Nessum dorma

Un relat de: La Banyeta del badiu

Una de les coses que em fan emocionar més, és la música.
Era la primera vegada que ens havíem de veure.
Tots dos teníem coneixement l'un de l'altre des de feia unes setmanes, però no ens conexiém fisicament.

Havíem parlat via xat moltes hores.
Jo d'ell només volia la seva amistat, res més.
Pel que havia comprovat, xatejant, era un home seriós i amb cultura, i prou intel-ligent com per no fer-se pedant i era molt ocurrent.
Podíem parlar de qualsevol tema, des de el més profund al més incoherent.
Ens fèiem tips de riure i tots dos teníem inquietuds similars
i ens ho passàvem bé.

Jo havia trobat un tresor: UN AMIC.

En la nostra primera "xatejada" ja d'entrada li vaig dir :
- No tinguis por de que et menteixi, primer perquè no ens coneixem i segon, perquè no s'ho val.
Si ens coneguéssim, tampoc et mentiria, perquè em coneixeries i ho sabries de seguida... i tampoc s'ho val.

Vam fer una ferma amistat, havíem posat el fonaments molt forts, la SINSERITAT sempre prevalia sobre tot.

Però ell... volia que ens veiéssim. Per mi no erea essencial. No calia, si cada dia xerràvem ( ara sempre via e-mail),
una bona estona i ens comentàvem com ens havia anat el dia.
Jo amb la seva amistat ja en tenia prou. No em calia veure'l
, ja sabia que hi era.
Amb l'est0na que parlàvem " amb els dits " ja en tenia prou.

Però ell... volia que ens veièssim.

Els homes quand volen alguna cosa, fan mans i mànigues per aconseguir-ho.
Bé dons, que em va mig entabanar !. M'ho va posar tan fàcil, que en vaig trobar " obligada".

Vaig triar un lloc neutral.
La Plaça de la Catedral de Barcelona, un diumentge al mig dia.
Tots dos ja sabíem (més o menys) com érem fisicament i per més seguretat ens van dir com aniríem vestits.
Ell, m'havia enviat una foto seva, jo em vaig negar a enviar-li la meva, ell no ho va entendre el perquè de no voler-li enviar una foto, però m'ho va respectar.

No hi va haver cap problema, ens vam reconèixer al moment. Era tal com me l'imaginava i ell també em va reconèixer ( sense foto jejeje, no li vaig enviar !).

Vam passar tot el dia junts, fent el que més ens agradava:
Parlar i passeijar.

A l'hora de dinar, cap a la Barcelonata... i continuàvem parlant.

Desprès de dinar, ja ven entrada la tarda ( les hores passaven con si res), li vaig proposar d'anar a la Plaça de
la Catedral, perquè davent de la porta de Santa LLúcia,
cantaven ópera uns aficionats que ho feien molt bé, i jo
de tant en tant hi anava, perquè hi gaudeixo molt.

La música sortia d'un cassette i el tenor va començar a preparar-se per cantar.
El silencia era total, això que es canta al carrer. Tot ple de
gom a gom, la gent expectant.
Les primeres notes...
Va començar amb " Nessum dorma ", l'anava interpretant
magistralment.

Jo ja la coneixia, és una de les meves preferides, sempre m'emociono, però ho dissimulo molt bé. Però en aquell moment se'm va fer un nus en l'estòmac que pujava per la gola en soroll de somiquix ofegat, anava pujant cap els ulls, els tenia enrojolats com si m'anessin a esclatar, feia esforços per no deixar caure ni una llàgrima ( val a dir, que jo no sóc dona de plors, sóc forta i tot m'ho passo per
dintre), no sé que amb va passar...!.
El plor volia esclatar al igual que la gent els aplaudiments.
Jo no el deixava anar, el retenia.

Ell, em molta dolçor, m'agafà de la ma i amb va fer un senzill petó a la galta, com per dir-me : - No estàs sola -.

Al poc temps em va dir que s'havia enamorat de mi la primera vegada que vam xatejar ( vam estar aquell dia :
tres hores ! ) i quanem va veure per primera vegada a la
Plaça de la atedral va pensar : - Aquesta noia és per mi -.

Jo en aquell moment no estava receptiva.

Però ara, no, no estic sola, estic amb ell.










Comentaris

  • Llibre | 04-01-2006

    Com podràs comprendre, no me n'he pogut estar: m'has dit que tenies aquest relat, amb certes "semblances" al darrer que m'has comentat, i he cuitat a llegir-lo.

    Sí... moltes vegades no cerquem res en concret, i és aleshores quan trobem allò que no hem estat buscant. És el misteri, o la màgia de la vida.

    Un relat encisador per tot el que traspua de vivència personal.

    Una abraçada,

    LLIBRE

  • Sense paraules...[Ofensiu]
    angie | 01-01-2006

    No puc comentar el relat a nivell tècnic, l'emoció que has relatat s'eleva més enllà de la qualitat narrativa.
    L'atzar com la música arriba en moments inesperats..... i ens obre la caixeta dels sentiments.
    Molt tendre.

    angie

  • Nessum dorma[Ofensiu]
    Maria Pilar Palau Bertran | 01-01-2006 | Valoració: 10

    Em sembla mentida que no t'haguessin comentat aquest relat tant maco i tant sentit, i sobretot tant important per tu.

    Et felicito perque sempre no es pot fer un relat així, és tant sols un moment a la vida.

    Bon any!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de La Banyeta del badiu

La Banyeta del badiu

150 Relats

452 Comentaris

173731 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Badalonina de soca-rel.
Amb ànima de Palamosina.

web. importans per mi :

www.hospitalitat.org
Ajuda al nostre proïsme sensa paternalisme.

www.altarriba.org
www.protectoramataro.org

Ajuda als amics de 4 potes, ens estiment desinteresadament, Ells també tenen sentiments. :-)


M.Pilar Rovirosa i Sánchez.
- La Banyeta del badiu -