negocis

-Estic cansat de tanta misèria. Em passo el dia treballant sense descans i no hi ha forma de treure'm aquest deute de sobre. Ja no puc més.
-No t'atavalis, home. Tots estem igual.
-Sí, però vosaltres heu creat el vostre patrimoni. Una casa de puta mare per viure, un apartament a la platja...
-Ja, i què et penses, que no ho hem de pagar, això?
-Ho sento, Joseph, m'en torno a casa.
-T'ho has pensat bé, Bernat?
-I tant! Porto sis mesos sense pensar en una altra cosa...

En arribar a Lleida, en Bernat es va instalar a casa de la seva àvia. Ella estava ingresada en una residencia geriátrica des de que li van diagnosticar la malaltia d'Alzheimer. A canvi, es va comprometre a anarla a visitar tots els diumenges.
-Hola, guapa. com està?
-Hem d'anar a donar de menjar als conills, fill, que avui no hi he pensat i el padrí ja saps com es posa.
- D'acord, no es preocupi, abans de que torni de pasturar amb les ovelles ja estarà fet.
-Quina sort que tinc, fill. Si no fos per tu...-
Aquest era el tipus de converses que podia mantenir amb ella quan estava una mica lúcida, perquè la majoria de les visites se les pasava en un racó, encongida i cridant, escoltant el soroll de les bombes que estallaven per tot el poble.
El paisatge que es trobà a la seva ciutat no era gaire més motivador que el de França, però se sentia més còmode.
Un dia, abans d'anar a cercar feina, es va trobar amb un vell amic de l'institut. Era una peça perillosa, Es deia Ignasi. "Naci", per els seus íntims.
-Home, Bernat, quina sorpresa! Ja has tornat de l'exili.
-Com saps que he estat forra?
-Home, he preguntat per tu alguns cops.
-Per alguna cosa en concret?
-Sempre havíem estat bons amics, tu i jo.- En realitat mai s'havíen tractat gaire; com a molt s'havíen varallat per alguna noia, i poca cosa més.
-Hòstia, quina barra que tens. Si l'única comunicació entre nosaltres han estat les bufetades, Ignaci.
-Digue'm Naci, home. No em diguis que ets d'aquells que guarden rancúnia els antics companys.
-Tant és. A què et dediques?
-Tinc petits negocis.
-Ah, sí? De què?
-Per què no prenem una cerveza i t'ho explico.-
Els seus negocis eren d'aquells que no es poden explicar davant de tothom ni amb les paraules exactes. Eren d'aquells que s'han d'interpretar quan els expliquen.
-Si vols, pots treballar amb mi.
-I què se suposa que he de fer, jo?
-Mira, ara mateix tinc que donar un parell de tocs a una gent que no em vol pagar. Tu ets molt diplomàtic. Per què no t'en fas càrrec?
-Però si no sé de què m'estàs parlant?
-Ja t'ho explicaré, no et preocupis.


-Tinc que parlar amb tu, Gisela. Dinem junts, avui?
-D'acord. Però fes-me cinc cèntims, em tens intrigada.
-Res. A l'hora de dinar, si no no vindràs.-

La seva afició a l'escriptura feia que s'oblidés dels seus problemes. Es posava davant d'un pleg de fulls en blanc amb una pluma estilogràfica a la mà esquerra i es pasaba nits senceres tenyint aquells papers nuus, de tinta blava.
-Què és això que em vols dir?
-Tè, per que et facis l'operació dels ulls.
-Però què dius! D'on ho has tret, això?
-Quan estava a França vaig escriure un parell de llibres i ara m'han comprat els drets. Encara que amb la condició de no demanar res més. Si no, no el publicaven.
-Però els necessitaràs per a tu.
-No pateixis, jo poc a poc n'estic sortint. Vaig aceptar el tracte pensant en tu. És el mínim que puc fer per la meva germaneta, no et sembla?
-No sé què dir, de veritat. Em deixes bocavadada.
-Vull que aquests ulls tant bonics vegin els meravellosos paisatges que veiem tots. Amb la mateixa claredat i intensitat.- Es va posar a plorar tímidament, controlant l'enorme emoció que s'havia apoderat d'ella.
-Va, petita, no ploris. L'únic que has de fer és operar-te i gaudir de la vida.-

Estava aconseguint reunir una quantitat desorbitada de diners, sense poder fer gaire ús d'ells. Asumía un risc important, però la gent començava a coartar-se amb la seva presencia. Ni la seva familia ni els seus amics sabíen què feia exactament, però veien que treballava molt i que havia deixat de queixar-se.
Com podia, els dedicava a ajudar la seva mare, en petites quantitats, encara que les suficients per què pugués viure amb molta més facilitat.
El silenci de la por dels seus "clients" era el seu millor aliat.

La gent que ha crescut en una familia humil, que sempre ha estat vivint segons els principis de la honestetat i la humiltat, sempre es topen amb algú que els supera. És llavors quan tot s'acava. De tant en tant, de la pitjor forma.