Me'n vull riure

doncs jo ara, segeixo la teva tradició, i me'n ric de tú, pero d'una manera coherent, i sense ofesa... Molt ben lograt, la manera amb que et prens la vida i els jocs de paraules. Bestial. una abraçada!

M'agrada el teu text ... i m'agradaria poder riure-me'n!!!
Mercés pel teu poema, per treure'l del calaix, per compartir-ho.
Una quimera

presionate!!!!
molt i molt xulo. I més xulo encara que et riguis de tot.

apa, records

tot el que em dius en els teus comentaris: massa quantitat, poca qualitat, potser fins i tot no és ni poesia... sóc així: escric el que sento, no la corregeixo, no la treballo, no uso un vocabulari ric, no tinc experiència, no m'interessa la bellesa literària, no aspiro a enlluernar a ningú, no m'agrada escriure llarg i profund... jo no sóc com poetes o poetesses d'aquesta web, que són magistrals... la meva poesia (si es pot anomenar així) és bruta, senzilla, pobre, natural, primitiva... no en sé més! has d'admetre que com en tot n'hi ha de bo i de dolent...
però no accepto la forma en la que comentes: m'agrada la psicologia i has usat dues frases que dibuixen la teva personalitat rigurosa i intransigent:
"de tot se'n diu poesia" ( és una frase despectiva, dura i superba... jo mai ho diria de cap poeta o poetessa d'aquesta web que com jo són simplement afeccionats i no pretenen altra cosa que manifestar els seus sentiments )
"la meva paciència és minsa" ( això sona a dictadura de la ment... jo mai perdo la paciència llegint a qui sigui, per humil i senzill que sigui el text; t'imagino fent de professora...)
Amb lo fàcil que és si una cosa no t'interessa o no t'agrada deixar de tornar a llegir-la, oblidar-la... Jo quan vaig a un restaurant i no m'agrada un menjar o no el demano més o no hi torno...
Ja sé que tu escrius molt millor que jo i t'admiro... jo no tinc les teves qualitats ni la teva experiència, però als meus 21 anys he après a ser comprensiu i saber seleccionar les coses que m'encanten.
una abraçada!

És el més savi que es pot fer mai. Riure's d'un mateix, del que et passa... Fantàstic, com sempre. L'enhorabona bonica!! I a seguir escrivint sense perdre mai el somriure!!

Mil besades i una infinitut de riures per a tu nina! Cuida't!!

Nou any i un adèu. Me'n vull riure al saber que ja no tornaràs a tastar els meus dits. Que ja no notaràs la humitat dels meus llavis al teu dit. Me'n vull riure de tot el que has perdut...

de tot el que vam riure, ara també me'n vull riure...

En aquesta vida tot té un final...

apa, que vagi bé!!!
Gemm@

de totes les coses que et fan -o pretens que et facin- riure. I aquesta estructura, tan aparentment estranya, que li dónes al poema, el fa diferent, original, potser per aconseguir aquesta comunió amb el missatge que ens vols transmetre, aquest missatge d'incomprensió davant de moltes coses del dia a dia, una incomprensió que maquilles amb un somriure maliciós.

"Me'n ric, per dins, de mi i
del món, petit i greixós,
que no para de rodar
i voltar
i girar"

Potser són redundants aquests dos verbs.... "i voltar i girar"... però escauen perfectament bé en aquesta estructura que et comentava, per arrodonir perfectament l'estrofa.

Un bon poema, Glòria. El veig molt treballat. Has sortit molt i molt airosa d'aquesta confluència de pensaments descrits. Un molt de lirisme i un toc d'erotisme. Sensacional.

Una abraçada, i fins ben aviat!

Jo, l'artista, el boig, el pallaso,
estic en ple procés creatiu.

Que s'aturi el món.

Que les dones deixin
d'alletar el seus bastards.
Que els homes deixin
de mirar les mamelles.
Que els nens deixin
de jugar a les guerres.

Silenci.

Escolteu els meus batecs
quan amb les ales esteses
cremen els retalls de vida
que m'han deixat
els teus instants
de tremolor inquietant.

Silenci, he dit.

Silenci.

Que el meu esguard
retalla amb delit
el foc que has encés
al posar el meu dit
dins la teva
BOCA.

Boig!

però profund. I juganer..... Ai, cal aprendre a jugar. I a posar el dit a la teva boca.
El millor, ja ho has endevinat, el final.
Però també m'agrada el principi:
Surt el pallaso
a escena.
I un silenci
impregna el circ.
Està plorant,
però el seu nas
vermell
porta el nostre
riure

B.

amb tu!, contenta
i em situo al final del caminet
per veure aquest món
amb una certa perspectiva
i ja no gira,
sinó que està quiet.

I des d'aquí veiem
mil·lers de puntets llunyans
que volen amagar-se
rera els nostres paranys.

Brindem amb glops d'aire,
del que encara no està viciat,
per la recerca d'atreviments
esgarrapant cada moment.

Enhorabona fdv, un cop més un poema ple de vehemència. M'agrada molt! sobretot pel factor riure de nosaltres mateixos, que de vegades ho oblidem!

Una abraçada!

tinc por de menjar massa i no pas pa, no sols de pa visc
quan més menjo més gana tinc i més feliç sóc
entenc la teva poesia, esper que el món també t'entengui

gràcies per comentar-me.

M'agraden les paraules que has escollit, talment colors i textures per, des de l'altra banda de l'ordinador, fer-nos evident el teu paisatge interior.

Les teves lluites interiors que no són altra cosa que el diari cremar meravellós de la vida.

M'agrada la intel.ligència que ens fas evident en reconèixer, identificar ,que la rialla és el millor del món, filladelvent.

Segurament ja saps la frase d'en Charles Chaplin: l'humor és l'exquisitesa de la desesperació.

Una abraçada filladelvent i que el vent et dugui i se t'endugui pels paratges meravellosos del teu paisatge interior, que no fan res més que reflectir la bellesa del paisatge dels teus amors.