Mort

Un relat de: pseudo

Ho sento, hem sap greu, t'he fallat. Ja no sóc l'intrèpid guerrer en que vós confiava, aquell que difamava amb ironia les blasfèmies, que res temia, que res el preocupava... Aquell honrós cavaller al que havies conegut, ja no existeix.

No he fracassat només com el seu serf sinó també com el seu amic. Totes les gestes passades han quedat ensorrades sota aquesta última difamació.

Veig encara el meu rostre orgullós, esperant entre gatzares nous reptes. Quins dies aquells! Qui gosava alçar una arma enfront la meva? Sens dubte vaig tenir uns temps de glòria, on la meva figura feia ombra a tot el que s'apropava a mi.

Segur que encara no entens on t'he fallat, i el perquè. Calma. Deixa de donar-li voltes.
Aviat tindran resposta les innumerables qüestions que planteja la teva ment absorta.

Al rebre la teva proposta, el menyspreu per aquesta minsa tasca no deixava de créixer. M'encuriosia que algú com vós hagués de recórrer a mi per una tasca tan simple. Perdoni, però quina carta tan estúpida! Ja veia que vós mateix es contradeia, però bé, la causa no era el meu afer, jo només havia de sortir victoriós de la batalla, i portar-li les noves que volia sentir.

Armat amb valor, empenta i arrogància, m'encaminava cap a l'objectiu, suposava que amb unes poques hores bastaria per acontentar-lo.

No recordava que el factor sorpresa sempre és una avantatge de gran importància, tot rival mereix una consideració, per tímida que sigui la seva tècnica o minsa la seva força.

El duel em semblava una situació còmica, els meus anteriors objectius eren fites molt més elevades. Es pot dir que estava jugant amb la seva proposta. El meu cor no prestava interès a la batalla, sinó que es corcava amb angoixa per una recent missiva.

No eren noticies bones. La llum que fins ara guiava el meu camí es començava a extingir, la meva lluita personal no em duia enlloc, em trobava en un atzucac i per molt que intentés sortir-ne cada vegada em trobava més perdut.

Sense aquella espiritualitat que sempre m'havia acompanyat, em trobava desemparat en un món on els meus valors ja no tenien sentit. Ja sé que els afers personals no s'han involucrar en el terreny de batalla, però ja coneix d'on provenia la meva força, o encara no se n'havia adonat?

Per mi l'honor no era res, només el defensava com a present al senyor que em guiava, cert que altres en el meu lloc, creuen que aquesta és la única causa de la vida, per mi era un camí cap a déu.

Des del moment que em vaig assabentar que per moltes més victòries o gestes ella no es sentiria més afalagada amb la meva presència em va causar un gran dolor al pit. Imagineu una espasa en flama que us travessa el cor, de manera pausada, per que poguis assaborir tota la seva essència. El cop més dur però va venir a continuació, al descobrir que la meva presència mai la havia rebut com jo la seva.

Sentia set, l'havia d'apagar com fòs. M'era igual qui queia als meus peus, només importava que no es tornés a alçar. Herois, soldats, joves, dones o nens. Tots podien jaure als meus peus demanant-me pietat, però la vostra missió era la excusa perfecte per encarnar a aquell cavaller sanguinari en el que m'havia transformat.

Els meus seguidors van veure que havia canviat. Com una plaga alguns van ser contagiats gràcies a la meva veu carismàtica, però d'altres se n'allunyaven o preferien caure a les meves mans en lloc de tenir res a veure amb els fets que allí succeïen.

Cert, vaig dur-li el que m'havia demanat. Però no hem vaig poder resistir. La seva calor em recordava la llum, les seves llàgrimes semblaven una dolça deu inesgotable. Me la recordava tan a ella el dia que la vaig conèixer...

No li podia brindar sense fer jo abans els honors. La debilitat de la carn m'havia vençut; jo el pur, l'invencible, el de pensament recte, acabava d'ensorrar tot el meu nom en un sol dia. No només havia acabat de trencar el lligam físic que semblava que pogués tenir cap a ella, sinó que encara em sentia més unit a ella espiritualment. A més a més, aquell odi ensopit i amb desgana havia portat a la fi aquell poblat.
No sentia cap mena de remordiment pel que acabava de fer, segurament hi hauria tornat. El perquè? No li en se dir ven bé la causa. Tampoc no li he de donar cap mena d'explicacions. Era, sóc i seré un home lliure, guií el que em guií. Segurament he trencat les bases ètiques de la llibertat, però com he dit no manifesto remordiment, no vull el seu perdó.

En part he de reconèixer que la traïció era deliberada, ni el rei m'havia de fer ombra! No s'adonava de que tenia al costat! El seu materialisme limitava el seu món al que li oferien els ulls! M'havia deixat de banda per vostè que la depreciava i fins i tot la humiliava... Vostè no guiava les meves passes i l'havia d'enfonsar!

Si la missiva era seva, i em demanava ajuda sobre vós... No sé fins a que hauria estat capaç de renunciar per ella, tot per esta aprop d'ella... La seva amistat, el meu renom, el meu ofici... Però només era una eina a les seves mans, com l'espasa entre les meves...

Intentant trencar aquest utillatge vaig llençar l'arma al mar, abandonant el meu ofici. Guiat encara per algun principi, com el d'honestedat vaig decidir que li escriuria aquesta carta. El meu destí a ella no li revelaré del tot... si que li anomenaré el meu llarg viatge, però no cap a on em condueix, no vull que mantingui aquesta imatge actual del meu ser. Sé que tampoc li importaria, però m'hauria agradat tant mantenir aquella situació...

Espero que haguí après una valuosa lliçó, el seu camí l'ha de fer sol, del seu nom depèn el seu regne, per tant millor que vós cavalqui i dirigeixi en persona la expedició.

Li recordo que jo era l'orgullós... el seu orgull li a premés acabar de llegir la carta? O no cal que li parli de vostè perquè segurament ja estarà estripada? La veritat pot doldre, ja ho sé ja...

Em sap greu haver venut la seva amistat... Però ja li he dit que en les mateixes condicions hi tornaria de manera il·limitada...

Perdut, sense lluita, i sense res. Me'n vaig a retrobar l'únic símbol que manté el meu llinatge, és així com vull acabar. Tranquil mai més tornarà a saber de mi. A ella no cal que li expliqui la veritat, ja li haurà arribat per mes mans.

Ens retrobarem quan la mort el vingui a buscar.

Sempre al seu servei.

Comentaris

  • Estem...[Ofensiu]
    Ullets | 09-01-2005 | Valoració: 8

    a l'alçada del que esperen els altres de nosaltres? o la qüestió hauria de ser completament diferent, Estem nosaltres a l'alçada dels fets que els hi passen els que ens estimem?

    M'ha agradat força! Endavant... vull mes de tu...

l´Autor

Foto de perfil de pseudo

pseudo

48 Relats

256 Comentaris

81276 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
Vaig néixer el 22-10-1984 a Barcelona, tot i que des dels 4 anys visc a Girona.

Doctor en tecnologia.

Al setembre del 2006, vaig tenir la sort de publicar el meu primer llibre: 'Primeres Poesies', amb l'editorial Emboscall, algunes de les quals es poden trobar en aquesta plana (Ulls d'infant per sant Jordi, Mirada en Flama, Sonets XIX i IX, Flor de Tardor). El llibre es pot trobar a les principals llibreries gironines i en algunes de Barcelona, també mitjançant les webs totllibres ,
Llibreria Ona
i
Casa del Libro


Al setembre de 2007, he vist publicat el meu segon llibre, també amb l'editorial Emboscall, sota el títol Escrivint entre deliris el qual conté alguns relats que podeu trobar en aquest web, encara que els hi ha calgut una bona repassada.

Torno a voltar per aquestes planes després d'una temporada d'abstinència...


Per qualsevol dubte: albert.trias@gmail.com