Mentiders

Li van dir que s’hi acostumaria.
La Nicollette estava quieta davant la porta metàl·lica amb el carro amb els tapers disposats en les tres lleixes, una per a cadascun. Va fer un sospir i va posar el codi numèric prement els botons fins a sentir que la porta s’obria cap endins… Va agafar el carro amb rodetes i va entrar. Els dos soldats l’acompanyaven. Aquell dia era un home i una dona de mitjana edat tots dos. Mai eren joves ni massa grans.
El passadís era curt. Uns cinc metres fins a arribar a l’altra porta. Veia per sostre i parets les càmeres. Algunes quietes, altres els seguien a ells tres.
Aquesta vegada va ser un dels soldats qui va prémer el codi. Aquest només el sabien ells. Amb un soroll de mecanisme la porta es va obrir cap a dins. Veia una paret. El passadís anava cap a l’esquerra. A la dreta, només una paret. No parlaven. El carro feia el seu sorollet mentre les rodes avançaven lentament. Els soldats anaven amb ella. No portaven cap arma. Allí dins estaven prohibides. Als pocs metres el passadís acabava en una sala que s’obria a la dreta. Pocs mobles, una taula, cadires, una mena de sofà més lluny. Allí va veure un d’ells.
No s’hi acostumava.
Feia ja tres mesos que feia aquella feina quasi cada dia. Una biòloga, experta en nutrició que es dedicava a portar-los el menjar. En sentir-los arribar, tots tres es van moure. Va veure el del sofà que s’aixecava fins a quasi tocar el sostre mentre dos d’ells entraven per una porta. Ella, metòdica, anava distribuint els tàpers sobre la taula. Ells es posaven drets al voltant. La miraven. Un dels que havia entrat per la porta de l’habitació duia una tauleta tàctil. Mentre ella continuava posant capses de plàstic sobre la taula, aquest va prémer zones de la pantalla amb aquella mena de mà plena de tentacles. Variaven entre 45 i 52 segons qui d’ells. Li va ensenyar la pantalla.
En una paret, de forma continuada, es reproduïen vídeos per aprendre francès. Vídeos molt senzills i infantils. Amb molt vocabulari, especialment de coses de natura, minerals, molècules… La Nicollette recordava haver vist ja alguns pel que sabia que els hi repetien sovint. Els éssers no semblaven interessats i mai se’ls veia prenent atenció a aquella pantalla més d’uns segons.
“Hola, Nicollette. Gràcies pel menjar” - va mostrar-li la frase en francès.
Eren alts. Tenien el cos sense ossos. Només músculs o alguna cosa semblant. La seva pell era d’aspecte llefiscós, però no deixaven taques enlloc. La pell brillava i es movia constantment aquí o allà, en diverses parts del cos. Tres extremitats els sostenien ara, mentre menjaven. I quatre extremitats més, dues sobre la taula i dues obrint els tàpers i agafant el menjar de l’interior. El menjar era un puré de proteïnes, grasses, aminoàcids, sucres, elements minerals com sofre, silici, bor…
“Hola, com estàs? Espero que el menjar sigui bo i nutritiu” - va respondre Nicollette, com feia sempre, parlava poc, però sempre els deia alguna cosa amable i diferent.
Nicollette havia començat a treballar allí feia tres mesos. Va tenir malsons diaris durant tres setmanes. Encara en tenia de tant en tant. No parlaven. Emetien alguns sons per diversos orificis que s’obrien i tancaven. No se’ls veien els ulls, però ara sabien que tenien receptors de llum distribuïts per tot el seu cos. Totes set extremitats acabaven en aquell grapat de tentacles petits, més de 40. No eren els mateixos en cada extremitat ni en cada un dels tres éssers.
Feia dues setmanes que es podien comunicar en un francès rudimentari. Ella només era l’encarregada del menjar. Quan tenia torn, preparava al laboratori cada porció i la portava a aquella sala on tots tres vivien des de feia tres mesos.
Van ser rescatats, o millor dit, pescats al Pacífic feia quatre mesos. Els pescadors quan els van veure els van portar a port, ells i tothom que hi era els filmava, encara atrapats tots tres entre peixos que agonitzaven, dins de la xarxa. Quan van arribar els biòlegs, vestits amb vestits de submarinistes, els van transportar, un a un, de la xarxa a una piscina propera. Aviat van veure que els tres espècimens sortien de la piscina i respiraven aire sense problemes aparents. De seguida van veure comportaments estranys. El primer que van fer va ser fer sorolls entre ells. I al cap de pocs minuts, van agafar els estris per nedar que utilitzaven els nens, flotadors, barres de porexpan, objectes de plàstic flotant de colors, i els van disposar a terra, agrupats per colors primer. I quan els investigadors es quedaven amb la boca oberta, els van tornar a agrupar per formes. Després els van disposar seguint l’ordre dels colors de l’arc de Sant Martí. Aleshores van cridar al govern i aquest a l’exèrcit. Abans de caure la nit els van transportar on eren ara.
Aquella nit, li havien dit a Nicolette, els van donar llapis de colors i paper, però no en feien res. Aleshores un dels investigadors, se li va ocórrer que potser mai havien vist aquell mètode de comunicació i va escriure una línia, més avall, dues, més avall tres i més avall quatre. Els hi va donar. Ells van mirar-s’ho i van continuar, cinc ratlles, sis, set. I es van aturar.
Els hi van portar aigua pura. Ells van beure. Aleshores un d’ells va agafar un dels papers i va fer uns dibuixos estranys. Amb els colors feia figures complexes. Ningú entenia què volien dir. Aleshores un altre dels éssers va agafar un paper, va posar un punt de color vermell i a baix, separat una mica, un punt verd i blau. I a la seva dreta, un altre igual. Va agafar aquell paper i el va posar sobre la taula. I a sobre va posar la gerra d’aigua.
Els investigadors miraven, molts amb el cap un xic girat mentre intentaven entendre. Fins que un d’ells va cridar de sobre:
Aigua!
Els altres es van girar cap a ell astorats.
És una molècula d’aigua. Un oxigen i els dos hidrògens, separats uns 108 graus.

Aleshores, les altres figures…

Són molècules.
De seguida van fer fotografies de les imatges i les van estudiar, humans i intel·ligències artificials a les quals els indicaven en el prompt que era un missatge d’aquells éssers. Les AI no van trigar a fer un llistat de molècules orgàniques.
Ens estan demanant menjar!
Van adaptar una de les habitacions per posar un petit laboratori. Portaven substàncies, les més pures que podien, i van començar a sintetitzar les molècules més senzilles dels fulls amb les figures de colors. Van portar tota una col·lecció de minerals que dos d’aquells éssers semblava que identificaven prou bé. Ajuntaven diversos minerals i en un paper dibuixaven la molècula. Així els investigadors van descobrir quins elements corresponien a cada molècula. Diferenciaven els elements en colors i formes. Un d’aquells éssers, especialment, s’hi va implicar més. Va aprendre a fer anar molts dels aparells i va ajudar a fer les substàncies. Van trigar dos dies. Dos dies només bevent aigua.
Les AI van ajudar molt a entendre aquells éssers. Sempre amb intermediaris humans, van substituir el paper i els colors per una pantalla tàctil d’un portàtil potent i connectat a diverses AI. Van ser les AI les que van aconseguir sintetitzar totes aquelles molècules i els mètodes de síntesi. I cada pocs dies, dibuixaven noves molècules que eren sintetitzades.
Tot això li havien dit a la Nicollette. També li havien dit que, a banda de com fer menjar, no van aconseguir gran cosa per a comunicar-se amb aquells éssers. No van aconseguir cap mostra, fora de les que equivalien als seus excrements. D’allí van treure cèl·lules amb organel·les diferents i desconeguts. No van saber trobar cap cadena identificable com DNA. Cada cèl·lula tenia desenes d’organel·les diferents. I hi havia cadenes de diverses formes i composició per tota la cèl·lula. Van identificar algunes de les molècules químiques que els sintetitzaven per alimentar-los.
Van escriure frases senzilles com Bon dia, bona nit, Hola, menjar, gràcies, adeu, algunes més i els noms dels investigadors. Els éssers van aprendre a dir Bon dia o bona nit i afegir el nom de l’investigador.
Però la comunicació en altres aspectes era pràcticament inexistent. Els tres semblava que xerraven molt entre ells. Però cap AI ni humà va poder extreure informació d’aquells estranys sorolls que sortien de diversos orificis que tenien per tot el cos. I mai van escriure res que pogués indicar el seu nom o el de la seva espècie. Tota comunicació era únicament formal i per obtenir aliments.
A més també es tocaven sovint i alguns investigadors van creure veure patrons que podien indicar que també es comunicaven pel tacte. Van intentar comunicar-se pel tacte. Tres investigadors van entrar només amb banyador i van intentar tocar un d’aquells éssers com ho havien vist fer entre ells. Va haver-hi respostes, va haver-hi contacte d’aquells apèndixs multitudinaris. Semblaven patrons que, de vegades, repetien. Però no van saber convertir aquells contactes en comunicació.
Durant els últims tres mesos, la Nicollette els veia i veia els investigadors, la majoria d’altres països.
Davant el dubte que fossin alienígenes es va cercar la possible nau a l’Atlàntic, a l’oest de França, sense èxit.
Fins aquell dia.
La Nicollette estava mirant com s’empassaven els purés per diversos orificis. Havien establert que escollien en quin orifici anava cada aliment. I aquella tarda va passar. La porta es va obrir. I un dels investigadors en cap, un home anglès d’uns seixanta anys va aparèixer. Es va plantar davant d’ells i va posar sobre la taula un portàtil gran amb la pantalla girada completament de manera que veien la pantalla plana sobre la taula. Amb un altre aparell va interactuar i a la pantalla va aparèixer una imatge. Els tres éssers van deixar de menjar.
La Nicollette s’hi va apropar. Eren imatges submarines. La major part de la imatge era fosca. Però algunes llums il·luminaven el fons marí, rocós, amb una forma més fosca, allargada, com una mena de submarí més pla i molt ample pel centre. Un dels éssers va posar la seva mà sobre la imatge i la va ampliar. Tots tres van començar a emetre sons.
Aleshores l’investigador va canviar la imatge. Era una imatge clarament creada per ordinador, amb gràfics senzill, excepte la nau que era molt detallada, fotogràfica. Es veia la nau a l’espai amb la Terra a sota. I la nau queia, apropant-se sobre Europa fins a caure al mar a unes dues-centes milles nàutiques a l’oest de Bretanya.
L’investigador va posar un mapa de França. Estava marcat el lloc on havien trobat la nau. I hi havia una línia puntejada des de la nau fins a la costa, a Bretanya. La mateixa imatge, el mapa, va aparèixer en la pantalla. Va ampliar la imatge fins a un aeroport militar. Aleshores es va treure un tros de plàstic fosc, d’un centímetre de llargada, amb la mateixa forma que la nau enfonsada. La va posar al mapa, al mateix lloc. Després va treure uns vaixells de la meitat de la mida, les va posar al costat, al mar. I aleshores va portar lentament vaixells i nau cap a la costa, i finalment va posar la nau a l’aeroport militar.
Ells van entendre. Actuaven diferent. Van agafar la peça de plàstic, ovalada, plana, que representava la nau trobada a l’oceà i se la passaven els uns als altres. També miraven les imatges de la pantalla quan l’investigador els hi mostrava.
Aleshores, un d’aquells éssers va agafar la tauleta tàctil i va començar a escriure. Al cap de pocs minuts va posar la tauleta a la taula al costat del portàtil.
“És la nostra nau. Necessitem anar-hi. Porteu-nos a la nostra nau.
Si us plau”
La Nicollette es va quedar tan astorada com tots els altres. Era la primera vegada que ella veia una frase tan completa i en perfecte francès. I mirant les expressions dels altres, va entendre que per a ells també.
L’investigador se’ls mirava, encara amb la boca entreoberta, en silenci.
Un altre se li va apropar, va agafar la tauleta i la va apropar a l’investigador en cap.
Potser ens podem comunicar.
Aleshores l’investigador va reaccionar i va tancar la boca. Va mirar la tauleta, encara mostrant la frase. La va agafar i va escriure en francès.
Ens enteneu?

“Porteu-nos a la nostra nau. Si us plau”

Els van traslladar al nord, a l’aeroport militar. Nicollette també va ser assignada allí. La seva feina sintetitzant aliments i la seva extrema prudència i perquè vivia sola, amb poca família llunyana que quasi no veia, no tenia relacions amb ningú i treballava molt i en silenci. I sabien que mai havia parlat de res d’aquells éssers fora del laboratori.
A l’aeroport van preparar unes sales prefabricades. Van mantenir la televisió amb els programes per aprendre francès, ara amb nivells de B2 a C2. Els van ensenyar la nau. La tenien a un hangar, protegida per tres línies de murs, sistemes de defensa i soldats al perímetre exterior. Però no els van deixar entrar.
“No sabem si amb aquesta nau teniu armes” - els van escriure. Aquesta vegada, un general que es va convertir en el cap dels investigadors en cap.

“No tenim armes”

“Volem entrar i assegurar-nos que no en teniu”

No hi ha armes. Hi ha molts instruments. No en sabeu. Podríeu activar la nau i fer un llançament. És perillós”

Els dies posteriors la Nicollette hi va ser. Quan van canviar d’ubicació cap a la base militar amb l’aeroport van reduir a la meitat els encarregats de la part d’alimentació. Això va fer que deixessin de tenir dies lliures i els torns s’anaven canviant cada sis dies. Ara també tenia torns de nit. Aquells éssers no dormien mai. Descansaven. Però mai dormien. Semblava que així era la seva fisiologia. No semblaven cansats, simplement, no dormien. O potser, com els dofins, parts del seu cervell o el que fos que els feia sentir i pensar, dormia a parts. Ningú ho sabia. Nicollette havia escoltat alguna conversa entre investigadors amb la idea que potser si algun d’ells el morís per alguna causa natural, podrien aprendre molt de com eren.
Cada dia demanaven anar a veure la nau. I cada dia s’hi estaven com una hora mirant i després tornaven a les dependències que havien construït per a ells. Quant a la comunicació, no va millorar massa. El 80 % de les vegades posaven frases semblants a la primera: Volien entrar a la nau.
Dues setmanes més tard, van decidir que un d’ells entraria. Només un. Acompanyat d’una desena de soldats i investigadors. Nicollette acabava de recollir les restes del menjar. Comunicant-se en francès amb la tauleta tàctil, els hi van dir. Els van dir que entraria un d’ells. Ells van parlar entre ells i van escriure a la tauleta, conversant amb el general.
“Entrem els tres”
“No”
“Entrem dos”
“No”
“Entrem un de nosaltres i Nicollette”
El general es va quedar astorat. Es va girar cap a Nicollette que ja s’havia girat per tornar les coses al laboratori-cuina. Va notar el silenci. Es va girar lentament. Tots la miraven. Ella va mirar el carro amb les coses per si hi havia alguna cosa estranya. El general la va mirar i va indicar la tauleta a la taula. Ella es va apropar i va llegir. De sobte es va quedar mirant al general. I, a poc a poc, es va girar cap a l’ésser que estava escrivint i conversant amb el general. L’ésser va escriure.
“Si us plau, Nicollette”

El dia que van entrar els altres dos éssers van estar a les dependències, mirant per aquella televisió on sempre hi havia classes de francès, com el seu company i deu humans amb armes, sensors i portàtils. I dos robots d’última generació. Aquell dia va ser el primer dia que aquells éssers veien un robot, clarament no humà ni orgànic. No li van prestar atenció.
L’ésser es va apropar a la part central de la nau i va assenyalar amunt, a una zona a uns deu metres més amunt. Van muntar una passarel·la, movent parts dels murs en les tres regions perquè no tingués massa inclinació. Tenia uns cent metres de llargada. Sortia de l’hangar. Per allí van començar a pujar cap al lloc on l’ésser els havia indicat. Quasi tocant la nau hi havia una superfície ampla on cabien vuit persones. Van posar els dos robots, dos soldats, un investigador jove, aquell ésser i la Nicollette. Van insistir que portés, com tots els altres una escafandre de protecció i sensors diversos.
L’ésser va tocar la nau amb aquella mà plena de tentacles. I lentament la paret es va retirar. Quan es començava a obrir la porta, un dels robots va entrar. Dos soldats el van seguir, un home i una dona, amb les armes preparades apuntant davant, amb llanternes acoblades, tot i que dins hi havia llum. Una llum tènue groguenca. Era un passadís llarg, buit, sense portes laterals, amb el que semblava una porta al fons. Els soldats es van aturar als pocs metres. L’ésser no entrava. Va escriure a la tauleta tàctil.
“Nicollette, si us plau. Entra”
Nicollette va fer un sospir. Es va girar i va avançar. Va posar un peu sobre el terra metàl·lic d’aquella nau. L’ésser es va posar al seu costat. En veure que avançaven, els dos soldats i el robot que anava el primer, amb tots els seus sensors activats, es van posar en marxa. En arribar a la porta van deixar passar a l’ésser que va prémer alguna cosa a un panell lateral i aquella porta simplement va desaparèixer. Sense esperar, va avançar, posant un tentacle a l’espatlla de Nicollette perquè entrés amb ell.
El robot va agafar el braç de Nicollette i també va entrar. Els soldats, un rere l’altre, amb la mà a l’espatlla del de davant i aquest sobre la del robot, van avançar. Semblava que no volien quedar enrere. L’investigador, l’altre robot i els dos soldats van entrar darrere.
La sala era gran i alta. Les parets tenien una forma sinuosa i tenien diverses zones amb protuberàncies, colors, i fins i tot el que semblaven pantalles apagades.
L’ésser va prémer zones concretes. La llum de la sala va augmentar d’intensitat i la tonalitat va ser més blavosa. La nau no emetia cap soroll. El robot ho va confirmar dient;
No detecto cap vibració ni moviment. Cap soroll a banda dels que fem nosaltres. No hi ha cap substància estranya en l’aire. Tampoc detecto cap radiació. No hi ha canvis en el camp gravitatori ni electromagnètic, detecto el de la Terra. No detecto cap emissió ni soroll que vingui d’aquesta nau. Continuo analitzant tots els possibles riscos i avisaré si detecto algun canvi.
L’ésser va agafar la tauleta tàctil i la va posar en un forat vertical, com qui posa un llibre en una lleixa estreta. Va passar la seva mà per un panell lateral i es va encendre una pantalla enorme al davant. El que van veure era l'última imatge de la tauleta tàctil.
“Si us plau, Nicollette”
Nicollette es va apropar. L’ésser va moure tres tentacles per diverses zones sota la pantalla. De sobte es va posar a emetre aquells sons estranys, des de diversos forats del seu cos, tots alhora. No sonava una cacofonia, hi havia certs patrons. Els robots es van girar cap a ell. La pantalla va emetre també un so. Però era amb la veu de la Nicollette.
“La nostra nau va tenir un accident greu. Van morir dos dels nostres companys. Ara, els seus cossos, són al vostre oceà. Necessitem alguns minerals. Però aquests dies, hem vist els que ens heu portat i el que hem vist és que no teniu els que necessitem per reparar la nau i tornar a casa”
El soldat es va avançar. Va parlar en veu alta, conscient que l’escoltaven a la sala de control i que veien tot allò des de les càmeres que portaven els soldats i els robots.
General. Crec que aquesta era una de les situacions més probables.

Que ens diguin què necessiten. Valorarem les peticions que facin.

L’ésser va emetre aquells sons i a la pantalla van aparèixer les frases mentre se sentia la veu copiada de la Nicollette.
Necessitem diamants de carboni, grans i una desena de minerals que no teniu a la Terra, però que creiem que teniu en els altres planetes i satèl·lits del vostre sistema estel·lar.
A la pantalla van començar a aparèixer una llista de molècules no orgàniques. Clarament eren de minerals. El soldat va parlar.
Aquest aparell… també tradueix per a vosaltres? El general vol parlar.

Sí - la veu de la Nicollette va sonar clara - entenem el que ens dieu aquí dins de la nau.
El soldat va asentir mirant el robot que havia quedat al final. El robot va avançar i es va situar davant d’aquell ésser, mirant la pantalla amb aquell llistat d’una trentena de substàncies i va parlar amb la veu del general.
Els nostres geòlegs estan mirant aquest llistat. Reconeixen un parell, però la resta no la tenim al nostre planeta.

I als altres planetes o satèl·lits - la veu de la Nicollette se sentia per sobre dels sons que feia l’ésser.

No ho sabem - va respondre el general en boca del robot - no sabem quins minerals hi ha en els altres planetes del sistema solar.
L’ésser es va posar davant del robot. Va emetre sons. La nau traduïa amb la veu de la Nicollette
Sabem que porteu més de seixanta anys amb tecnologia espacial. Hem vist les vostres sondes al planeta més allunyat i al vostre satèl·lit. Per què no ens voleu ajudar?
La veu del general ressonava en el robot.
Us volem ajudar. Però desconeixem quins minerals hi ha en el sistema solar. Només fa uns seixanta anys que tenim tecnologia per…
Els sons de l’ésser i la veu de la Nicollette el van interrompre.
Teniu la tecnologia des de fa més de seixanta anys. És clar que coneixeu què hi ha als altres planetes i satèl·lits. Coneixem centenars de civilitzacions, algunes han adquirit la tecnologia fa menys de dues dècades. I vosaltres tripliqueu aquest temps! Per què no ens voleu ajudar?

La veu del general tornava a sonar en la cara del robot inexpressiu, però la veu denotava dubtes, no entendre el que passava.
Ja us hem dit que només fa uns anys que podem sortir a l’espai. És impossible arribar a tots els planetes i satèl·lits i fer investigacions geològiques…

El so de l’ésser el va tornar a interrompre amb la traducció amb la veu de la Nicollette
És impossible que tingueu la tecnologia fa tants anys i no conegueu els vostres planetes i satèl·lits. Cap civilització de les que coneixem ha trigat més de quinze dels vostres anys en tenir catalogats totes les característiques del seu sistema estel·lar. I normalment això passa en els primers cinc anys després de sortir. Sabem que ens esteu mentint. Però no entenem per què. Per què ens mentiu?

La Nicollette, encara astorada per sentir la seva veu en aquella estranya conversa va avançar i va parlar.
No ens hem dedicat a explorar el nostre sistema solar. En tots aquests anys, només hem dedicat una petita part d’esforç en conèixer on tenim el planeta.
La seva pròpia veu va ressonar junt amb els sorolls de l’ésser.
I a què heu dedicat els esforços de milions d’éssers del vostre planeta?
La Nicollette va abaixar el cap. Després va mirar a tots els que hi havia a la sala, il·luminats amb aquella llum blavosa. Va mirar a l’ésser.
No en sabem. No sabem buscar què hi ha on tenim la Terra, o més enllà. No sabem com cuidar el nostre planeta. No sabem com cuidar-nos nosaltres. Ens hem dedicat a creure en coses diferents i incompatibles. En creure que per fer alguna cosa havíem d’aconseguir diners…

Què és? Diners. Què és? - la seva veu preguntava mentre l’ésser emetia aquells sorolls.

Jo… - la Nicollette es fregava les mans, nerviosa - no sé com explicar-ho. Treballem, ens donen diners i donem els diners a altres que fan treballs que necessitem… o alguna cosa així…

I què vols dir en això de creure coses incompatibles? Això no és possible.

Oh, no una persona. Però unes persones creuen una cosa i unes altres creuen coses diferents.
La seva pròpia veu va ressonar en aquella sala
Sou uns mentiders, doncs. Sabeu que mentiu i continueu mentint. És una característica que mai havíem vist en cap civilització. Necessitem aquests compostos. Creiem que són al vostre sistema solar.
L’ésser va prémer alguna cosa a un panell. Un dels robots va parlar amb la seva veu metàl·lica.
S’acaben d’emetre uns senyals electromagnètics complexos i intensos. Prou intensos per a arribar a uns quants anys llum.
La veu del general va ressonar en la cara de l’altre robot.
Què vol dir això? Li he de recordar que tenim armes i els altres companys aquí? Ens està amenaçant? A nosaltres?
La veu de la Nicollette va sonar en aquella sala ofegant els sons de l’ésser.
Acabo d’enviar un senyal de socors. Han vist que no l’havia enviat quan hem arribat. Perquè és un senyal molt perillós. Arribarà a alguna nau en els pròxims anys. I vindran aquí. Si trobem els minerals que necessitem i reparem la nau, sortirem i podrem comunicar-nos amb els nostres. Si arriben a aquest planeta i ens troben presoners, troben que no ens han ajudat tot i tenir tecnologia espacial des de fa dècades, o no ens troben a nosaltres… - la veu de la Nicollette va sonar més suau - seran eliminats.
La veu del general va sonar, semblava enfadat, en la cara del robot.
Ens està amenaçant? Volen destruir la Terra?
La veu de la Nicollette va parlar des de la nau, càlida i tranquil·la mentre la Nicollette real es mantenia callada, astorada i nerviosa.
Per què voldríem destruir un planeta? Si venen, no destruiran cap espècie d’aquest planeta, tret de la causant de la nostra situació. Hi ha poques coses que ens facin actuar de manera tan dràstica. La mentida és una d’elles. I sabem que les altres espècies d’aquest planeta no menteixen. Tenen uns pocs anys per decidir si ens ajuden a trobar aquests materials que necessitem o esperar el seu final. Crec que haurien de parlar amb tota la gent d’aquest planeta. I per primera vegada, no menteixin.