Memòries d'en Yago (III)

La platja, plagada de banyistes, resultava agradable amb la seva multitud dispersa. Era tan gran que hauria acollit cinc o sis cops més turistes. Nosaltres ens situàvem prop d'unes roques, esquerdades i foradades, que dividien la platja, molt pròxims a la família de'n Leandro, però tan lluny de la de la Clara que mai podia veure-la per molt que em cobrís del Sol o que pugés a la part més alta de la roca. Els matins eren més familiars que qualsevol altre moment del dia, a part del sopar. Cadascú amb el seu clan, pertenyent i gaudint d'ell. Només esporàdiques incursions en terreny aliè, com les carreres de l'Andrea i les seves amistats, o les baralles d'aigua amb en Leandro. Vaig llegir o escoltar en algun lloc que la vertadera amistat comença on acaba la molèstia del silenci. I en Lean i jo passàvem llargues estones en silenci, fet pel qual vaig arribar a considerar-lo com el meu millor amic. Ell era l'única persona que vaig conèixer a Puerto Camarón a la que també veia durant l'hivern, ja que la seva escola i la meva formaven part del mateix barri de la capital, i participaven de les mateixes activitats extrascolars, així com de la mateixa lliga de futbol, on regnava una forta rivalitat. En Lean era el defensa central del nostre equip estiuenc i el consideraven un autèntic crack. La seva personalitat, una mica seca i amb trets de prepotència, no el feien tan popular com d'altres, però sabia guanyar-se la simpatia dels demés amb subtils conductes, falsos encants i un don innat per l'engany. Els seus principals admiradors eren les mares dels seus companys, que el prenien per nen exemplar, però els seus companys, salvant excepcions, el creien antipàtic i cregut.

Com ja he comentat anteriorment, en Leandro era un dels meus "companys de bici", com els anomenava mon pare. L'altre era en Berto. La diferència era que en Lean i jo ens coneixiem des dels cinc anys, quan ambdós vam pujar a l'hora a la roca foradada. Els seus pares i els meus es tractaven per cortesía però no van congeniar mai.

Potser era per l'exclusivitat que proferia a les seves amistats que em queia bé. En algunes ocasions, enfilats a la roca, en Leandro i jo ens divertíem mirant les tres holandeses. Eren de l'edat de l'Andrea, potser un parell d'anys més grans. Anaven sempre juntes i eren molt semblants: altes, primes i rosses platí. Tenien la pell una mica cremada pel sol, de color vermellós, i les tres portaven el cabell recollit en una cua. Pràcticament no parlaven el nostre idioma i això dificultava els nostres intents de saber què es deien. Eren jovials i flirtejaven amb alguns nois del poble. El germà gran d'en Leandro, en Carlos, deia que eren unes escalfa braguetes. No vam saber que volia dir això fin que ens vam assebentar que ell havia estat colat per una d'elles i li havia donat llargues. Aleshores vam tenir una excusa perfecta per burxar-lo, i en Carlos s'enfadava i ens perseguia sense atrapar-nos. No podia reconèixer que les insultava per frustració. Si la meva relació amb l'Andrea era quasi ideal, la relació entre en Leandro i en Carlos era una acumulació de tots els prototipus de fraternitat existents: bàsicament, el gran abusava del petit, que burxava el gran.

El meu altre company de bicicleta era en Berto, el vaig conèixer perquè vam xocar anant en bicicleta tres anys enrera i es va trencar el quadre de marxes de la meva recentment estrenada "Panther" vermella. Més endavant, es va apuntar a l'equip de futbol però es lesionà a les dues setmanes i no va tornar més. La seva família visitava la platja rarament. El pare, amb poca facilitat de gent, prefería quedar-se assegut al seu balcó, llegint. La mare, tancada durant tot l'hivern a casa, enfeinada netejant roba i fregant plats, repetia la seva monotonia a l'estiu. Sempre els vaig veure diferents a nosaltres i això, encara que no vaig saber-ho fins més endavant, perjudicava en Berto. Era un nen més aviat gras, que tenia al·lèrgia a una infinitat de coses i que no practicava cap esport. La seva senzillesa, que emanava als primers contactes, va resultar ser falsa. Era doncs un nen complex, acomplexat i preocupat pel tracte que els demés li proferien. La seva mare el sobreprotegia i el seu pare l'ometia. Si alguna vegada parlava de la seva família era per-ne fàstics. Vivien a San Tomás i pel que es veu tenien menys diners del que volien aparentar. En temps passats, el pare d'en Berto havia tingut un negoci profitós que, al cap de poc, va perdre gas i va acabar esvaïnt-se. Ara, amb alguns deutes acumulats, es negaven a acceptar la seva crisi i dissimulaven intentant mantenir l'aparença de família privilegiada. No és que nosaltres fossim rics, però pertanyiem a a aquella classe social mitja - alta que va créixer a Yago, de manera constant, després de la recessió que va suposar la independència. El meu pare era el copropietari d'una petita editorial i la mare era la directora d'una galeria d'art de renom a Yago. Això la mantenia ocupada moltes hores al dia, però estic perdent el fil... Tornem a la platja.

Somniar despert era una de les coses que millor podien fer-se a la platja. Enfilats a la roca foradada, en Lean i jo ens dedicàvem a repassar, una vegada i una altra, el nostre brillant futur. Ambdós coincidíem en que ser futbolistes era la nostra segona opció. Això es devia a que la sel·lecció de futbol de las 6 Islas deixava molt a desitjar i ens molestava estar en un equip perdedor. En primer lloc hi havia les professions aventureres com ser astronauta o explorador. En Lean deia que, com a mínim, esperava treballar en una immensa estació espacial per controlar els enlairament i òrbites de les naus i que, la seva màxima aspiració era ser el primer descobridor de vida extraterrestre. Jo, en canvi, esperava com a mínim ser escriptor de novel·les d'aventures i, com a màxim, tenia l'objectiu de participar en exploracions que descobrissin noves civilitzacions o animals desconeguts, passant incontables perills. L'avantatge de somniar juntament amb en Leandro era que anulava el meu costat tràgic. El seu optimisme esborrava tots aquells pensaments que havien aparegut en el meu somniar solitari, estirat a la tovallola, d'esquena al Sol. Cap dels dos voliem ser propietaris de grans riqueses, sinó escriure el nostre nom a la història i, a poder ser, en majúscules. Ens vèiem a le pagines d'enciclopèdies i llibres de text, com a exemple per a generacions futures i enveja dels nostres iguals. Després ens endinsàvem en un llarg silenci, ja fos perquè ambdues ments divagaven al voltant de la seva grandesa, ja fos perquè no sabíem què més dir-nos. Però estranyament succeïa això, a la platja, constentits per les onades, el ventijol i l'escalfor del Sol. També ens agradava compadir-nos d'en Berto. Era una forma infantil i cruel d'apujar-nos l'autoestima, dient que ell mai arribaria tan lluny com nosaltres, per tal cosa o per tal altra. Desconeixiem quant d'aprop érem de la veritat.

En Lean i la seva família marxaven sempre abans que nosaltres, i jo tornava als meus castells de sorra amb l'Elia, a les reflexions damunt la tovallola o les meves falses queixes sobre els atacs de l'Andrea i companyia.