Messenger

Un relat de: xelofont

La veritat és que no sé com la vaig agregar, suposo que el medi cibernetic invita a no recordar els principis.
Era de xile, però nascuda a Colòmbia, no era necessitada d'una realitat millor, era mare separada però ben col.locada laboralment i sense la búsqueda d'un futur pròsper.
La primera conversa va ser típica, el nom, els anys, a què et dediques i què t'agrada fer a banda de treballar.
Cada dia xerràvem una estona, cada dia una estoneta més, ens vam descobrir l'humor, la nostra soletat, després ja van venir els nostres passats, els nostres dubtes, i les converses es feien cada dia mes necessàries.
Però no ens havíem vist mai i vam decidir comprar una webcam cadascú i esperar aquell moment màgic que tan somiavem.
A la nit la vam conectar i com per art de màgia aquella dona tant llunyana quilomètricament, es va acostar a mi d'una manera intensa, la pantalla no parava de mirar-me, i jo a ella, vam conectar els micros i miracle!, ens vam escoltar, curiosament tenia un accent sud-americà, amb això mai hi havia pensat, vam estar quatre hores escoltant-nos i mirant-nos i quan ens vam despedir la seva mirada em va parlar com mai cap dona feia anys que ho feia, m'havia enamorat!
Vaig donar quinze dies a la feina i vaig organitzar el meu viatge a Bio-Bio per quedar-m'hi per sempre.
El vol va ser apassionant, el meu cor bategava cada hora amb més força, tan bategava que al arribar a Santiago, va baixar corrents molt abans que jo posés els peus en la pàtria de la dona de la meva vida.
La vaig veure allà baix, m'esperava amb un somriure encantador, que amagava impaciència, amagava temps, i com si d'un anunci es tractés vam començar a correr un cap a l'altre.
Ens vam tocar, faltava això, apasionadament, ens vam abraçar, mirar i ens vam besar.
Va ser el petó més horrorós de la meva vida, vaig recordar al meu dentista quan em fa la neteja de boca, em va venir fàstics, vaig vomitar, ella va relliscar i va caure sobre els meus vomits, la vaig intentar agafar, però per la cam no s'indicava el seu pes, vaig caure al seu damunt amb la mala sort de rebentar-li el nas, la sang es va fondre amb el meu vomit, el seu fill ens mirava extranyat, crec que tot xile ens mirava així, finalment ens vam aixecar i vaig agafar un taxi i la vaig portar a l'hospital, ella estava inconscient i el taxista quant es va girar per cobrar va sentir nauseas i també va vomitar, el trajecte va ser llarg i la veritat és que la pudor de tant amor era inaguantable.
La van entrar ràpid i vaig recordar que m'havia deixat el seu fill a l'aeroport.
El vaig trobar plorant al costat de la sang de la seva mare i els meus terrors dentrífics vessats a la terminal, el vaig traslladar amb la seva mare, vam anar a peu, cap taxista ens va voler.
La vaig deixar a la recepció de l'hospital i mai més els vaig tornar a veure.
No tinc feina, la vaig desagregar del messenger, i l'únic record que em queda és una vegada a l'any quan el dentista em fa la neteja anual.

Comentaris

  • Nurithy | 03-06-2007

    Sorprenents les reaccions que desencadena un petó XD

  • diesi | 26-05-2007 | Valoració: 9

    M'ha agradat i m'ha fet riure. Ja se sap que les relacions a partir del Messenger són precipitades.

  • (he de posar un títol?) Sí, pel que es veu, sí.[Ofensiu]
    Meryl | 04-05-2007

    força interessant, però pel meu gust (cadascú té el gust que té...jeje) massa ràpid. Massa 'coses' en massa poc temps. Sembla que la dona i l'home s'hagin conegut, trobat i oblidat en un moment, així, com 'vist i no vist'. Però m'ha encantat el canvi brusc que has donat al final de la història. Sembla que havia conegut la dona dels seus somnis i després bon vent i barca nova...jeje. ^^

    Meryl

l´Autor

xelofont

41 Relats

83 Comentaris

45288 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
ni penso el que escric, ni tinc guió, ni tan sols ho remiro, full o pantalla en blanc i a veure que surt.
Per tant no hi ha perfecció però espero que almenys el resultat sigui fresc i sincer.
Tinc un blog " un pirata anomenat peter pan", suposo que amb el títol ja es pot imaginar el que es pot trobar a dins, i en l'escriptura reclamo això de mi, la meva cara més infantil, ja que la madurés és un premi que mai he entés, tal com el planteja el món que vivim.
El meu mail per qualsevol detallet és xelofont@hotmail.com



blog: http://unpirataanomenatpeterpan.blogspot.com/