M'entrenes a fer silenci

Un títol preciós, amic Oriol! Només llegint-ho, ja se m'han acudit un munt d'històries possibles al darrera...
També en mig del text he trobat algunes altres frases ben suggerents: "Només em queda el fonament de les paraules que et vaig escriure. ", "He après a escoltar el silenci.", ...

Em sembla, en conjunt, tota una lloa a la pausa en la comunicació parlada, que de vegada ens ofega, tota una proposta de vida callada! El desencís, tal com ho exposes, pot portar a la comprensió, a la saviesa...
De fet, en acabar la darrera línia m'ha vingut al cap aquella sentència: "L'home és esclau de les seves paraules, mentre que és senyor dels seus silencis". També hi ha un refrany al respecte: "Del que diguis, poc aprendràs; més sabràs quan escoltaràs"

Ha estat un plaer passar a llegir-te, així que tornaré!
Fins la propera vegada, t'envio una abraçada callada,
Unaquimera

potser seria bo que comencessis a plantejar-te fer alguna poesia, o prosa poètica; participes als reptes? els del fòrum vull dir.
Si no ho fas, prova-ho.

una abraçada

Ferran

Gràcies, Oriol, per les teves paraules que t'agraeixo de tot cor. Crec entendre el que em dius sobre els colors i concretament sobre el negre. Però, saps? El negre que jo utilitzo és el de la tinta xinesa, i té totes les tonalitats que et puguis imaginar. Em sento molt més dibuixant que pintora i, per ara, no em sento capaç de renunciar al negre intens i brillant de la tinta... m'encanta lliscar com si patinés per sobre d'aquesta mena de setí de la Xina (i valga la redundància).
Sobre el teu relat, t'he de dir que, a part de la història que es desprèn d'ell, m'he quedat enganxada a la mateixa frase del títol, i li he anat donant voltes: "M'entrenes a fer silenci" ... ·"M'entrenes a fer silenci..." La trobo encertadíssima, poètica, insinuant, alliçonadora, i, sobretot, molt literària. Ens continuarem llegint.