Aprendre a triar és aprendre a renunciar

Xopa't del pa mullat record d'aquells dies.
Aprendre a triar és aprendre a renunciar,
vaig llegir l'altre dia, un de tots aquests dies,
el dia, que era com avui, el dia buit.

Enfonsa la teva mà blanca en el pa moll d'aquells dies:
ja només ens queda aigua i molles
dels dies feliços, i sé que estic disposada
a alimentar-me'n únicament i estricta.
Els dies feliços, aquells dies, els dies
que ja no són aquests dies, i avui tampoc un dels dies.

Pa. Aigua…
La meva vida ja és sols allò
que criticàvem de la gent: menjar, dormir,
beure, treballar: això no és vida, dèiem,
i sempre, tot, ho omplíem d'una o altra melmelada,
de gustos diferents, buscant-ne de nous,
sempre amb melmelades per cobrir el pa
i sabons nous amb què embrutar-nos dins l'aigua.
L'aigua només n'era quan ens cobria als dos,
i era sempre, que n'érem coberts,
dia i nit delectant-nos, rabejant-nos, envescant-nos!
Aigua sobre aigua, aigua dins aigua, aigua fora els cossos
i aigua dins els cossos, aigua als llavis,
plens n'eren els dits, plenes les mans i els pits,
i la nuca aigua, i els ulls tots fets d'aigua
i relliscant-nos ulls i ulls i fonent-se ulls amb ulls,
descomponent-se, dissolent-se!

Quatre ulls a terra com aigua espargida.


Aprendre a triar és aprendre a renunciar,
vaig llegir rere la porta d'un lavabo públic
un dia d'aquests que ja no és un dia dels nostres.
No sé si és qüestió d'aprendre'n o potser és
que n'hi ha alguns que hi neixen apresos:
jo no crec que es pugui aprendre a renunciar.
Jo em sé incapaç de renunciar a aquest poc pa
que em queda i que és moll de la nostra aigua.
Tu no en vas aprendre -com aprendre una cosa així?-,
simplement et vas aixecar i te'n vas anar:
vas renunciar a mi en un acte de tria, és clar,
mes un acte de tria que sé fou impulsiu,
perquè no pots, no és possible, no hagueres pogut
aprendre a renunciar a l'aigua més teva!

Entafora't en la massa del pa moll herència de l'ahir,
desfés a grans gambades el camí pel qual em vas fugir.

Retorna a l'aigua més teva, que és sens dubte la més meva
i retornem a cobrir tots els pans nous amb melmelades [dolces.


Jo mai aprendré prou a creure'm

que em cal aprendre a renunciar-hi.