Més sobre el meu germà

Del meu germà Joaquim, que morí l'any l986, en vaig escriure algunes coses en un paper que ja vaig fer arribar a amics meus i que ho havien sigut d'ell. Al parlar-ne, ara, alguns em recorden mil històries i em demanen que també les escrigui.

Realment, d'en Joaquim se'n podria escriure fins cremar l'ordinador. Tenia una visió del món tan particular i tan diferent del de la resta de la gent, que les situacions xocants eren com un luxe de diari.

Recordo, només a l'entrar en matèria, el dia de dol, quan el vam enterrar, a les Capelles de Sancho d'Àvila. Estàvem un grup d'amics parlant del seu sentit de l'humor tan especial, i un fa un comentari del dia que el va portar a provar una pistola que tenia amagada, sense permís d'armes, a la casa de La Molina.

Segons ell, era antiga, però era una meravella, permetia una punteria excepcional.

Només mencionar el cas, va córrer per tot el grup, sorprès, la mateixa constatació :- I a mi també, i a mi, i a mi... I és que ens hi havia portat a tots, a fer la prova de la pistoleta dels nassos.

A cada un de nosaltres ens l'havia ensenyada, molt d'amagat, i havia ponderat les seves excel·lències. Jo no tenia especial interès en provar l'arma desplaçant-me a una muntanya molt separada del món (perquè no es sentís el soroll) , però davant la insistència, vam anar-hi.)

Potser vam fer cinquanta quilòmetres per arribar-hi, circulant per camins de muntanya impossibles. On vam anar a parar, segur que no hi havia ningú. Va preparar el camp. Un cartró amb cercles concèntrics dibuixats per marcar la diana, clavat en un arbre, del que ens vam separar uns cinquanta metres. Aleshores va arribar el moment d'aprendre el funcionament de l'arma amb molta precisió, per fer bona punteria s'havia de prendre l'arma amb força i "més amunt la ma, més amunt". I apuntaves i disparaves, i el retrocés de l'arma et feia un pessic fort a la pell (i la carn) que hi ha entre els dits polze i índex. Aquell agafar l'arma "més amunt, més amunt", que a mi ja em semblava poc natural, va provocar el pessic, que em va fer molt de mal. Ell va riure amb ganes, i aquell riure el va repetir moltes vegades.

A "La oveja negra", que era la seva botiga des que es va separar de nosaltres, els seus germans, perquè va ser el primer de veure que aquell "Corte Inglés" que volíem crear no sortiria bé, hi va enterrar molts diners per fer-s'hi un pis de " solter " a la seva mida. Va anar fent i desfent fins que aquells vint-i-cinc o trenta metres quadrats van quedar al seu gust. Discoteca, estudi de gravació, pantalla de cinema, xemeneia, centre d'espionatge del personal, amb càmeres amagades i micròfons ultrasensibles.

També hi havia una camera al vestíbul per veure el carrer i no sentir-se aïllat.

Tot ho dominava des d'un sofà llit complicadíssim que es va fer construir seguint les seves prescripcions precises.

Al soterrani de la botiga, que era molt llarg però de sostre molt baix i era molt humit, hi tenia mil objectes en trànsit, que un dia hauria de portar a La Molina, i s'anaven florint. Per aquell soterrani hi passaven tots els tubs de serveis de la casa, molt pròxims a les clavegueres i allò li va donar la idea de muntar-hi un camp de "tir a la rata".

Va trencar un tub transversal molt gros a tocar de la claveguera general, i hi va posar un tap de maons. Aquell interior del tub estava ple de rates grosses com conills, que treien el cap encuriosides quan s'obria el pas. Llavors ell tenia el lloc de tir, a uns vint o vint-i-cinc metres, i quan una rata treia el morro, li disparava. Tenia preparades tres carabines d'aire comprimit per quan tenia convidats a la cacera.

En aquell soterrani també hi tenia la seva bota del racó. La va anar a comprar a Vilafranca i l'omplia regularment amb un vi negre, de Tarragona, que pel meu gust era massa fort.

Un dia va convidar a un grup de quatre o cinc socis del Tennis de la Salut a berenar en aquell paradís soterrani i va ponderar molt el seu vi. Ens tenia preparats uns entrepans de pernil de "La Castellana", que eren molt bons, però el vi no va agradar gens a ningú, havia ocorregut un imprevisible de molt mal gust. Per un problema de fuites d'aigua va tenir paletes treballant allà, van descobrir la bota, es van beure el vi i, segurament per no deixar-la buida, s'hi van pixar.

També li agradava portar-nos a pescar truites, a mi i als seus amics predilectes Tenia tots els estris necessaris per ell i els seus convidats. Ell tenia permís legal i amistat amb els guardes perquè no et pogués passar res, anant, com anaves, d'il·legal. T'explicava la teoria de la pesca "a la cullereta" i "a la mosca", segons l'hora del dia, i entraves a l'aigua, ple de desconfiança. I ell t'anava dirigint els passos, fins que et feia anar a parar justament al gorg que ell coneixia i quedaves xop de cap a peus.

També tenia motos de muntanya i també convidava amics a fer travesses i també els deia per on podien passar un obstacle per no tenir problemes. I també queien de la moto.

No cal dir que jo vaig anar una sola vegada a pescar i, amb ell, una sola vegada a fer moto-cross. Per això, potser, tenia tants amics, havia d'anar trobant gent nova per les seves divertides experiències.

Comprava en subhastes coses estranyes. Una vegada va comprar un lot de 10 ó 12 motos "Henkel" a mig fer, perquè la casa havia plegat, em sembla. A cada una li faltaven coses i cap podia funcionar. Se'n va anar a voltar per Alemania, de casa de recanvis a casa de recanvis, fins que va aconseguir que dues funcionessin. Aquella operació no tenia cap sentit des d'un punt de vista econòmic, però a ell li va proporcionar uns quants anys d'entreteniment.

Li agradaven molt les noies, però no podia suportar que tinguessin "cartutxeres" a les cuixes, aquell excés de greix inoportú a tocar de les natges que tenien moltes noies prou maques. Només quan ja es va veure molt malalt i d'alguna manera fora de combat, un dia va fer un comentari finalista :
"doncs si s'agraden amb cartutxeres, que es fotin".

Venia roba de dona, com jo, però guanyava molts més diners. Jo anava a Paris i em movia molt per fer els meus models. Ell anava als fabricants de teixits cada final de temporada i era un comprador d'una habilitat extraordinària per quedar-se totes les restes fora de sèrie dels seus magatzems a preus irrisoris. Llavors agafava els meus patrons de l'any passat i del model que jo n'havia venut cent, ell en venia mil.

Costa de fer entendre que una persona com en Joaquim tingués sentiments tan purs i tendres per tantes coses. Jo el coneixia bé, i ho sé.

El que li passava és que només sabia estimar sense reserves coses i persones que tenia lluny i que en la distancia havia idealitzat. Una noia que havia conegut a Alemania, un pastor de la Cerdanya, un mecànic d'un taller d'un poblet d'Escòcia, cada un d'ells, amb qui no havia tingut més que un tracte curt, eren paradigma de virtuts humanes. Una mínima conversa, un gest, una actitud qualsevol li deixaven marca inesborrable.

A nosaltres, els que tenia a la vora, i que només erem de carn i ossos també ens estimava, d'una manera molt recòndita, i sobre tot, ens necessitava i ens trobava a faltar quan feia uns dies que no ens vèiem. I la impertinència provocativa era el seu medi per veure'ns emprenyats , que és el que el divertia.

Amb tot el bo i dolent que tenia, és el mort que més recordo, dels massa que ja vaig afegint a la llista. Si és al Cel, segur que els sants i els àngels deuen anar de bòlit , però mai l'enviaran a l'infern, n'estic segur.