Moltes més raons que vosaltres

No cal que em digueu això de que perdeu el cap
per que els seus ulls...

ja sé de sobra que té aquest somriure
i aquestes maneres
i tot el remolí que forma en cada pas de gest que dóna.

però a més l'he vist serios ser ell mateix
i de debò que això no es pot escriure en un poema.

per això, això que m'expliques que mira com dibuixa
i com es regira per a mirar-te
i què fàcil sembla de vegades enamorar-se.

tot això que ell pot arribar a ser el puto únic motiu
de seguir viva i a la merda amb l'autodestrucció ...

tot això que els petons de certes boques saben millor és un conte que em sé des del dia que em va donar dos petons i em va dir el seu nom.

però no saps el que és caure des d'un precipici i que ell aparegui de cop i de front
per dir-te, vinga, fes-te un peta i m'ho comptes.

no saps el que és despertar i que ell et mire i badalle,
després t'abrace,
i després no sàpigues com desfer-te de tot el món.

així que suposaràs que jo sóc la primera que entén
el que perdis el cap per les seves cames
i el sentit per les seves paraules
i els ovàris per un mínim frec de galta.

que les suspicàcies,
els dissimuls quan el seu cul passa,
les incomoditats d'orgull que pugui provocar
són coses en les que ja conte.

vull dir que a mi de versos no m'has de dir res,
que fa temps que escric els meus.

que jo també la veig.
que quan ell creua per sota del cel només la tonta mira al cel.

que sé com alça el cap, aixeca la mirada i es mossega el llavi superior.

que conec la seva veu en format secret
en format gemec
i en format secret.

que em sé les seves cicatrius
i el lloc que l'has de tocar per aconseguir que rigui,
i em sé el del seu cor
i la forma que dibuixa sobre la meua pell.

que jo també he memoritzat el seu numero de telèfon
però també el número de matricula


que no només conec el seu últim malson,
també els mil anteriors,
i jo sí que no tinc collons a dir-li que no a res
perquè tinc més deutes amb la seva esquena
de les que ningú tindrà mai amb la lluna (i mira que hi ha tontes enamorades en aquest món).

que sé la cara que posa quan deixa de ser completament ell,
rendit a aquest puto miracle que suposa que existeixi.

que l'he vist volar per sobre de poetes que valien molt més que aquests dits,
i l'he vist formar un bassal de sorra trencant tots els rellotges que li va posar el camí,
i l'he vist fer-li competència a qualsevol alba per la finestra: no em parlin de paisatges si no han vist el seu cos.

que això de "mira si, una polvo és una polvo",
i això del tresor pintat de blau sobre els seus ulls
i només els somnis poden posar-se sobre les sis lletres del seu nom.

que t'entenc.
que jo escric sobre ell
sobre el mateix.

que raons tenim totes.

però jo
moltes més que vosaltres.

t'...

Carlos Salem.