A tothom li agrada somniar

Un sol lluminós de setembre feia esclatar la vida de la ciutat. Carrers abarrotats de gent i de cotxes. Xivarri de xisclets de la quitxalla en els jardinets. Bullici d'humanitat. Res s'atura, tot es mou. I jo, sense res a fer. Assegut en un banc ho observo tot com si tot allò no tingués res a veure amb mi o com si jo no volgués estar entre tot allò. Em mantinc al marge, però no vull sentir-me buit, tal i com em sento. M'aixeco, em poso dret, però no sé cap on anar ni què fer. Adreço les meves passes cap a un punt indefinit i quan porto uns quans metres caminant, cap a enlloc, davant del meu nas, s'obre una porta, un aparador atractiu, uns prestatges a l'interior plens de llibres. No m'ho penso dues vegades i ja sóc dins d'aquell local. No m'hi havia fixat mai i ben segur que porta un grapat d'anys aquí ubicat. És una llibreria immensa, plena a vessar de llibres i més llibres, classificats amb cura i instal·lats amorosament per ser comprats sense resistència pels àvids lectors de lletres. Sense cercar res en particular em perdo pels nombrosos passadissos que semblen ser infinits. L'olor a paper i a tinta m'ennuega el cervell cada cop que agafo un llibre, l'obro, el fullejo, llegeixo la ressenya i el torno a deixar al seu lloc. Entusiasmat amb la troballa de l'última novetat publicada per un conegut autor, sento que algú em frega suaument l'esquena i l'olor del paper i de la tinta m'abandonen i em rodeja un aroma de flors, una essència difícil d'oblidar. En dirigir els meus ulls cap a la figura portadora d'aquella fascinant fragància, que s'allunya lentament de mi, el meu cor veu com els meus sentiments fugen cap a aquella dona que no conec i que les ombres de la distància van cobrint ràpidament. Abandono sense miraments el llibre, objecte del meu únic interès i que, en segons es perd cap a una altra direcció. I els meus peus em porten a la persecució d'aquell perfum que ara omple la meva curiositat. Retrobo fàcilment a la portadora d'aquella olor que em té embriagat, enmig de la secció de poesia clàssica, perduda, llegint els lloms dels llibres puntejats pel seu dit. Petita, menuda, es mou amb agilitat i fermesa; una llarga cabellera rogenca plena de rínxols que brillen sota el llum dels fluorescents; uns pantalons de floretes ajustats marquen un cul i unes cames ferms; les espatlles arrodonides es mostren provocatives entre la transparència d'una brusa groga i tot seguit, s'insinua una esquena ben modelada fins una cintura marcada amb una corba elegant. La bossa li penja de l'espatlla dreta i es gronxa al ritme dels seus moviments, i de tant en tant es desequilibra, aturant-se amb un cop al maluc dret. L'observo molta estona, no sé quants minuts o quantes hores, però una porció de temps molt llarga. Em té encisat. No sé moltes coses ni en comprenc moltes altres, però del que n'estic ben segur és que en uns segons m'he enamorat perdudament d'aquesta dona. I observant-la, el meu cor batega cada cop més fort fins creure embogir si no li veig la cara. Per més que ho intento, no puc aconseguir veure-l'hi. Ella se'n va de la botiga amb un llibre de poesies, tampoc puc veure el títol del llibre. Jo em quedo allà aturat. No m'atreveixo a seguir-la fora del local, seguir una dona pel carrer transgredeix totes les meves normes. I em quedo allà, plantat enmig d'un passadís, i la gent passa pel meu cantó ignorant la meva cara d'estúpid, perquè és així com em sento, estúpid. Minuts més tard, surto, i ja s'ha perdut tot el seu rastre salvatge i primari. Entro en contacte amb el món real. Torno a casa.


Pujo els esglaons de l'escala, m'aturo davant de la porta i l'obro. El gat em dóna la benvinguda rossegant el seu llom i la cua pels meus pantalons. La meva dona m'espera. Porta el cabell recollit amb unes pinces, fa calor, i porta una bata lleugera i ampla de tons pàl·lids. Està netejant els vidres del menjador i bufa. Li dono un petó i em tanco a la cambra de bany. Em miro al mirall i li recrimino al rostre reflectit, l'esporàdic enamorament d'una estranya; a la meva edat no em puc permetre bogeries d'adolescent. Em prenc una dutxa d'aigua freda , deixo córrer l'aigua sobre el meu cos i sento les punxades a la meva pell d'unes gotes d'aigua freda que desitjo tant com aquell cos que ja no puc treure'm del cap. Aquella figura persisteix en el meu pensament una vegada i una altra, és l'obsessió d'un impossible, d'allò desconegut que tant atrau, però que saps tan efímer com un sospir. M'eixugo amb la tovallola i observo una erecció tan inútil com els meus pensaments turmentats. Em poso uns pantalons curts i sec a taula on m'espera el sopar. Xerrem amb la dona de coses banals sense quasi bé mirar-nos. Estem tan acostumats l'un a l'altre que ja no cal mirar-nos. Ens besem després de tots els rituals nocturns; recollir taula, fregar plats, mirar el televisor, rentar-nos les dents i estirar-nos al llit. Badallem i acluquem els ulls.

Un fort soroll em desperta a mitjanit. M'aixeco molt endormiscat i intento arribar a palpentes al lloc on s'ha produït el terrabastall. En obrir la porta de la cambra de bany, em surt disparat el gat que se m'escapa per entre les cames. Aixeco el cap i aquell aroma de flors, que ha esdevingut una part del meu cos, m'envaeix el nas. Em desperto de cop. Encenc el llum desitjant trobar-me la dona dels meus desitjos, però l'única cosa que trobo és un flascó de colònia esmicolat per terra i el tap rodolant fins la paret. No entenc res. Ara només m'importa trobar el maleït gat i tancar-lo en el balcó perquè deixi de fer destrosses. El crido, segueixo les seves passes i me'l trobo finalment a la cambra de planxar. Abans de que pugui enganxar-lo, es torna a escapar, però una imatge em fa tornar dins de la cambra. Sobre una cadira trobo uns pantalons de floretes i una brusa groga transparenta. Ja no m'interessa el gat. Me'n vaig corrent cap al llit i la claror de la lluna es filtra per la finestra en línies rectes i blanques com el cotó, il·luminant una cabellera llarga rogenca amb rínxols brillants. M'estiro al seu cantó i li miro la cara. Ara ho entenc tot. Un llibre obert descansa sobre la tauleta de nit. Llegeixo.

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l'ha dictada
tot quan canta en la ventada,
tot quan brilla per l'espai.

Paraules màgiques, paraules vives d'en Maragall.

Ella dorm plàcidament, es diria que somnia alguna cosa bonica, tan bonica com el que he somniat aquesta tarda. L'abraço, li dono un petó i ella somriu una mica, sospira i es tomba cap a mi. La miro amb tendresa una estoneta i apago el llum. A tothom li agrada somniar de tant en tant.

Pruna