Cercador
Psicosis3
Un relat de: Jannn- Compartir:
Edat adulta
He de dir que vaig tenir una educació cristiana, però mai m'ho vaig creure. També vaig anar a diferents terapeutes, oficials i no oficials, i cap va saber diagnosticar-me.
El primer brot conscient que recordo va ser un Sant Joan a la platja amb uns col·legues de la feina. Jo feia foc mentre els altres menjaven, i no em van deixar res per menjar, així que em vaig enfadar molt i vaig desaparèixer entre les dunes cridant: *"El foc és meu!!!"*
Em vaig estirar a la sorra per tranquil·litzar-me i, un cop més calmat, vaig demanar un taxi i vaig tornar cap a casa.
Vaig anar tirant com podia, sense saber què em passava. Les llums a la nit eren més brillants, fins que un dia, la noia amb qui festejava em va tirar les cartes del tarot. Em va preguntar què volia saber, i la meva pregunta va ser: *"Qui soc jo?"*
Per al meu cervell va ser com una contrasenya: vaig sentir com si els engranatges del cap s'alineessin.
Després d’una jornada molt excitant vaig anar a dormir. A mitjanit em vaig despertar, i el meu cos es va arquejar: del pit semblava que entrés o sortís un feix d’energia. Em vaig aixecar, vaig donar un cop fort a terra i vaig cridar: *"Soc Déu!!!"*
Sorprès de mi mateix, vaig enfonsar la cara al coixí repetint una vegada i una altra: *"No l'hi diguis a ningú."
Després d’això em van passar moltes coses. Penseu que vaig estar en psicosi contínua durant uns 9 anys.
Mania persecutòria:a ràdio i la tele em parlaven a mi; quan era a casa i sentia algú que passava pel carrer, creia que m'estava buscant.
Les veus: un dia, de cop, vaig començar a sentir com si molta gent (no física) volgués parlar amb mi. Les veus només necessitaven que les escoltés. Els vaig dir que em parlessin per l’orella esquerra, que així els sentiria millor (era mentida, estic sord d’aquesta orella).
Però una veu destacava sobre les altres: era la del meu avi. I, clar, qui no fa cas a l’avi?
**(Més en el pròxim capítol.)**
He de dir que vaig tenir una educació cristiana, però mai m'ho vaig creure. També vaig anar a diferents terapeutes, oficials i no oficials, i cap va saber diagnosticar-me.
El primer brot conscient que recordo va ser un Sant Joan a la platja amb uns col·legues de la feina. Jo feia foc mentre els altres menjaven, i no em van deixar res per menjar, així que em vaig enfadar molt i vaig desaparèixer entre les dunes cridant: *"El foc és meu!!!"*
Em vaig estirar a la sorra per tranquil·litzar-me i, un cop més calmat, vaig demanar un taxi i vaig tornar cap a casa.
Vaig anar tirant com podia, sense saber què em passava. Les llums a la nit eren més brillants, fins que un dia, la noia amb qui festejava em va tirar les cartes del tarot. Em va preguntar què volia saber, i la meva pregunta va ser: *"Qui soc jo?"*
Per al meu cervell va ser com una contrasenya: vaig sentir com si els engranatges del cap s'alineessin.
Després d’una jornada molt excitant vaig anar a dormir. A mitjanit em vaig despertar, i el meu cos es va arquejar: del pit semblava que entrés o sortís un feix d’energia. Em vaig aixecar, vaig donar un cop fort a terra i vaig cridar: *"Soc Déu!!!"*
Sorprès de mi mateix, vaig enfonsar la cara al coixí repetint una vegada i una altra: *"No l'hi diguis a ningú."
Després d’això em van passar moltes coses. Penseu que vaig estar en psicosi contínua durant uns 9 anys.
Mania persecutòria:a ràdio i la tele em parlaven a mi; quan era a casa i sentia algú que passava pel carrer, creia que m'estava buscant.
Les veus: un dia, de cop, vaig començar a sentir com si molta gent (no física) volgués parlar amb mi. Les veus només necessitaven que les escoltés. Els vaig dir que em parlessin per l’orella esquerra, que així els sentiria millor (era mentida, estic sord d’aquesta orella).
Però una veu destacava sobre les altres: era la del meu avi. I, clar, qui no fa cas a l’avi?
**(Més en el pròxim capítol.)**