Monstres de la ment

Els fantasmes afloren, com per art de màgia, quan els conscient baixa la guàrdia... i des dels racons del dolor, salten al ring de la ment o del cor.
És el son qui ha fet sonar la campana que els ha desvetllat dels descans de l’oblit, i llavors els records adormits han despertat, han assaltat la fortalesa de la pau interior aprofitant les ombres de la nit i ens han invait...
Però arribarà l’aurora, la claredat, el sol, i els fantasmes tornaran a la masmorra...

T’ofereixo ara mateix la meva formula particular per a la defensa davant aquest atac. Només cal dir, en veu alta i amb decisió: Abracadabra!
Ja em diràs què et sembla com a remei...

T’envio una abraçada diürna,
Unaquimera

la manca de llum i els nostres fantasmas s'alien per a perturbar-nos la son, com si sabessin que és el moment propici perquè aflori la nostra feblesa. Tots els monstres es posen d'acord, aprofitant aquelles hores que resten fins a la matinada, quan la llum tornarà a vèncer totes les angunies i els malsons. Un poema que ho descriu amb exactitud, amb els mots adients i un estil impecable (t'aniré llegint, que ja veus que encara vaig una mica endarrerida)
Una abraçada

Descrius un món oníric angoixant del que només et deslliura la llum del dia. Utilitzes moltes imatges, ben trobades, que enriqueixen el poema, el fan molt visual.
Ha estat un plaer llegir aquest poema teu!

Una forta abraçada,

Xantalam

dels camins i hores fosques que tots podem patir. Els monstres de la ment i de la nit no marxen sempre amb l'infància. Els supervivents són els que saben que s'ha d'esperar l'albada. Bellíssim, felicitats.

...haver-hi estat més exacta; m'he sentit, per un instant, identificada amb el que escrius. I és que hi ha somnis que ens mostren el que no sabem o volem ore: en aquest cas, la por.

Enhorabona, bonica. Intentaré llegir-te més a sovint quan tinga temps.

Alguns nomes sabem fer rimar - i no sempre - paraules que si no estan juntes no tenen cap sentit, son d'un llenguatge corrent. Tu entre altres, a part del significat dels relats o poemes, feu que les paraules per si soles, produeixi'n sensacions. Com notes musicals que apart del so, fan vibrar quelcom dintre el nostre esperit. Gracies. Josep

pot arribar a crec tot tipus de coses, ds de monstres i esperits, fins a relats tan originals, irreal, però extraoridnàris. M'agraden molt les coses irreals li fan un toc de gràcia a les coses.
Gràcies.

Salut i records.
ullsblaus1

imaginar-me que el meu món dels somnis fora així, i si així és el seu permeti'm que me'n compadeixi amb tot el cor sencer. Es bonic el poema però massa trist el que conta com perquè la meva atenció es fixes en banalitats superficials en comptes de submergirme tot jo al seu món dels somnis, plè d' angoixes, pors i vells fantasmes. Tenim tendència a no voler saber res del que ens fa patir. Però mai és tard per fer net i que el record del que us va fer patir, no revisqui resuscitant el patiment cadacop que recordeu.
El món oníric és tan sols un mirall, que sigui bell o no depen del judici de qui el contempla.
GRàCIES

la tinc a l'I.R.P.F.

Petons...que rima amb co(t)ons

aprendre i gaudir i veure el món d'una manera mes maca k mai.

Ara que la ment, potser la tendriem de tenir com els "felissos" personatges de Down. Ens fot cada enbolic que es massa.

Una abraçada sense apretar massa, que l'hernia discal...