Per casualitat

Vaig conèixer l'Elvis per casualitat, com se solen trobar les persones entranyables. Va introduir-se a la meva vida sense més ni més, com aquell que no vol la cosa, però ben aviat, no podria concebre la vida sense ell. Pel barri, deien que era argentí, en realitat era de Bogotà i no se sap perquè havia creuat el "charco" i s'havia instal·lat al nostre barri ben lluny de tot allò que enyorava i estimava. Les males llengües explicaven que havia atracat un banc i havia fugit amb tots els diners, d'altres que havia estat un famós guerriller i els canvis polítics l'havien obligat a sortir corrents. El fet veritable és que l'Elvis rondava la quarantena, s'havia comprat una casa mig abandonada i que en poc temps la va convertir en un lloc habitable on tothom era ben rebut.

I avui els records m'han retrobat. Fa força anys que ja no visc al barri, però una veïna que em vaig trobar per casualitat, em va explicar que avui enderrocaven la casa de l'Elvis, deshabitada des de feia molt de temps. No he pogut estar-me'n i he vingut. Aquella casa significava molt per a mi. Mentre la pala excavadora anava esgarrapant les parets i aixecava una polseguera densa cap al cel, el meu cap viatjava pel temps i m'arrossegava cap a la meva infantesa, quan jo era una mocosa de deu anys.

Cada tarda, en plegar de l'escola, passava per casa de l'Elvis. Tenia una assistenta que només em veia ja em donava un bon got de llet, galetes i xocolata, una xocolata tan negra que em deixava els llavis d'un color ben fosc i la llengua plena de cacao. Ell de vegades escoltava música, boleros, txa txa txa i tangos, la majoria tan tristos que se m'humitejaven els ulls quan parava atenció a les seves lletres; sobretot hi havia una que posava sovint i que ell també cantava, que començava: "esta tarde vi llover, vi gente correr y no estabas tú..." i ho cantava amb tant sentiment que jo sempre pensava que aquella cançó li recordava alguna dona que mai més tornaria a veure. Jo procurava no fer soroll per tal de sentir-lo cantar, però em delatava l'olor de colònia que la mare em fregava per tot el cos cada matí. En ensumar-me, es girava cap a mi i amb un somriure als llavis em deia: "Mi linda flor ha venido a verme."

I jo em vaig enamorar d'ell, com una nena, amb l'amor més innocent que es pugui concebre, però sé que el vaig arribar a estimar moltíssim. Quina bogeria! Un home trenta anys més gran que jo i que sempre em va tractar com el que jo era, una criatura, però aquell home va omplir les tardes més meravelloses de la meva vida. De vegades, m'explicava que va seduir la Catherine Deneuve durant un dels seus rodatges, que s'havia emborratxat amb rom cubà amb el Che, o que havia compartit taula en un cafè amb José Saramago. Jo no sabia qui eren aquestes persones, però n'estava segura que eren molt importants, com l'Elvis ho era a la meva vida.

Van passar els anys poc a poc, com plomes, sense deixar massa empremta sobre la pell i jo em vaig convertir en un projecte de dona. El meu amor per l'Elvis es va transformar d'innocent a obsessiu, però ningú ho sabia, ni la meva millor amiga. Ja no m'atrevia a visitar-lo, em feia por que ell notés el meu enamorament i en tornar de l'escola l'observava a través de la tanca del jardí. Si feia bon temps i tenia les finestres obertes, seguia escoltant la seva música malenconiosa que m'arribava suaument com l'olor del gessamí del seu jardí. Si el veia era com una glopada d'oxigen que m'ajudava a seguir endavant sense la seva presència, si no, marxava cap a casa amb l'esperança que a l'endemà el podria veure. Un dia, per casualitat, vaig sentir que parlava amb algú. Em va arribar la seva veu harmoniosa amb el seu dolç accent barrejats amb una música de fondo, com sempre, tendre i romàntica. I vaig veure'l amb cara de felicitat travessant l'habitació amb el braç estès. Al cap d'uns moments va tornar a passar per davant de la finestra però ja no estava sol; estava ballant abraçat a una dona. A ella la vaig veure d'espatlles. Portava un vestit de flors vaporós que es bufava cada cop que l'Elvis li feia fer una volta. Com la vaig envejar. Què hagués donat per ser ella i estar abraçada a ell, encara que només fos per un instant. I no ho vaig poder suportar més. La gelosia se'm menjava per dins i la ràbia de no ser una dona.

Vaig arribar a casa plorant amb les galtes enceses i molles. La imatge del mirall del rebedor que vaig veure no em va agradar gens ni mica. Aquelles cues enganxades amb llaços, aquells ridículs mitjons curts i aquell uniforme que amagava la meva feminitat. Em vaig arrancar els llaços, les sabates van volar cap al menjador i em vaig treure els mitjonets. La fredor del terra em va fer reaccionar i em va calmar una mica. La mare no hi era. Millor, si no li hagués tingut de donar explicacions de la meva rabieta. I a més, així li podria remenar l'armari i provar-me la seva roba. Vaig anar cap al bany i en veure la seva bossa de maquillatge la vaig prendre per pintar-me com ella ho feia. La veritat és que més semblava un cromo que una dona, però tot és qüestió de pràctica. Tot seguit, vaig anar a la seva habitació. Feia pocs dies que la mare s'havia comprat un vestit preciós de flors. Vaig remenar l'armari per tot arreu i no vaig aconseguir trobar-lo, i un record es va apoderar de la meva ment.

La mare va arribar al cap d'una bona estona. Jo ja m'havia netejat la cara de maquillatge i m'havia posat a estudiar, o al menys ho intentava. Una idea no deixava d'obsessionar-me. En entrar a casa, la mare va venir a la meva habitació a donar-me un petó. La seva cara estava il·luminada, feia anys que no veia aquell somriure al seus llavis, estava molt bonica i duia un vestit de flors vaporós.

La història de l'Elvis i la meva mare va durar bastant de temps. Al barri tothom murmurejava però ningú en sabia res de res, perquè cap dels dos implicats en parlaven. Al començament, per a mi, va ser un cop baix. Durant uns dies no m'atrevia a mirar als ulls a la meva mare, no perquè cregués que ella no tenia dret a ser feliç, sinó perquè m'avergonyia estar enamorada del mateix home que ella. A més preferia que fos ella que me'l prengués que no pas una estranya.

Van seguir passant els anys i un bon dia l'Elvis va desaparèixer, sense més ni més, cap explicació, cap comiat. Ningú sap cap a on va marxar ni perquè. Tothom es va acostumar a la seva absència menys la meva mare que es va anar ensopint i consumint en vida. Els metges van diagnosticar insuficiència cardíaca, jo crec que el seu cor s'havia trencat i no podia guarir-se de la ferida. La mort del meu pare la va afectar moltíssim, però la desaparició de l'Elvis li va trencar el cor. Un trasplantament era l'única solució. Estava a llista d'espera, i un dia, per casualitat, ens van fer saber que hi havia un cor compatible. La intervenció va ser tot un èxit. A pesar de tot, la meva mare era molt forta i ho va superar. Una de les infermeres em va explicar que aquell cor que havia salvat la mare venia de molt lluny, de Bogotà i que provenia d'un home que havia mort d'accident. No vaig voler saber-ne res més. La meva imaginació va fer la resta.

La pala excavadora havia finalitzat la seva feina i de sota els enderrocs, entre la polseguera i la ferralla em va semblar sentir una dolça melodia i una forta olor a gessamí.


Barcelona, febrer de 2005