No ho podrà fer

Des de petit va ser diferent. No era un nen corrent, i ell ho sabia. Els seus pares s'esforçaven per fer-li veure que no era tant dolent, que si tot el món fos igual, les persones ens cansaríem de seguida d'aquesta vida, que seria molt monòtona. Quantes vegades havia escoltat que a la diferència hi ha la riquesa! I com li hagués agradat creure-s'ho. Però era un noi, i només volia el que tot adolescent desitja: ser estimat i saber que algú et necessita. Sabia que hi havia coses que no coneixeria mai. Sabia que tota la seva vida seria així, trista, sola, muda.
Aquella papallona ja ha passat tres vegades per aquí, i sempre va sola. Però mira-la, sembla que vola feliç, sense preocupar-se per res. Què fàcil és la vida per a ella... I jo, aquí, sense poder moure'm. Sento que el cos no em correspon amb la meva ment. A vegades m'agradaria tant poder escollir... Poder decidir alguna cosa per mi mateix, poder conèixer, comunicar-me, transmetre el que sento i explicar el que penso. La gent deu pensar que no sóc capaç de sentir res, però si, i segur que molt més que els que passen per aquí, i que no tenen el valor de mirar-me a la cara. Deuen pensar <>. Doncs si, sóc així, però això no significa que no m'hi vegi ni hi senti; veig les seves cares llastimoses, i escolto els seus comentaris i em fereixen més que tenir aquesta cadira com a únic mitjà de transport. A vegades sento que estic presoner al meu propi cos. Com m'agradaria ser com aquella papallona que vola, que un dia va ser cuc, i que li van sortir ales. Tant de bo aquest cos que no em serveix de res i que no controlo ni sento fos això, un vehicle que em portés cap a la llibertat, com aquella papallona.
Es passava gran part del matí i de la tarda en aquell parc, sempre sota l'atenta mirada de la seva mare. Ella li parlava tota l'estona. Sabia que la podia escoltar, però no contestar. Mai va llençar la tovallola, i sabia que el seu fill tenia la ment en perfectes condicions. Li notava a la mirada, igual que li notava les ànsies de conèixer, de viure, de sentir i de comunicar-se. Com li hagués agradat poder ajudar-lo! Però es sentia impotent, i no podia suportar la idea de veure'l així, tot i que mai li ho va dir, ni a ell ni al seu marit. Però ell també ho sabia, i igual que la seva mare, li llegia la mirada. El seu aspecte físic era el d'una dona forta, sana i relativament jove, però els seus ulls semblaven els d'una dona ja gran, mig apagats, cansats de la vida i del que havien vist. Diuen que els ulls són el mirall de l'ànima, quanta raó tenen. I tant ell com ella ho sabien, i moltes vegades es comunicaven així, contemplant-se. El noi es relaxava una mica quan la seva mare li somreia. Llavors, tant sols per un moment, una espurna d'alegria intentava brotar dels seus ulls, encara que molt poques vegades ho aconseguia.
Mira la mare, què trista se la veu i que feliç em vol fer creure que està. Jo també sé llegir-te la mirada mare, ho vaig aprendre de tu, com tantes altres coses. Encara que també sé que mai podràs ensenyar-me el que és estimar i ser estimat, el que se sent quan aquella persona tant especial per a tu t'acarona la mà, o t'acaricia els cabells. Mai podré explorar un cos pam a pam ni sentir la seva escalfor, ni saber com tremola cada vegada que el toqui. L'únic que puc percebre és el dur tacte d'aquesta cadira que tinc sota meu, però com a mínim puc pensar, i tinc la ment clara. Aquesta paraplegia em podrà haver robat gairebé tot, però mai la il·lusió ni l'esperança.