Moments de tristesa

aquests moments que has expressat tan bé. Són aquells moments en què et sents totalment absorbit per la tristesa, saps que t'està envaint, n'ets conscient, no ho vols, però... també saps que no hi pots fer res. Sents el cor encongit i un estrany dolor d'ànima, tot intangible però que tu, i només tu, pots percebre. Pots enganyar tothom amb una falsa alegria, amb una falsa normalitat, i la pluja interna que sents és invisible a l'altra gent, només tu la pots sentir.

M'agrada molt la tria de mots que has fet, tots rotunds i exactes per plasmar un sentiment de tristor infinit. El poema està escrit fa temps, així que espero i desitjo que tots aquests malsons hagin quedat enrera. Avui t'he vist per aquí i m'ha semblat que així és, que et torna a rondar l'alegria i el bon ànim.

Estigues tranquil·la que tothom tenim mals moments, i crec que cal caure per a adonar-se de la importància de la remuntada... que sempre hi és! I quan tornes a ser a dalt, te n'alegres de la petitesa que veus allà a baix. Com ha dit algú que ara no recordo bé "de vegades cal morir per renéixer". És així, estimada dofineta.

Una abraçada ben forta, que ja feia temps que no te n'enviava cap. Fins ben aviat!

Doncs deixa de banda la tristesa sisplau i posa't contenta que demà no pensava passar per l'Ona, però després del teu comentuar superlatiu no tindré més remei que fer un esforç, encara que sigui pedalejant...

Espero que finalment em puguis dedicar el teu llibre, i de pas veurem que explica el Vicenç i intentarem posar nerviosa a la Sílvia, encara que no crec que ho aconseguim...

Els moments de tristesa donen més valor als de felicitat, però no et passis ara, eh! Millor els segons.

Molts petons kisparetona!!

Moments de tristesa que formen part de la vida de tots, els transmets amb molta força i et planteges les mateixes preguntes que em plantejo jo..per què escrivint si i parlant no sóc capaç d'entendre el que sento?jo també m'enfonso sense motiu aparent i m'aixeco sense res on agafar-me i tampoc sé ben bé quin sentit té tot això però si gràcies a aquest sentiment puc seguir llegint relats teus m'alegro de que existeixi. Un petó molt fort.

jOaneTa

de tristesa que no podem, ni molts cops tampoc, volem evitar serveixen per obrir les portes als camins de la nostra vida.
Cadascú agafa el seu de camí: el de l'amor, el de la família, el de l'esport, el de la meditació, el de... i tu agafes el de escriure!
Enhorabona, és el millor camí per treure del teu interior aquella força i aquella ganes de ser feliç que tens i que serveixen per alegrar altres vides: la d'aquelles persones que et llegim.
Una abraçada que t'envolti d'aigua càlida, de pau i serenor per vèncer a la teva tristesa.
aiguasalada

per aprendre'n...?
per sobreviure...?
per seguir intentant-ho...?
perquè algú, com ara jo - redell! que lluny estic de tu, però queda't amb la metàfora-, s'identifique i et diga:

-Ei! Ànim! Anem a prendre alguna cosa. D'això... saps aquell que diu... i ens riem un poc de la vida.

La tristesa ve amb nosaltres. Sense tristesa, no sabriem el què és l'alegria. Però que formi part de nosaltres no vol dir que l'haguem d'acceptar.
Et regalo un relat meu: "Recpeta", i si amb aquest no trobes la punteta de la felicitat, et regalo també: "Les ales del vent".
No et deixis enfonsar, reina. Viu!
Mil besades i una infinitud de somriures per a tu, bonica!!

és aquell lapsus de temps que el cos també necessita ,per posar ordre a les idees ,serenar l' optimisme , i frenar una mica els somnis ,després torna lentament la calma que ens dona més seguretat terrenal...
Endavant!