguda i no ho pot tornar a fer. Així, després de sopar, la dona s'aplega en el seu ampli llit amb freds llençols i frustrats desigs que sap que mai podrà satisfer. Sospira, no se sap si d'infelicitat o de felicitat, apaga el llum de la seva tauleta de nit i l'embolcallen les tenebres, esperant el raig de sol que descaradament entrarà per la seva finestra i li besarà la seva arrugada pell un matí més.

-------------------------------------------------

Ahir, en travessar el llindar de la porta i sortir al carrer, vaig veure el teu rostre reflectit a les fulles dels arbres. Un cop violent de vent la va esborrar i la teva ombra va lliscar darrera meu besant la meva silueta. Em vas perseguir un bon tram. No sé si pretenies explicar-me alguna cosa que desconeixia o si eres tu qui desitjaves conèixer alguna cosa meva que no sabies. Et vas arrossegar perseguint els meus talons i no em vas explicar res; quan el teu rastre va desaparèixer tan sols vas deixar la teva melangia.

La teva ànima viu desconsolada, perquè vas deixar capítols inacabats a la teva vida. Els teus amics volen creure que ets mort; ells mai et perdonaran que els abandonessis. La teva mare prefereix pensar que la teva infelicitat et va dur a un món menys sever per a tu. La teva filla es conforma amb els teus records i les teves imatges. I jo vaig paralitzar la meva vida el dia que em vas dir que marxaves. Que fugies perquè no eres feliç, perquè tampoc a mi em podies fer feliç i, molt menys, fer feliç a aquella criatura que jo portava en el meu ventre. I vas desaparèixer. Em vas deixar la teva olor amb un últim petó i vas partir amb una petita motxilla a les espatlles i una cançó als llavis.

Des de llavors, cada mes, rebo una postal que no diu res, tan sols porta escrit el meu nom i la meva adreça. Cada una d'aquestes postals arriba d'un indret diferent del món. Les he guardat totes i ja ocupen tres capses de dimensions considerables. Ningú coneix la seva existència. Són el meu petit tresor que mai he explicat. En un futur, és possible que comparteixi aquest secret amb la nostra filla, o que li ho expliqui en una carta quan hagi fugit d'aquest món, o bé es mori el secret amb mi, i mai ningú ho sàpiga.

---------------------------------------------------

Aquest matí quan he sortit de casa, he tingut una estranya sensació. Poques vegades he tingut aquest tipus de sensació en la meva vida, però les comptades ocasions en què les he patit, s'han produït canvis irreversibles en la meva existència. Una de les ocasions que recordo haver percebut una d'aquestes sensacions va ser el dia que et vaig conèixer; una altra va ser quan vaig saber que seria mare; l'última vegada va ser el dia que vas marxar.

Abans de sortir al carrer, m'ho he pensat, he pujat cap a casa i m'he tret l'abric decidida a donar qualsevol excusa en el treball per no haver de sortir de casa. Finalment, m'he mirat al mirall i m'he tornat a ficar l'abric. He baixat corrent els esglaons i he fugit cap a l'autobús. No ha passat res d'extraordinari durant tot el dia, i he pensat que les meves sensacions s'havien tornat desmanyotades com jo i que apareixien sense cap motiu. Quan he arribat a casa hi havia una nota de la nostra filla on m'explicava que havia sortit amb una amiga i que no tornaria a casa fins tard. Ha sonat el telèfon, creia que era la teva mare. La veu que m'ha contestat a l'altra banda del fil telefònic era una amiga meva que em proposava assistir a un concert de blues pel qual li havien donat invitacions. He fet una mica el ronso, però de seguida he acceptat. Em venia de gust assistir-hi. Feia tant de temps que ningú em convidava a res! M'he dutxat, m'he maquillat, i després d'una acurada selecció de vestuari, m'he vestit.

He conegut una persona que m'ha omplert de sensacions, sensacions nobles, genuïnes, positives. No eren com les que tu em provocaves. De tu em vaig enamorar. La maduresa m'ha atorgat la possibilitat de calibrar els meus sentiments, i alhora, els de les altres persones. No sé quan el tornaré a veure, però sé que serà quan tots dos ens necessitem, amb la llibertat de triar bé i la serenitat d'un amor tranquil. Aquesta nit, hem parlat durant tantes hores, que més semblaven un parell de bons amics que es coneixen des de fa tant de temps que ja no importa els anys que s'han compartit, sinó la sensació d'haver restat junts a les bones estones i també a les dolentes, sense donar-li cap importància al temps que fa que no t'has vist, perquè quan et retrobes segueixes veient aquella cara amiga, aquella cara que mai et sorprèn i sempre et complau.
No sé quina hora és. Alguns ocells ja s'han despertat i refilen des de les més altes branques dels arbres. He obert la porta a poc a poc, i he pogut sentir el rítmic respirar del son de la nostra filla. He entrat a la seva habitació i s'ha remogut entre els llençols quan l'he donat un petó al front.

El son no volia acudir als meus ulls. Al llit, no parava de donar voltes, canviant la posició del meu cos, escoltava el tic tac relaxat del rellotge, però no aconseguia dormir-me. He decidit llevar-me i m'he entretingut escoltant un vell disc de la Billie Holliday. Per la finestra, la claredat an
ava augmentant. El sol s'anava obrint pas entre els petits núvols que omplien el cel fins que ha aconseguit penetrar dins de les habitacions de la casa, primer tímidament, després descaradament. Un reflex de llum ha incidit en el mirall que està penjat en front de la finestra i ha sortit disparat cap a la paret que està al costat de la finestra. Els calaixos que hi ha sota de la finestra s'han omplert de llum, brillants i vius com mai els havia vist abans. M'he aixecat lentament del sofà on estava asseguda i he anat cap a la calaixera. He obert molt poc a poc el primer calaix. Allà ha aparegut la primera caixa amb les teves postals; al segon calaix, la segona caixa; al tercer calaix, la tercera caixa. Les he tret dels calaixos, he fet una pila i he sortit cap a la terrassa. He buidat el contingut de les caixes a la barbacoa que vaig fer construir fa tants anys i que ningú mai ha utilitzat. Les he banyat amb alcohol de cremar i amb un sol llumí han començat a carbonitzar-se. Un fum negre ha fugit ràpidament cap al cel tenyint els blancs núvols més propers. A les meves espatlles, he sentit com s'obria la porta de la terrassa. Era la nostra filla que em mirava interrogativament. Per sort, de les postals ja no en quedava res, només unes tristes flames que minvaven sense intenció de tornar-se a encendre's. He abraçat a la meva filla tan fort que, per un moment, he cregut que es trencaria entre els meus braços. Ella m'ha dedicat un gran somriure, comprenent tot el meu dolor i el meu silenci. Se n'ha anat, sense dir-me res, i m'ha deixat sola.

No li diguis a ningú que ja no t'estimo i que ja no et puc estimar més, he exhaurit el meu amor per tu. Ja no necessito la teva imatge per estimar, ni el teu cos per omplir-me de plaer, ni les teves postals per tenir una raó de viure. T'envio aquesta carta sense adreça, per si la reps. No m'enviïs més postals, perquè jo ja no t'escriuré més cartes. Aquesta és la meva última carta per demanar-te que no li diguis res a ningú.