M'ho vaig prometre

Més desidida que feia uns segons vaig començar a caminar. La jaqueta començava a demanar que la portés de pet a la rentadora i la bufanda havia perdut el seu to lluen del taronja. El carrer era glasat i l'aire fred em recordava que l'endemà tindria un encostipat de mil dimonis. El pas que portava era lleuger i amb por, por d'acabar el meu trajecte que estava fen. Casa seva no era molt lluny però els camins no són rectes i havia de fer casi bé una volta de 180º i una altre d'igual més enllà per arribar-hi. Odiava aquells edificis tan alts que no deixen al Sol penetrar a la foscor dels carrers gelats, segur que si fesin 5 metres menys, no faria tan de fred, les carreteres no estarien gelades i el meu cos no patiria tan al fer l'esforç de combatre amb el virus del grip. Però una si acostumava, a més, segur que en aquells cinc metres que jo volia tallar vivia una família, qui sap si dos joves de 23 anys compartin pis i estudian a la universitat per treure's una carrera que, el més segur, ningú valorés el seu esforç per no tenir una bona experiéncia laboral. Mentre pensava això em van venir ganes de veure'm un bon cafè calent al bar que acabava de creuar indiferent. Vaig girar cua i m'hi vaig endinsar. El noi que estava a la barra era jove, potser massa per estar treballan un dissabte per la tarda. Tenia cara d'estar cansat i mirava tota l'estona a la porta impacient, com si ben aviat entrés algú desitjat per aquell jovenet. Li vaig demanar un café amb llet i un croissant. De seguida els vaig tenir a taula, al mateix temps com una noia castanya, prima i baixeta entrava al cafè. En el noi se li dibuixà un somris exajerat. No m'hi vaig fixar més en aquells dos. Vaig dignar-me a beure el meu cafè amb llet recent fet i menjar-me el croissant una mica sec i rematar-ho amb un cigarret del paquet que acabava de comprar a la màquina del bar, mentra mirava el cartellet subliminal però no sense raó de "Fumar puede matar".
En aquell bar si estava calen i bé, ho vaig notar quan ja estava al carrer morta de fred caminan altre cop amb pas lent i poruc per aquell carrer que em podia haber estalviat si al senyor que va organitzar el pla urbanistic d'aquella zona ves fet un cami recta fins al lloc on em destinava... vaig pensar que jo no era el melic del seu món i em fixà en les botigues que anava deixan enrrera. Em va cridar l'atenció un conjun de calces i sostens negres, no tenien res de fascinan, però la roba interior negre m'agradava. Vaig preguntar el preu, esgarrifada vaig surtir com havia tornat a entrar amb l'escusà de que em passaria una estona més tard. I avançava sense donarme'n conte, ja que si m'han havés adonat, no hagués avançat tan. Esperava que alguna cosa inesperada em succeís per no arribar allà, però quan més esperes una cosa, el més segur es que no arribarà (llei de Murphi)...i quina raó tenia aquell home!
L'edifici era d'un toc grissenc, més alt que aquells on vivien les noies universitaries. Vaig picar al quart pis però, per sort, ningú contestava. Millor, de moment tot sortia com volia, si m'el trobés el meu pla s'aniria a norris. Vaig picar al tercer, amb l'escusa de " sóc una amiga íntima del quart, que m'he deixat les claus a casa, em podria obrir?" vaig entrar sigilosament i amb molta por per si el portal l'obrís la persona que no l'habia d'obrir en aquells moments precissos. Vaig pujar rápidament per les escales. Pel camí, amb molta sort, no em vaig trobar a cap veí. Al arribar a la porta mig corcada del quart, em vaig ajupir, de la meva butxaca vaig treure un sobre i el vaig empenyer a l'altre cantó del mur. No plorava, m'ho habia promés.
Al baixar les escales una dona d'uns 70 anys em va desitjar bon dia, si, bondia , vaig pensar, el que m'espera d'aquest bon dia. Vaig anar-me'n d'aquell barri tan depressa com vaig poguer. No ploraria, m'ho vaig prometre. Aquest cop, pel mateix camí per tornar a casa, el vaig fer més rápid. El primer pas ja l'havia fet i ara estava més segura. Les llagrimes em queien per dins del coll fen-me notar una pressió considerable que em feia més ganes de plorar cap a l'exterior. No ploraria, m'ho vaig prometre. Al bar d'avans ja no hi d'espatxava aquell jove del somrís exajerat, ara estava una dona que segurament deuria ser la seva mare. Vaig passar de llarg, indiferentment, com si mai hi hagués entrat. De reüll vaig beure la màquina de tabac i em van venir ganes de fumar-me un. El vaig treure del paquet recent ensetat i mel vaig enxegar amb l'encenador del propietari del quart pis del edifici grissenc. Més endavant vaig tirar l'encenador. Un cop a casa vaig agafar les maletes que ja estaven fetes i vaig tancar amb clau. Vaig picar a la veïna i li explicà on anava. Em va dir que podia estar tranquil·la, que ella vijilaría. Aquella dona deuria tenir 45 anys però semblava més vella, desde que va tenir el seu últim fill, el seu home gairebé ja no la tocava a no ser que vingués begut del bar o de saber on a les tantes de la matinada i la obligués . Ara ja no importava. Ben poques coses m'importaven en aquests extrems.
Un taxi m'estava portan a l'aeroport al cap d'uns minuts. El taxista era ros amb els ulls grissos. Poc xerraire, i portava música jazz, cosa que em posava més trista encara. No ploraré, m'ho vaig prometre. Tornava aquella pressió al coll. Per fi a l'aeroport, ja no tenia ganes de tirar enrera. Així millor, tot m'estava sortin com volia. El vol a Itàlia estava a punt de sortir. Vaig deixar les maletes al lloc on les portarien al meu avió. El passadís per arribar al meu transport era estret i trist, tan com jo. No ploraré, m'ho vaig prometre. Un cop al meu sellent vaig agafar el móbil i el paquet de tabac, però no trobava l'encenador, el vaig buscar per totes les butxaques de la meva jaqueta i del bolso, de cop em vaig enrecordar que l'havia tirat a la papelera del costat d'aquell bar. Amb una esperança que no volia tenir vaig mirar el móbil sense veu per si algú com el destinatari de la meva carta, em ves trucat o fet algun misatge...però res, estava buit, amb el salvapantalles ranci que no m'agradava gens però que em feia mandra canviar. El vaig apagar. El foc em va venir per la mà d'una azafata. Però ja estava sobrevolan Barcelona. No ploraré, m'ho vaig prometre, em repetia una vegada i una altre mentre una llagrima salada em queia per la galta.