Nirvana

Un relat de: AVERROIS

El vaig conèixer en un dels carrers del barri gòtic de Barcelona, tocava la guitarra i des del primer moment vaig sentir afecte per ell. Em vaig asseure al seu costat i mentre tocava vam parlar una mica de tot. El seu aspecte era molt demacrat, prim, més que prim semblava una reproducció d'un dels presoners d'algun camp de concentració nazi. Parlava amb una veu dolça i la música que ell havia composat s'esmunyia lentament pels sentits. La gent es parava per escoltar-lo i li llençaven alguna moneda a terra, ja que no tenien cap lloc a on posar-les, ell no volia diners, tan sols volia alimentar l'esperit.
Jo tenia una habitació a uns dels carrers més estrets i pobres del barri. Ple de brutícia, guixades, gent de totes les races i de tots els idiomes que vivien en aquell indret igual que jo per intentar sortir del pou. Quin fracàs, intentar sortir del pou, vivint al fons del pou.
No va tenir cap inconvenient en anar a viure amb mi, ell encara tenia menys que jo. Tan sols la seva vella guitarra i un sarró a on guardava un parell de mitjons mig foradats, un parell de sorgits i vells calçotets i una petita estàtua de buda. El demés ho portava al damunt.
Li vaig fer lloc a l'habitació, li vaig condicionar un jaç amb un parell de mantes i un cobrellit que vaig trobar a un contenidor de la Via Laietana.
Van passar els dies, al principi sortia a tocar pels voltants de la Catedral, cosa que el gremi de músics del carrer no li va deixar fer més trencant-li la guitarra en dos trossos.
Aquell dia va tornar a casa, va deixar els dos trossos de la seva guitarra en un racó, es va asseure com si fos un iogui i per molt que vaig intentar-ho no vaig poder fer moure'l de on era.
Van passar els dies i el seu estat cada cop era més lamentable, tan sols de tant en tant bevia un glop d'aigua i va quedar amb la pell i els ossos. La seva cara estava relaxada, somreia i els seus ulls tancats es movien dins de les parpelles com si estigués veient passar moltes coses.
Quan em va semblar que no podia aguantar més aquella situació, vaig demanar ajut a la guàrdia urbana. Va venir una ambulància i se'l va emportar a San Pau.
Cada dia l'anava veure, estava en coma però el seu estat havia millorat, feia bona cara, seguia somrient.
Un dia quan hi vaig anar, vaig veure que s'havia despertat. Estava content i em va saludar amb una alegria que no semblava la d'un home que acabava de sortir d'un coma. Em va fer asseure i em va dir que l'escoltés amb atenció.
Em va explicar que feia temps que el seu cos li feia nosa, el seu esperit volia sortir i unir-se al Univers, però aquell pilot de carn i ossos no el deixava marxar. Llavors va decidir donar-li cada cop menys aliment i així debilitar-lo per poder passar a un altre plànol d'existència. El problema es que no es podia suïcidar, tenia que aconseguir que el seu cos el deixés escapar sense un mal pas. Per això mentre tenia la guitarra, la seva música l'anava transportant poc a poc a un estat de trànsit meravellós, desprès al perdre la música es va tancar en ell mateix i va compondre dins seu les melodies. Sense saber com, desprès d'alguns dies en els que només va beure aigua, es va obrir davant d'ell tot l'Univers. Es va trobar molt més lliure que abans, ell no era res, però ho era tot. Es va sentir al cap de pocs moments tan lliure que va voler escapar lluny, però quan li va semblar que ho aconseguia, va sentir una veu dins seu que suaument li va dir que no estava preparat, no era el moment encara, havia de madurar, el seu esperit es tenia que fer encara més fort gràcies al bé que podia fer a altres persones. I va ser llavors quan es va despertar a la cambra del hospital.
Uns dies desprès vam tornar a casa. Ja no va estar més assegut, ni parat als carrers. Ara es dedicava a ajudar als demés, ell era el germà, el fill, el pare, l'amic. Si algú el necessitava allí estava ell per donar-li un cop de mà.
Van passar dos anys en que el seu nom va ser conegut a tot el barri, no volia res, no necessitava quasi res, ajudava a canvi de res.
Un dia quan vaig tornar a casa el vaig trobar sense vida al terra de l'habitació amb els ulls oberts i amb un somriure a la cara. Ningú va entendre perquè estava somrient, jo si.

Comentaris

  • Al final...[Ofensiu]
    NoKia | 11-07-2006

    Si era budista, tampoc calia que es morís per arribar al Nirvana...
    Però bé, deixant de banda això, el text és molt bonic! M'ha agradat la història..
    D'aquestes persones no se'n troben gaire... Aixx...
    Bé, vaig a llegir-te alguna altra coseta!
    Petons i bon estiu, AVERROIS!



    nOKia

  • Emelkin | 11-07-2006 | Valoració: 9

    No acostumo a llegir proses a relats però a vegades em pica per fer-ho i em trobo amb bons escrits com el teu... no se si és verídic o no, però la història és ben colpidora d'un home que va palpar la llibertat... M'ha agradat i et seguiré llegint!

    felicitats per aquesta magnífica escriptura!

    ens veiem!

  • Quin relat més genial[Ofensiu]
    gypsy | 10-07-2006 | Valoració: 10


    que bellíssim el que has escrit,
    quina història més fantàstica i profunda.
    Alliberar-se i ser consciència universal,
    quin desig més ambiciós, que només els valents s'atreveixen a posar en pràctica i deslliurar-se així de les cadenes que els empresonen.

    Una abraçada!

    gypsy

  • | 10-07-2006


    Tal com l'home de la guitarra, segurament hi ha molta gent que només desitjaria acabar i unir-se de nou amb l'univers, però senten que abans encara han de fer coses, complir alguns deures que és com si estessin implícits en la vida. Molta gent en té ganes, de complir aquests deures, hi gaudeix, però també n'hi ha d'altres que se n'abstindrien si puguessin.

    M'ha agradat. Un relat amb un punt sentimental enllestit amb pocs paràgrafs, però no pas menys dels necessaris; els adequats, per mi.

    Vinga doncs, salut i sort!

    Dan

Valoració mitja: 8.67

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370397 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!