M'ho demanes amb la mirada

M'havia deixat de valorar.

L'Ilargi ja t'ha fet una exposició que poques coses més podria afegir-hi. És un tema profund i difícil de tocar. Tu ho has fet com una mestra, felicitats. És cert, és un tema que si no el vius o be hi aprofundeixes no saps que dir i després el monóleg interior d'angoixes et fa pensar, em vol dir, voldria dir-li, com em puc comunicar...
Be, seguerix oferint-nos els teus relats. Tens talent!
T'he dedicat un poema espero que t'agradi, potser no. He fet memoria de molts anys enrera ara te'ls passo a tu.
Salutacions al teu senyor pare, que vaig coneixer a la trobada.

Moltes felicitats Queca! Encara no havia llegit res sobre aquets tema al web, i la veritat és que s'hauria de tractar més sovint.
Sé que és complicat decidir quan ha de morir una persona, però crec que no hi pot haver res pitjor que viure empresonat al teu propi cos, sense llibertat per fer res, només pensar en un món del que formes part però no tens la capacitat de gaudir.
Si mai algú que estimo m'ho demanés, sé que ho faria, encara que amb la seva ànima se n'anés un tros de la meva i a més sabés que la meva vida es faria molt més dura a partir d'aquell moment, per la seva pèrdua i perque després seria tractada com una assassina i n'hauria de respondre davant la "justícia". Ho faria perquè no voldria que patís, de la mateixa manera que m'agradaria que aquella persona ho fes per mi si la situació fos a la inversa.
Al cap i a la fi tots tenim dret a decidir si volem seguir el joc o abandonem la partida,no?

Una abraçada enorme! Segueix lluitant sempre pel que creus que és just i sobretot no deixis d'expressar-ho d'aquesta manera que tant ens agrada!