La saviesa

La saviesa

Ella va ser la primera persona que em va sostenir en braços quan vaig fer els primers gemecs al néixer. La seva veu va ser el primer so que vaig sentir. La seva imatge, encara que borrosa, va ser la primera forma humana que van veure els meus ulls mig tancats. I ben aviat, es va convertir en la persona més important de la meva vida. Ella, la Rosa, era la meva àvia, però va ser una segona mare, una confident, i una transmissora de saviesa que jo anava absorbint dia rere dia, amb la golafreria que els nens absorbeixen tot allò que saben que és bo.

Cada dia, a la sortida de l'escola, m'esperava amb el seu somriure i els ulls plens de llum, i a les mans, un entrepà de pernil. Encara recordo el sabor d'aquells entrepans, i puc afirmar, que mai més n'he trobat cap de tan bo. Entre queixalada i queixalada, la posava al corrent de tots els meus avenços escolars, i ella ho escoltava amb la mateixa atenció que hi posava quan veia aquelles pel·lícules que la feien plorar tant. Sempre li preguntava perquè veia coses que la posaven trista, i ella sempre em contestava, que així no pensava en la seva pròpia tristesa.

Una tarda, mentre jo em menjava un d'aquells entrepans meravellosos, camí de casa, una dona vestida molt estrafolària, amb els cabells tenyits i plena de quincalla, va saludar-nos i la meva àvia es va aturar a xerrar amb ella. No recordo de què van parlar, però sí que recordo que el tuf del seu perfum m'oprimia els narius i m'ofegava. Quan, finalment, es van acomiadar, aquella dona em va fer un petó al front, i la meva àvia va riure una estona mentre seguíem caminant. Un cop a casa, i una mica avergonyit, li vaig preguntar perquè havia parlat amb aquella donota. D'immediat, em va enganxar un braç, em va arrossegar fins al despatx del meu pare i em va posar un diccionari a les mans. Em va fer buscar aquella paraula després de preguntar-me si sabia què volia dir. Com la meva resposta va ser negativa, vaig haver de barallar-me amb la lletra "d", fins trobar aquella paraula que no sabia d'on l'havia aprés. El diccionari era concís, sobri, tan sols dues accepcions: "Dona corpulenta. Dona menyspreable." A mi allò no m'aclarava res de res, però la Rosa, perquè quan s'enfadava era la Rosa, em va preguntar mirant-me als ulls, si jo creia que aquella dona era corpulenta. Vaig negar amb el cap. I a continuació em va preguntar si creia que era menyspreable. Davant de la severitat del seu rostre em vaig voler defendre dient-li que sabia que era una meuca perquè el barri anava ple d'aquelles xafarderies. Encara ho vaig empitjorar més, perquè la Rosa, em va dir que el fet que fos una meuca, com jo deia, no tenia res de menyspreable, i que fes el favor d'estudiar molt per poder nomenar les coses pel seu nom amb paraules sàvies i no escollides a l'atzar. Després em va dir que anés al bany a rentar-me la cara. I al mirall, vaig veure amb horror uns llavis vermells dibuixats al meu front.

En aquell moment, no vaig entendre les paraules de la meva àvia, i va ser anys més tard, que vaig entendre moltes de les coses que omplien el cor de la Rosa. Un matí es va trobar malament i la vam haver d'ingressar. Els metges ens explicaren que el seu cor estava molt dèbil i que ja no volia treballar més. La seva edat avançada no recomanava una intervenció quirúrgica i, per tant, només podíem esperar si millorava amb el tractament que li estaven administrant. Llavors jo havia deixat de ser un marrec, m'havia llicenciat en dret i treballava al gabinet de la meva mare. A casa, tots anàvem atrafegats per tal de no deixar-la sola ni un sols instant, però ben aviat vam veure, que mai estava sola. La Trini, la Maru i la Sole, feien torns, i s'hi passaven hores i hores al seu costat. Per a mi, aquelles dones eren unes estranyes, però els meus pares em van dir, que no patís, que al seu costat estava molt ben acompanyada. L'àvia, al cap d'una setmana ens va deixar, però jo, a pesar dels anys que han passat, encara la veig rient i xerrant-me. El dia del seu enterrament, no van faltar les seves tres amigues, i quan ja l'havíem enterrat, les vaig convidar a prendre un cafè. Va ser en aquell bar, amb quatre tasses de cafè fumejant, on les tres dones m'ho van explicar tot. A la nostra guerra, el meu avi morí al front, i la meva àvia es va quedar amb tres mocoses que encara no aixecaven un pam de terra. No sabia com omplir aquelles tres panxetes que cada dia estaven més buides, fins que un dia, al punt de la desesperació, va anar al bordell que hi havia prop de casa seva a demanar feina. El regentava la Trini, i quan la va veure, demacrada i mig plorosa, va decidir donar-li feina, però no perquè vengués el seu cos, si no per vendre cigarretes als seus clients, i li va dir: "No tothom neix per ser puta, reina." Aquelles dones l'ajudaven cada nit perquè pogués vendre cigarretes, flors, llumins o bombons, la qüestió era poder posar un plat a taula cada dia per a les seves filles. Aquella amistat, fruit de la desesperació i la necessitat, no es va trencar mai, i quan va acabar la guerra, l'àvia els hi va ensenyar a llegir i escriure, els hi recomanava llibres, que elles llegien obedientment, i les va obligar a treure's el graduat escolar. La Trini va seguir estudiant i es va dedicar a la docència, la Maru col·labora amb una organització per ajudar prostitutes que no van tenir tanta sort com ella i la Sole es va casar amb un home molt ben situat que l'estima i la respecta. Abans d'acomiadar-nos, la Sole em va recordar que els seus llavis, un dia, van quedar dibuixats al meu front.

I la meva mirada les va seguir, carrer avall, veient com s'allunyaven de mi, admirant-les per tot allò que havien fet, i sobretot, admirant-les perquè havien estat les amigues de la meva àvia, i també s'havien impregnat de la seva saviesa, com jo ho havia fet.

Dedicat a la meva àvia, que no es deia Rosa, però que era tan sàvia com ella.





Barcelona, gener de 2007