Mocador als ulls

que ens posem cada dia al llevar-nos i que no ens tornem a treure fins al vespre, quan arribem a casa i entrem en el nostre jo íntim, en el nostre món vertader..... aquest moment durarà les hores que durin les nostres nits, en les quals podem repassar tota la hipocresia que ens ha estat acompanyant al llarg del dia.

Podem dir-li màscara o mocador.... aquest mocador que tu ens dius que portes als ulls des que vas nèixer. Però saps el que més m'agrada? que tu has estat capaç d'identificar-lo, de saber-te'l tapant-te els ulls, per vestir de seda tot allò que no t'agrada, per fer-te menys dolorós i més suportable aquest "anar i venir entre les roques de la costa abrupta de la vida"... I sí, jo també crec que la vida, el dia a dia, la felicitat i l'angoixa, l'encís i la tristesa són els elements que van conformant aquesta costa sinuosa, feta a mida de cadascú, per la qual avancem incansablement.

M'agrada la brevetat del teu poema tan ben combinada amb la rotunditat del que hi dius. I m'agrada, sobretot, que, tot i reconeixent que "duus aquest mocador als ulls" que t'embelleix la vida, t'obstinis a no perdre de vista que, efectivament, el món pot ser maligne i ple de mentides, que som nosaltres qui l'embrutem, que podem portar un embrió malèfic dins nostre i deixar-lo créixer.... Perquè en la teva obstinació hi ha el propòsit, clar i ferm, de no amagar-te covardment rere el mocador, sinó que hi ha el propòsit de denúncia i d'exigència que el món pot ser infinitament millor.... si nosaltres aprenem a desfer-nos de les mentides, a aconvertir aquest propi embrió en alguna cosa de la qual ens poguem sentir plenament satisfets.... I és possible, sí senyora, el teu poema ho diu, alt i fort. Només quan siguem conscients que porten aquest mocador que ens tapa els ulls, serem capaços d'agafar-lo una revolada i llençar-lo a terra. És llavors quan hi veurem clar.

Bell i savi poema el teu, Salz. No hi ha embrió malèfic en tu, només valentia i la seguretat que vols convertir aquesta costa sinuosa de la teva vida en un plàcid i llarg camí per la sorra, amb el sol donant escalfor a les teves passes...

Una abraçada, Salz. Un altre bon poema que se'n va cap a la meva col·leció particular...

bestial!
és un art i una sort saber veure amb ulls suaus allò bo de la vida que de vegades resta tan amagat rere taques de sang i espines...
Per què de vegades és tant veritat... la mentida?!
una abraçada, mestra i artista!

treu-te el mocador, enfila't a la taula i contempla l'aula des d'una perspectiva diferent. (el club dels poetes morts també és part intrínseca de mi)

i quan les ones trenquin a la roca, recorda que no hi ha bellesa més gran que la costa brava forjada a despit del mar i la tramuntana, que amb formes capricioses segueix plantant cara al vent, nua però forta.

m'ha agradat molt el teu poema... de fet... com tota la resta.

la bellesa és en els teus ulls
quan no miren

Hi ha alguna cosa més bonica que la rutina? Mentida!
Hi ha alguna cosa més interessant que avançar en cercles? Mentida!
Hi ha quelcom més gratificant que veure la llum que espanta les feres?Mentida!

Mentida, mentida i mentida! La llum encega molt més que la foscor, qui ho digui ho és, encara que el món sigui al revés!

Prefereixo quan hi ha núvols, i el cel està a punt de caure'ns al cap. I si portes el mocador, encara ho pots mirar sempre que tanquis els ulls, no creus? Mentida!

Jordi.