Memòria genètica

El grup d'"Homo ergaster" estava molt excitat davant la possibilitat de caçar aquell enorme herbívor que feia un moment pastava a la sabana. Ja feia molts anys que la caça era poc abundant i la tribu, amb els mitjans precaris de què disposaven, havia quedat reduïda a la mínima expressió. Els individus més dèbils, amb organismes incapaços de suportar llargues temporades de fam, morien per desnutrició en esgotar-se completament les reserves energètiques. La situació era preocupant, però avui, el grup nòmada estava a punt d'encalçar aquell antílop que els permetria sobreviure uns dies més.

Tenien l'animal arraconat, rabiós i malferit per les llances rudimentàries i els veterans del grup sabien que la ferida del costat garantia una mort segura. Era només qüestió de temps. I de temps el tenien tot.

Després de tres hores d'agonia l'animal cau moribund. Només tocar el terre el grup s'hi aboca, amb els còdols de pedra tallada a la ma, d'una manera ferotge, desesperada, per arrencar les parts més fàcils de tallar i mastegar. La lluita és brutal, una bacanal de sang, vísceres i adrenalina on cadascú procura satisfer pel seu compte la fam arrossegada durant setmanes. Només les mares van guardant part de la carn pels menuts, incapaços de competir amb els perillosos mascles encegats de gana.

La situació, d'una violència i una desesperació extrema, només es calma quan tots i cadascun dels participants ha satisfet per complet la seva gana. Aleshores, les restes encara aprofitables es guarden per a repartir entre tot el grup en cas d'una nova època de fam.

Aquesta era la fotuda i dura rutina d'ara fa dos milions d'anys, al final de l'Era Terciària.

-------------------

El grup d'"Homo sapiens" estava molt excitat davant la possibilitat de que les viandes, ara tan a la vista, s'acabin. Els han garantit que això no ha succeït mai i és, per tant, molt improbable que passi avui, però la visió del menjar els crea un desfici, una ànsia i, a la vegada, una por ancestral totalment incontrolables. Els individus més dèbils van morir de fam uns milers d'anys enrere i ara pràcticament només perduren fisiologies amb una capacitat increïble d'acumular reserves energètiques.

Ja és l'hora convinguda i encara no ha començat. La impaciència desborda els cossos dels antics depredadors, que suporten un terrible dejuni fa més de dues hores seguides. I tenen pressa, que si una cosa no els sobra és, precisament, el temps.

Però el moment arriba: s'obre el bufet lliure.

La cursa per agafar les taules properes a les safates de menjar es desenfrenada, amb els colzes, els malucs i alguna que altre ma movent-se alternativament per tal de barrar el pas als famolencs competidors. Un cop trobat el lloc comença la desfilada cap a les sucoses viandes. La memòria genètica porta a omplir en primer lloc els plats amb proteïna de qualitat, la carn sanguinolenta que sempre s'acaba primer, i després es busquen els sempre abundants hidrats de carboni, la pasta, el pa, les patates. Amb els plats a punt de rebentar seuen a les taules i devoren apressadament, amb avidesa, mentre amb la cua de l'ull controlen les novetats alimentàries aportades pels cambrers. Més d'un resa a Nostre Senyor per què els concedeixi el miracle de la multiplicació dels pans i els aparells digestius.

La situació, d'una violència i una desesperació extrema, només es calma quan tots i cadascun dels participants ha satisfet per complet la seva gana. Aleshores, les restes encara aprofitables es llencen a les escombreries, ja què la fam fa anys que s'ha acabat i, si de cas, només perdura en països impossibles d'ubicar en un mapa del Mon.

Aquesta és la fotuda i estúpida rutina d'aquests temps de l'Era Quaternària.