metamorfosi

El secret d'aquest poema és el to suau i càlid -sí, hi estic d'acord.

És una transformació, una metamorfosi que convindria ser conscients que tots tenim a l'abast de la mà. I, sí, el moment que escenifiques és crucial per fer de la tristesa joia, o a l'inrevés.

Les teves paraules ajuden òbviament a esvair la tristesa i vestir-nos amb llum suau i càlida. Tot un repte.
Enhorabona, Llu6na6.

Jofre.

PS La llum és vida!

Tens raó quant dius que un raig de sol pot fer de la tristessa la joia.
Semble estrany pero quant ens semtim iluminats els nostres estats animics es senten molt més motivats.
Una abraçada.

de la mateixa moneda, ll6na6: La tristor i la joia. Les emocions i els sentiments que suren d'una manera o d'una altra, segons el nostre estat d'ànim. Del somrís marcit a la rialla oberta ( diria que reia obertament ).
Tot gràcies al raig de sol que entrava per la finestra.

Desitjo que cada dia tinguis rajos de sol que penetrin dins teu i et facin transformar un somriure marcit en una rialla franca.

Molts petons.

Lavínia

i de fet, he pensat en fer-ho altres cops, però ara no recordo ben bé si per motius de temps, o a vegades d'ànims, no he arribat a fer-ho... però diria que algun escrit vaig llegir-te (i mira que normalment intento comentar tot el que llegeixo, encara que sigui un comentari curt, perquè penso, que ha que hi has dedicat un temps en la seva lectura... per què no aprofitar i deixar-hi la teva opinió?) jejeje

canviar tristesa per joia! jejeje, un bon canvi! Oi tant! Al principi semblava tristesa, una tristesa que t'envoltava... però de seguida has vist que en realitat era la joia qui t'acompanyava! Qui estava al teu costat donant-te llum!

P.D: Ostres! doncs saps que l'has clavat amb el comentari en el meu relat? Considero que és un relat estrany aquell, no sé perquè, però és diferent de la resta dels meus escrits tot i que m'agrada. La gent no l'ha comentat gaire, de fet el teu és el 2on comentari que rebo a l'escrit, i el primer va trigar força a arribar! I la paraula "autoretrat" el defineix molt bé! de fet, el vaig escriure pensant en això! Tot i que tampoc el considero una descripció de mi al peu de la ratlla! jejeje, però si que m'hi sento identificada: m'agrada governar la meva vida, ser capaç de poder escollir el camí que vull seguir, poder decidir per mi mateixa! Ser dama del meu propi món! jejejeje!

Bé, ara, amb aquest primer comentari, espero iniciar les meves lectures als teus relats! jejeje
Seguiré passant per aquí!

Que vagi bé!
Gemm@

pel teu comentari.
em va sortir així -t'estim com si et tingués als llavis- directament sense que hi pugues fer més, per mi es tracta de convertir l'absència en presència, de ser feliç en l'absència, perquè en realitat no és tal, puc besar la tramuntana i ella s'encarrega de tot, és entre els meus llavis i els seus i no hi fa res el mig sol de tardor de distància
segueix pel bon camí

Com estàs? He aprofitat ara que tenia un momentet de res per llegir-te, que m'agrada moltíssim!!! Només dir-te que et trobo a faltar, a tu i a tots, i que m'agradaria poder ser-hi més. No perdis mai aquesta lluentor que tens a l'hora d'escriure nina, et fa ser especial.
Moltíssims petons i una infinitud de somriures per a tu bonica! T'estimo molt!!!

m'enamora el camí que fas, per on trepitges per on et mous,
el clima d'iniciació cap a la llum, cap a la joia, cap al cel
gràcies per llegir-me i comentar-me

Real i subjectiva, l'obra. Suposo que contemplar déus és difícil...
Un petó per a tu i un salut arriscat per a la joia.

el segon vers dóna llum i vida és com una esclat, és el que m'agrada més. En un instant podem passar de la tristessa a la joia infinita (a vegades)

d'aquests instants on les formes viatgen dels ulls al cor amb una nova percepció.
Només un insignificant detall ens pot acolorir la grisor d'un moment qualsevol.
Saps, crec que la vida està en continu moviment però només si som capaços de mirar atentament podem veure aquesta constant metamorfosi que ens envolta.

Un poema optimista que fa creure en la nostra capacitat de girar la truita a l'aire i canviar el color de les coses.

Molts petons!

la meva neurona de la poesia ja ha tornat de vacances per llegir el teu poema que transforma la tristesa en joia. I que diu que les primeres impressions de vegades no són les bones. Així m'agrada, que vagis deixant cascavellets per aquí,...appaquebé!!

Al llegir el teu relat m'he posat content, a vegades ens fixen en petites coses que poden fer d'un dia alegre, un dia trist i gris, gràcies. M'ha agradat.