NO EREN PAS ESPERITS

NO EREN PAS ESPERITS

El primer dia de classe sempre és especial. Coneixia la professora i sabia de què anava el taller, però el fet de trobar-me companys nous, m’omplia d’expectatives. No era una aula gaire plena d’alumnes i vaig pensar que hi hauria temps perquè fos més profitosa. Aquella aula m’era familiar: freda, fosca, amb llum artificial i amb una taula llarguíssima; per no tenir no tenia ni pissarra que li donés caliu.

La professora, que no perd el temps i sempre va al gra, de seguida ens va fer posar les “piles”: teoria i exercicis. Mentre feia l’exercici observava els meus companys que no aixecaven la vista del full. No se sentia ni una mosca. A poc a poc, el fred va anar calant en els nostres cossos que molt aviat es van sentir incòmodes. De sobte, una companya va esternudar, una altra va tossir, l’altra es va mocar i a mi em va passar el mateix. Aviat el silenci va desaparèixer; un concert rítmic de sorolls diversos van omplir l’aula. Allò semblava música moderna: xif, atxís, moc-moc i molts més sons guturals.

De sobte, la professora preguntà si hi havia una epidèmia de constipats: tots actuàvem a la vegada, com si ho portéssim assajat. I ens va dir que el proper dia faria engegar la calefacció per a no passar fred. Amb més aviat poca concentració, amb tant “instrumental natural”, vam aconseguir acabar l’exercici. La gent deia que era al•lèrgia, que hi havia molt pol•len aquell any. Potser sí, però quan vam sortir de l’aula “l’orquestra” va desaparèixer com per art d’encanteri. Algú va comentar que havia notat una presència estranya, un soroll gairebé imperceptible..., en vam fer broma, com se sol fer en aquests casos: “Això és un esperit que ens ve a visitar”, va dir un company. De seguida un altre va contestar: “Deu ser a tu, perquè a mi no em visita ni el dimoni...”; “calla, no ho diguis, això”, va contestar la Reme. La Júlia va dir: “Us animeu a anar a prendre alguna cosa?, és una manera de conèixer-nos en aquest primer dia tan estrany”.

Un cop al bar, a prop de l’escola, ens vam tornar a presentar i vam explicar la nostra experiència en el curs que havíem iniciat. Crec que a tots ens agradava escriure i teníem una certa expectativa en aquest camp. Al cap de poc temps algú va explicar una experiència d’esperits tot recordant la sensació estranya que havia percebut a l’aula. Una companya va fer referència a l’esperit de la seva àvia; ui, quin mal rotllo! Jo ja no sabia quina cara posar-hi. La veritat: no acabava de creure-hi però tampoc diria que no. Hi ha coses que em fan molt respecte. La conversa es va anar animant i hi van anar sortint coses esotèriques. Per un moment vaig pensar que eren coses d’escriptors, que ja no saben què inventar-se. Entre explicació i riallada, el temps va passar volant. Havia estat divertit descobrir una faceta nova dels companys, i és que cada persona és un món tancat.

Sopar i dormir era el que pretenia fer per acabar el dia.

Quina nit!!! Tot van ser malsons: morts vivents, veus d’ultratomba que em cridaven, sons tallats per un ensurt... Puc dir que aquella nit no vaig descansar gens, fins i tot vaig notar la respiració d’una altra persona que em llepava l’orella... Les hores van passar ignorants del meu patiment, un patiment que em lligava de mans i peus. Entre esglai i son la nit s’enretirà i va aparèixer la claror.

Oh, quin descans!, ja era de dia! La casa estava en penombra, i amb els ulls mig tancats i la cara embotida vaig anar al bany i...aaaaaaah!, vaig xisclar: dins del bany hi havia una persona, encara vaig trigar uns segons a poder reaccionar: era el meu marit que se m’havia avançat. L’home, perplex i alterat pel meu xiscle, però mig divertit, mirava cap a la porta entreoberta; “Què passa?” em va preguntar. Li vaig dir que havia tingut una nit molt “moguda” i no havia descansat. Ara penso que la respiració que havia sentit era la d’ell : ostres, ostres!!

Una altra setmana i una altra classe. Quan entro a l’aula, hi ha un gran esvalot. Pregunto què passa i em diuen que ja saben què provocava els esternuts i efectes polifònics diversos de la setmana anterior. Algú havia deixat amagada una rosa amb rapè a dins... El concert s’havia acabat.

MARIA TERESA GALAN