Ni Deu ni diable ni amo

Ni Déu, ni Diable, ni amo.

Una altra historieta de les meves psicosis. Doncs una nit, estava estirat amb el televisor davant, apagat. De sobte, des de la tele en fosques, em parla una veu. La conversa va ser llarga. Primer estava acollonit, però frase rere frase anava agafant confiança.

La veu deia que era un diable, que venia per la meva ànima. Em va dir que si deixava de fumar, no me la prendria. Però just abans de tancar el tracte, vaig dir que no fumaria mai més d’una marca en concret... i així ha estat, no he tornat a fumar d’aquella marca. Per si de cas.

Van passar dies i panys, i un migdia vaig sentir una altra veu:

—Surt al terrat.

Jo, nen obedient, vaig sortir.

—Sóc Déu —em diu—. Tu, que ets tan bo, que sempre cuides els altres abans que a tu mateix, tu ets dels meus. Només t’has d’agenollar davant meu i ho tindràs tot.

—No, gràcies —vaig respondre.

—I per què? —va dir Déu.

—Doncs perquè jo només m’agenollo davant de les persones que s’ho mereixen. I tu no estàs entre elles.

Vaig entrar cap endins, però abans li vaig dir:

—Però sé on trobar a Llucifer.

Però aquesta... és una altra història.