No-emí

Feia quatre dies que havia arribat a la casa d'estiueig i tot el que havia fet havia sigut jugar i passar-s'ho bé. Però avui tot ho veia diferent. Ahir havia pujat a les golfes a tafanejar i entre llibres i vestits vells la Noemí va trobar un bagul ple de llibres antics, deurien tenir uns tres-cents anys. Eren impresionants, estven plens de signes estranys, res de lletres, ni rastre de paraules, només signes i signes. It was amazing!
Es va quedar flipada la pobra noia... però a sobre tenia moltísima imaginació i va figurar-se de tot: que si éren pirates, que si hi havia un tresor, que si éren missatges en clau i descobriria l'enigma de la perduda princesa russa...
Ara la casa era una fortalesa, el jardí era el bosc encantat, la cabanya dalt de l'arbre un secret mai descobert; i ella l'única capaç de salvar la filla del Tsar de les mans de l'home més despiatat de l'estepa siberiana, en Karkofski. Aquells llibres tot i estar plens de signes incomprensibles sabia que podria desxifrar l'enigma que guardava al seu interior. Un enigma de vital importància per salvar a Pietra, la filla del Tsar. S'hi va passar totes les tardes i part de nits que li quedaven de vacances, estava molt interesada en el cas, ella que s'havia llegit tant llibres del Holmes i ara posar-se a la seva pell... havia madurat d'ençà aquell juliol... si no fós perquè havia d'ajudar els avis a l'hort i la cuina, no es mouria de les golfes, ni de la seva cabanya. Però es sentia sola, volia compartir aquella aventura amb algú més, volia tenir aquella emoció dels xiuxiueigs a taula i les corredisses per arribar primer a la cabanya. Alguna cosa no rutllava. Però la cosa ben aviat i inesperadament va canviar, va ser un dia que tornava de la biblioteca, carregada de llibres de criptologia per poder tenir alguna referència per al seu cas. El veí del davant va passar pedalejant orgullosament amb la seva bicicleta.

-Hola Noemí.
-Ei Adrià.- dit amb massa pressa, i potser amb certa aspresa, però no volia entretenir-se.
-Què fots amb tants llibres?- Va girar el cap per intentar llegir algun títol i va caure a terra.
-Estas bé?
- Així no es pot pas considerar, m'està sangrant el genoll i em sento una mica marejat de l'òstia que m'acabo d'empassar.
-Osti, em sap greu. Vols venir a casa a reposar i posats i a fer t'explico on m'estic posant, és super emocionant.
- Dona, doncs m'aniria de conya perquè m'he deixat les claus de casa i hauria d'haver esperat que tornés ma germana de treballar, oh sigui, que m'hauria quedat sense sopar.
-Ja saps anem cap a casa, li demano a l'àvia que no crec que hi oposi resistència al fet que et quedis a sopar i si vols et pots quedar a dormir i tot, tenim una habitació de convidats.
- M'estàs prenent el pèl o què? Com pot ser que tu, Noemí, tal i com erets fa tot just un any hagis canviat tant… mai m'hauria passat pel cap que fóssis tant amable, com que sempre em foties d'hòsties i m'insultaves i…

La Noemí va enrogir, ella també s'havia adonat que estava madurant, però mai ningú li ho havia comentat. Ella tampoc s'hauria imaginat que el convidaria, havia sigut un impuls d'aquells que no podia evitar, s'havia deixat portar... se sentia confosa estant al costant de l'Adrià tornant junts a casa amb la bici mig destrossada i rient. Com havia canviat tot amb ells dos. L'any passat no es van portar gaire bé, encara aquest any... no sabia si era l'olor de l'estiu, o si era ella, però l'Aaron l'atreia. Se sentia feliç i lliure al seu costat, i el fet que era el seu veí mai s'ho hauria imaginat que precisament es penjaria d'ell... ara l'altre missió era que no se n'adonés, quina vergonya passaria!

Entre rialles i paraules van arribar a la masia dels seus avis, era molt gran i tenia la sort de tenir estables i pallers, se sentia tota una pageseta quan era amb ells. I el millor era que tenien cavalls, i un de la seva possessió. Es deia Cafè, era un cavall preciós, se'l reconeixia de seguida, perquè aqelles passes tant elegants i segures només les feia ell. La va anar a saludar quan la parelleta estava arribant, però es mostrà hostil amb el desconegut Adrià, tot i ser veïns no es coneixien.

La Josefina, l'àvia de la Noemí havia sortit a rebre'ls, ja els havia vist per la petita finestra de la cuina i se la veia sorpresa, això de veure la seva néta acompanyada era una notícia, i no va poder evitar aquella rilladeta de mare, quan va veure que anava amb el nen dels Marcó, un jove molt ben plantat. Però quan va apreciar que li rajava sang del genoll esquerre i que la bici tenia la roda torçada es va acostar corrents als joves.

Van intercianvar els saluts convinguts i de seguida van entrar al saló. Però no va passar ni un segon que ja es trobaven a la cabanya amb els llibres escampats pel terra de fusta i asseguts als improvisats seients. Però la cosa no va anar per llarg, perquè l'àvia els cridà haviat a sopar.
Els esperaven un suculosos canalons fets per la pròpia Josefina i una amanida que feia molt bona pinta. L'avi encara estava enfeinat al camp i ja havia comunicat que no es presentaria a l'hora, bé, començarien sense ell.

A l'acabar ningú s'olvidà del mixet que sempre rondaba per allà i les restes les portà la Noemí al Pet, el seu gos. Van aprofitar les dues hores de llum que els hi quedaven per galopar per els camps, junts. Tant ell com ella se sentien molt feliços, i és que la llibertat que et donen els cavalls no te la dóna ningú més! Van trotar fins al llac i allí van descansar una estona, per l'Adrià encara era difícil trotar amb la crosta que li havia sortit al genoll, però això no li va impedir de passar-ho genial.
Es van descontrolar i jugant a dalt de la roca van acabar caient a l'aigua alhora. Sort que els dos sabien nedar... es van haver d'esperar que s'assequés la roba per no mullar les selles dels cavalls i els va entretenir una horeta llarga. Tot hi haver recuperat l'amistat d'infantesa, els dos havien crescut, l'Adrià en tenia 16 i la Noemí un menys, i ja no éren els nens que es banyaven junts i nus. Així que van passar bastanta vergonya quan es van quedar els dos amb poca roba, no es podien separar perquè els cavalls ja s'estaven neguitejant veient com la foscor invadia el cel i no hi podien fer res. Es van acabar estirant a la roca veient com el sol s'amagava darrere les muntanyes. Podria haver sigut molt bon moment perquè la Noemí aclarés els seus sentiment envers ell, però se sentia insegura d'ella mateixa i tenia por que allò posés un mur en la seva amistat tant preuada si l'Adrià la refusés.

Van arribar a casa una hora i mitja tard. Tot i haver estat tota la tornada galopant no els va servir de res per estalviar-se la bronca que l'àvia els tenia preparada, s'havia preocupat massa i l'avi no hi havia col.laborat gaire.

Es van excusar i van anar a als estables a deixar el Cafè i l'Hydris, els respallaren, preperarent el jaç i van puguer tenir el seu merescut descans. I ells no van trigar gaire a fer el mateix, això sí, abans pensaren a trucar a cal Marcó que no es presentaria a dormir. Van preparar l'habitació de l'Aaron i els dos es van dir el bona nit i s'hi van desposar.

El gall no va trigar gaire a despertar-los i de seguida es van preparar i dirigir-se a la cabanya com havien acordat la nit anterior. La Noemí li explicà totes les seves recerques i troballes d'ençà havia començat i entre els dos van intentar trobar els lligams entre uns llibres i altres, no cesaren fins que el Pim, l'altre gos, no els anà a buscar per esmorzar. En acabar la Noemí va anar a ajudar l'avi i l'Aaron cap a casa, havíen quedat per demà a les tres.

La Noemí encara mai havia sentit aquell pessigolleig que se sent quan esperes l'arribada d'algú desitjat, es va passar tot el matí del diumenge posant-se maca i endreçant la cabana, després de galopar esclar. Va aprofitar que els avis havien anat a missa perquè li feia vergonya que la veiéssin preocupar-se per futeses així, éren les dotze quan van arribar els avis, va passar les tres hores següents amb els nervis a flor de pell, va optar per matar el temps tocant el vell piano del saló.

Quan va sentir que trucaven el timbre es va esverar de seguida i va manar que obrís l'àvia. L'Adrià era al portal estant amb tot de llibres i papers, es va posar molt content en veure-la esperant-lo, i tant maca. Ell com els seus avis va notar que la Noemí estava radiant aquella tarda, un somriure li il.luminava la cara i es veia tant, tant diferent...

De seguida van anar a la cabanya a investigar, s'hi van passar tota la tarda i quan es feia tard van optar per descansar i anar a galopar amb el cafè i l'Hydris, els seus cavalls corresponents. I així cada tarda feien el mateix, els durà un llarg més, i cada cop el poble els veia més junts i ja s'havia igurat el rumor de que estaven sortint.
Un dia com d'altres l'Adrià se n'adonà de la realitat, la Noemí l'havia trucat que tenia dentista i que aquella tarda no podríen investigar, i va restar pansit i avorrit tota la tarda. Ja se n' havia adonat, se sentia molt junt a la Noemí, i sabia que la flameta feia temps que estava encesa, però cap dels dos l'havia alimentat però tampoc l'havia bufat massa fort perquè s'apagués.

Es va decidir per declarar-se, se sentia fort i segur d'ell mateix.

Continuarà...