Mentida

En un sospir em desvaneixo.
Em faig sorra, pot ser mai ho he deixat d'ésser.

Desapareixo i tot el que sóc,
he siguit i seré a mort amb mi.

No existeixo, de fet mai he existit.

El que em fot més és que sempre ho sabut.

Res, de res serveix perdre el temps en enyoranses.
Jo he mort i tot el que pugui haver pensat fins ara era mentida.

Jo sóc mentida. Sempre ho he sigut i no ho he evitat.

On queda la infància? Els dies en que tot es feia sol? El món era espontani i les flors es feien maques a finals de maig.

Ara sóc jo, ara estic sol. Ara el món no creix igual per tothom.

On estic jo en aquesta anarkia tant ben organitzada?

Aquesta tarda veig que tot és mentida, jo i el meu món som mentida. He mort?