Rizoma

Crec que he captat en un 90% el relat. És molt bo i molt simpàtic. Felicitats. SEgueix endavant!!

com una filmació, preciosos instants capturats en imatges; calma i llums...
Molt bell.

...Tot seguit s'inclina amb elegància i recula per on ha vingut, preciós.

El pròleg amb les paraules d'Alan Watts confereixen pau i tranquil·litat a tot el relat.
I, és que tu també enllaces a la perfecció Filosofia (sobretot la visió oriental) i Biologia; el paral·lelisme que has fet amb rizoma està molt ben escrit i elaborat.

És un nou encert, sens dubte (i com diu Lavínia, sense estridències).

En la nostra cultura occidental (d'occir, per cert; en contraposició a l'Oriental) convindria deixar la porta oberta de tant en tant (en el sentit metafòric, és clar) i tothom aniria d'una altra manera.
Ens fixaríem en detalls com els que tu perceps.
Ho interpretaríem tot d'una manera diferent. Més pausada i lúcida.

Els canyars (fistulosos) sovint envaeixen els camins... i és que les gramínies vivaces (i d'altres vegetals) s'han adaptat i escampat d'Orient a Occident amb molta facilitat.

No hi ha dubte que disposar de rizoma ha estat decisiu. Ha estat una opció efectiva que els ha permès vèncer el rigor del medi i renéixer més endavant quan les condicions fossin més benignes.

I, és cert, Tot era mera possibilitat, però la connexió i l'estratègia seguida li brinden ara l'oportunitat de seguir endavant -superar l'aparent letargia.

Enhorabona, Mon Pons!
És un luxe poder llegir-te i que ens nodreixis amb paraules prudents i sempre plenes d'esperança.

Jofre

PS
... i sí, l'home reflexiu camina perquè comparteix experiències.

és immensa, però la solitud i la reflexió sols són patrimoni dels qui s'emmirallen en el seu interior i el projecten cap un exterior, sense estridències.

Molt bé, Mon Pons.

Petons.

Lavínia

en tot l'univers que ens envolta com a petits instruments de la naturalesa, units a les emocions humanes més senzilles, com un dibuix d'una flor en un vidre entelat.
Moltes gràcies pels teus relats, Mon.

Em costa de seguir el teu pensament. Sembla ben estructurat, sona bé però incomprensible: com qui sent parlar grec. Les matèries plàstiques pera a les que sóc - especialment- negat deuen tenir-ne la culpa. El detall descriptiu - o el que suggereixi - supera la esència i la finalitat del relat. O és que aquesta està en el en detall?
Parles d'una estructura subterrània - una especie de nusos d'Internet biològics que deuen correspondre al rizoma, sense nucli central i que es va ajuntant per sota de forma lliure o per l'atzar; un mon - perdó, m'ha sortit sense buscar-ho - d'automatismes sense reflexió aparent i potser volgudament fred.