Narcisisme amb sabates noves

Tip, tap, tip, tap, tip, tap.
Em deturo i em miro les sabates noves. Són realment maques. Estan tan lluents i netes.
Tip, tap, tip, tap, tip, tap.
N'estic orgullós de les meves sabates noves. Cada cop que les veig m'agraden més. Em fan tan elegant i distingit.
Tip, tap, tip, tap, tip, tap.
Em paro un altre cop, sota la llum del fanal de la cantonada i em quedo observant la meva compra d'aquest matí amb un ampli somriure d'orella a orella. Controlo que no vingui cap cotxe i creuo el carrer.
Clac, clac, clac, clac, clac.
Sobre asfalt fan un soroll diferent que sobre ciment.
Tip, tap, tip, tap, tip, tap.
Veritablement són fantàstiques. Amb aquesta pell d'alta qualitat que les cobreix, la precisió del seu cosit i la sola tan geomètricament perfecte.
Tip, tap, tip, tap, tip, tap.
Es nota que són bones només pel soroll que fan quan camino. Des de lluny, qui les senti segur que endevina que qui les calça és tot un senyor.
Tip, tap, tip, tap, tip, tap.
A més, sembla que el color s'adapta al lloc per on passo. Als carrers més lluminosos les sabates adquireixen un color més brillant i, fins modern. Als carrers amb poc enllumenant esdevenen discretes i amb classe.
Tip, tap, tip, tap, tip, tap.
Cada cop que passo pel costat d'una dona atractiva em sembla que se'm mira amb interès. Això les atrau.
Tip, tap, tip, tap, tip, tap.
Els homes de la meva edat se senten envejosos en veure com de bé em queden i quin goig faig. Els qui no se les podran comprar mai de cares que són es mosseguen els llavis per amagar la frustració que senten en veure'm.
Tip, tap, tip, tap, tip, tap.
Fins dóna la sensació que caminen soles. Ara segueixo la meva marxa mentre me les miro.
Tip, tap, tip, tap, tip, xof!
Merda! Tant mirar, tant mirar, i he trepitjat un bassal i les sabates ja no estan lluents ni brillants i el seu color ha esdevingut brut i lleig. A sobre m'he esquitxat els pantalons de disseny italià. Només arribar a casa hauré de netejar-les amb la crema que m'han venut com a complement.
Xif, xef, xif, xef, xif, xef.
Tinc la sola plena de fang i ara sembla que qui les porta és un pobre qualsevol. Creuo el carrer.
Squitx, squitx, squitx, squitx, squitx.
És com si trepitgés una cagada en comptes d'asfalt. De ben segur que la gent se'm mira i se me'n riu a les espatlles. Quina mofa!
Xif, xef, xif, xef, xif, xef.
Estic convençut que als ulls de les dones atractives aquesta resulta una escena patètica.
Xif, xef, xif, xef, xif, nyec!
Oh, no! Ara he trepitjat un xiclet i l'hauré de dur enganxat tot el camí, perquè evidentment no intentaré de treure'l i m'empastifaré les mans amb aquesta porqueria: un xiclet vermell i llefiscós.
Xif, nyec, xif, nyec, xif, nyec.
Això és culpa dels qui dissenyen sabates: si no les fessin tan maques la gent no se les compraria i aleshores no es passaria tota l'estona mirant-se-les ni trepitjaria bassals ni xiclets. Creuo un altre carrer.
Squitx, scretx, squitx, scretx, squitx, scretx.
Em sento com el bufó de la cort. És impossible tenir més mala sort.
Xif, nyec, xif, nyec, xif, nyec, tic!
Això ja passa de taca d'oli! En un peu un xiclet i a l'altre una xinxeta. El pitjor és que no m'atreveixo a treure-me-la per por d'embrutar-me amb el fang. Només em faltaria portar les mans fetes una porqueria a més de les sabates i la vora dels pantalons. És clar que podria fregar la sola contra una vorera i el fang potser marxaria, però aleshores els qui em vegin s'adonaran que les porto brutes, malgrat que ja ho deu saber tot el veïnat.
Tic, nyec, tic, nyec, tic, nyec.
Cada cop que em paro em miro la sola de les sabates i faig cara de resignació per tal que la gent s'adoni que em sento incòmode en la situació i que em lamento de la meva sort perquè no es pensin que això, muntar aquests números, és habitual en mi.
Tic, nyec, tic, nyec, tic, nyec.
Per fi! Ja soc a punt d'entrar a la meva porteria. Estic convençut que el prototip de portera que tinc a l'edifici se'm mirarà de mala cara i remugarà alguna barbaritat. Trec les claus de la butxaca i pujo l'esglaó que separa la porta del carrer, passant al vestíbul de la planta baixa, amb terra de marbre negre.
Zit, txac, zit, txac, zit, txac.
La portera ni se'm mira, és clar que és sorda com una tàpia, sinó de ben segur que em miraria. I pensar que em considera un home tan fet i dret! Entro a l'ascensor, amb terra de metall cobert de fusta.
Toc, splitx, toc, splitx.
Sense dubte, no hauria d'haver sortir a donar aquest passeig nocturn. Volia mostrar al món el meu bon gust i només li he mostrat la meva part més indigne i menyspreable. Per què dimoni m'he comprat aquest coi de sabates! Per què la culpa no és meva, no, és de les sabates que em porten mala sort. L'ascensor es detura a la quarta planta.
Zit, txac, zit, txac, zit, txac.
Obro la porta del meu pis, em trec les sabates i les hi ensenyo a la meva dona tot demanant-li que me les netegi, si us plau. Però ella s'hi nega i em diu que prou feina té com per netejar-li les sabates al senyor. Que me les netegi jo si tanta angunia em fan. Amb un drap començo per treure el fang, després faig saltar la xinxeta fent palanca amb unes tisores; amb una bossa de plàstic que m'envolta la mà vaig arrencant el xiclet de maduixa fins que no en queden restes i finalment passo per la pell la crema que m'he comprat. Tornen a estar netes i lluents. Són realment precioses al cap i a la fi. Me les poso i vaig fins a la cuina a mostrar la feina a la meva dona, que fa el sopar.
Trep, trep, trep, trep, trep, trep.
Sí que són maques sí, però a que t'han costat un dineral?
Trep, trep, trep, trep, trep, trep.
La meva dona no sap apreciar les coses bones. Però jo sí. I com que reconec els meus errors accepto que haver-me queixat de les sabates i els qui dissenyen les sabates pel què m'ha passat és una ximpleria. Però que el nen, en aixecar-se del sofà amb el pijama per anar-se'n a dormir es clavi la xinxeta que jo he deixat al terra, segons tu dius, estimada, no és culpa meva sinó teva per deixar-lo anar descalç per casa, i que a sobre tinguis la barra de culpar-me a mi, això si que no ho accepto! Estaríem apanyats! Ves a dormir, ves. Jo ja vindré quan acabi el programa.
Trep, trep, trep, trep, trep, trep.
Me les trec i les deso al prestatge inferior de l'armari, el del costat del llit. Sí que fan goig, sí. Demà causaré furor, a la feina! Avui m'adormiré pensant en tu González, en tu i en aquells sabatots de quatre duros que et vas comprar l'altre dia; mare meva, que lletges que són! A veure si n'aprens, collons!